Comentaris o notes mentals referents a la reunió de Coordinadora del passat 30 de setembre de 2011

Afirmava Plutarc que els necis decideixen mentre els intel·ligents deliberen, Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

L'any 2010 el president de l'entitat considerà que el millor pel govern de la mateixa, vista la situació interna de la junta, era convocar eleccions. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die afirmava Swift, que l'ambició Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die El general Von Bismark recordava que mai Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Una vegada aconseguit el poder calia dur a terme el programa de govern Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die Anava a demanar-vos poder fer una el·lipsi, però crec que millor serà deixar part del text ocult fins acabar la comissió disciplinària i llavors deixar-ho tot al descobert. Em vénen al cap les paraules de Moravia afirmant que els votants no es senten responsables dels fracassos del govern que han votat. Es procedirà a la qüestió de confiança? I sí, a l'ésser que reclama respecte per després titllar de border-line l'assemblea, o part d'ella, que es llegeixi els nostres documents legals i descobrirà que sí, tenim qüestió de confiança i moció de censura. I no només caldria que tothom ho fes, Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Les persones que poden estar llegint aquest text es possible que es preguntin “I per què diu (escriu) tot això?”. Doncs perquè la Coordinadora està fracturada. Les tradicionals dissensions i diferents formes de veure les coses s'han convertit en fractura oberta Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die obrint l'àmfora de Pandora, al debat respecte la Mercè.

I aquí ara m'aturo un moment. A l'última reunió el Sr. Segura, ponent dels estatuts i RRI així com ex-membre d'una junta (compartim ambdues virtuts o defectes) es pregunta quantes vegades calia votar perquè la gent de L'H, i acòlits forans o no, acceptés la resolució que l'assemblea adopta any rere any. Suposo que no sentí dir “mentida” al seu argumentari final ni voldria escoltar-me quan el refutí. Els documents legals s'aproven definitivament el març del 2007 a la Casa Groga. El mes anterior, a la seu del districte d'Horta-Guinardó s'havia aprovat gran part dels texts. Aquella del febrer fou una reunió amb una participació molt pobre, on per defectes de forma (arribar tard en el termini de presentació) no s'acceptaren les esmenes presentades per Malignes del Guinardó, es refusà l'esmena a la totalitat presentada per Diables del Clot i es votaren (essent algunes pendents de ratificació per l'assemblea) les esmenes presentades per Diables de Les Corts.

Després d'aquesta votació, la junta que llavors dirigia l'entitat presentà la seva dimissió. S'instaurà una comissió gestora. I gairebé un any després de l'aprovació dels documents legals en unes eleccions sortí guanyadora una nova junta. Aquesta junta heretà la problemàtica ja presentada durant la gestora que hi havia qui no estava d'acord amb part dels documents legals; emperò, mai es constituí de forma efectiva la comissió que havia de revisar-los. Sota el mandat d'aquesta junta es celebraren dues mercès, ambdues sota la gestió d'una comissió ad hoc supeditada a l'assemblea, com mana la nostra legalitat. En ambdós casos, tot i que l'actual junta ha tractat de tergiversar la realitat històrica, es votà si es mantenia o no aquella màxima que afirma “Coordinadora som tots, a la Mercè sortim i cremem tots”. En ambdues votacions guanyà l'opció de mantenir-ho. A veure si ho apreneu d'una vegada!

Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Però podríem abandonar per un moment aquest aspecte tan centrat en Mercè. Sí, perquè fóra bo que ho entenguéssiu, la crítica, la queixa no és per no sortir al Correfoc, és per Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die atacà impunement i sense cap mena de justificació la persona de Jordi Ullate. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Davant vostre no existeixen ni nomoi ni thesmoi, per a vosaltres només existeix la veritat suprema del vostre oracle. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Hem arribat a la trista situació que la junta acusa persones o entitats (encara no ho sabem exactament, com tampoc les acusacions) i ara una Comissió Disciplinària haurà de dirimir aquestes situacions. El problema rau en el fet que Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Considerant que aquest text, per censura pròpia, perquè crec que és molt millor, considerant les meves actuals funcions, no aparegui íntegre, deixaré d'escriure, ja que gran part trigarà a ésser públic.

Els versots del Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts 2011

Si hom cerca el mot versots en el DLC no el trobarà pas; tot i això, els versots són part inalienable del món dels diables.

Els versots els trobem en els balls de diables dit penedesenc, on des d'antuvi es reciten versos satírics referents a persones o esdeveniments de la vila. En el model del Baix Camp i el Priorat trobem la figura del diable burlesc qui també fa unes rimes satíriques. De fet, no podem obviar que el l'actual figura dels diables convergeixen tant els histrions de la paraula, com serien joglars i botargues, així com el concepte demoníac eclesiàstic. D'aquesta confluència en deriva la seva idiosincràsia crítica i festiva. No serà pas aquest escrit un erudit text referent al món dels diables i dels seus parlaments, ans al contrari; aquesta és sols una introducció als versots llegits ahir previs al Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts.

Les Corts, avui dia ja consolidat com a barri de foc, la gentada que ahir acompanyava les colles en el seu cremar així ho demostra, té una relació difícil amb els versots; si més no, que la meva memòria recordi. En els ja onze anys que fa que en formo part de Diables de Les Corts n'he viscudes de tots colors en referència a aquest tema. Des de la possibilitat de llegir-los a la balconada de l'Ajuntament (afortunadament recuperada ahir), fins a la impossibilitat de llegir-los passant per escenaris a la plaça o l'exili a altres places per a poder dir-los. A més a més, també el seu contingut ha experimentat variacions al llarg d'aquest temps. Hem tractat de mantenir la seva funció de crítica social, tant a nivell més local com global, tot i que moltes vegades hem patit cert grau de censura o ens l'hem auto-imposada; hem fet re

ferència al propi món del foc; així com jugar entre les colles.

Una mena de protocol tradicional no escrit sembla afirmar que és la colla de Diables de Les Corts qui els redacta per a la festa del Correfoc Unitari, sense obviar els que en altres festivitats hem redactat. Fet aquest que m'ha permet col·laborar més d'una vegada en la seva redacció. Aquest any ha sét un d'aquests. L'insomni que de vegades em desvetlla m'inspirà la base dels versots d'enguany que foren polis amb l'ajuda de la Raquel, la Irene, la Cris, i altres companyes de la colla. La situació actual permetia, malauradament, fer uns versots amb certa potència i, suposo que inspirat per l'èxit dels versots que vaig tenir l'honor i el privilegi

d'escriure per l'espectacle del Mascle Cabró del Correfoc de la Mercè del 2010, espectacle ideat pels companys de Diables del Carmel (dins el projecte conjunt de comissió amb Malignes del Guinardó i Trinifoc) han sortit uns versots que crec que recuperen el seu esperit original.

Aquí us els transcrivim:

Cortsenques i cortsencs, la Festa Major ja és aquí

i per oblidar les penes ompliu la bóta de vi!

Aixequeu les vostres copes per brindar

que Les Corts és a punt de cremar.

Ara fa un any les eleccions les guanyà CiU

que promet molt i amb el PP fa la viu-viu.

I al govern dels millors d'en Mas

preguntem: “A quina mútua vas?”

Retallada va, retallada ve

els polítics es barallen i no fan res bé;

ells es mantenen els seus sous,

nosaltres els tallaríem a tots els ous.

Aneu amb compte no us cremeu

que a l'hospital no entrareu!

I si teniu una emergència fatal

acabareu parint en un portal.

Ens volen robar la llengua a l'escola,

de nosaltres sols volen que els omplim la guardiola.

A les armes catalans

que el Constitucional ens declara guerra,

cremem aquells bergants

hijos de mala perra!

Això sembla una dictadura

tot jugant a qui la té més dura.

Els agrada fer amb la por i la repressió

però lluitarem per un món millor.

La plaça és un espai de trobada

però en aquest barri ens l'han vetada.

Un any més voldran acabar amb la discòrdia

però continuarem sense utilitzar Concòrdia.

Diuen que és un barri de calés

però el jovent tenen en un traster.

Ens van prometre mils de metres pel jovent,

i ni borratxos els veiem!

Els Bocs de Can Rosés volem felicitar

per haver trigat 15 anys per aprendre com experts a cremar

i aquesta Festa Major l'haureu de rebentar,

i com a bons adolescents dediqueu-vos a cardar.

Vist el món que ens donen sols tenim una solució:

aixecar-nos tots plegats i fer la revolució!

Diables, carregueu les maces amb foc.

Brindeu per l'Infern. Salut i bon correfoc.

La imatge la féu Marc Navarro (@flametes) i fou el seu tuit al respecte dels versots.

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Aquest any, els actes de foc de la Mercè començaren el dia de la nostra Diada Nacional. Aquella vesprada es féu, per primera vegada, la presentació conjunta dels actes de Cultura Popular i Tradicional Barcelonina al Pati Manning de la Casa de la Caritat. Aquesta acció, duta a terme per gairebé una quinzena d'entitats, i filla de cinc boigs, és un intent per aconseguir aglutinar per enfortir i anar més lluny. Perquè aquell conte tràgic que s'explicà no s'esdevingui mai realitat, perquè cada vegada siguem millors.

El següent acte fou el Toc d'Inici. De vegades tinc la sensació que la massa de gent del món del foc no entén la importància d'aquest acte i com fou una gran passa per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona poder accedir a formar part d'ell.

Val a dir que aquest any fou un Toc d'Inici deslluït, quasi ni el podem considerar com a tal, ja que a Sant Jaume no hi havia cap manifestació; com si no hi hagués motius!

Centrant-nos en els aspecte referents al món dels diables, aquest any, coincident amb el vint-i-cinquè aniversari de la coordinadora, era especial per l'estrena de les noves figures. Amb el tret de sortida per la festa descobrírem aquestes. El Mascle Cabró ha guanyat mobilitat i agilitat; tot i que no sé si per les vegades que he jugat amb l'anterior, la gàrgola tenia una presència més diabòlica. Trobo que al rostre li manca certa malignitat. Potser només és la manca de costum, no varia tant del projecte aprovat; però m'esperava quelcom “diferent” pel rostre, tot i que, siguem sincers, aquest s'adiu més al rostre d'un mascle cabró. Ara bé, on són els logotips de les colles que havia de lluir a les solapes? Si aquests al final no hi seran, seran substituïts per quelcom? Tindrà algun tipus de maça, bàcul o tirs? Sembla ésser que l'idea original sí duia les insígnies, però els problemes no resolts (i això fou amb la meva junta) respecte el projecte i la seva versió definitiva els poden haver fet caure del disseny final. També havia de dur maça, la que es veié a l'espectacle?

Respecte el Llucifer i la Diablessa, la primera pregunta és: quan i qui procedí a dissenyar-los i a la seva votació? Són aquests el motiu dels 8*10³ € que ballaven del projecte? Aquestes figures no acabaren de convèncer-me del tot. El Llucifer el trobo els menys reeixit, el trobo sonso i amb poca capacitat de lluïment. La Diablessa, dependrà molt, com els altres dos, de qui el balli; però trobo una errada terrible la màscara que duia. També la trobo excessivament sòbria. És cert que també ho eren els precedents; potser és que amb l'edat em canvien els gustos i les percepcions.

Referent a l'actuació, és lògic i necessari que la música que duen sigui tradicional; però potser es podria mirar de variar la peça durant el recorregut. Hi hagué més d'un diable que ho comentà durant la passejada; així que aquesta, proposta és una idea per tenir present. Un nou intent de millorar en la senda en la que anem fent passes endavant.

Si hi havia una novetat esperada era, emperò, el ball a l'escenari. Hem de tenir present que sempre se'ns ha criticat la nostra actuació, amb cert grau de raó, però sense oblidar que el foc pirotècnic barceloní, mare i pare del correfoc, és un concepte caòtic i anàrquic. Personalment em semblava una bona idea tractar de, per fi!, organitzar una mica què es feia damunt l'escenari de la Plaça Sant Jaume.

La primera crítica és envers el passadís que fan els diables, per què no es fa amb les torxes enceses? Crec que quedaria molt més lluit, tot i l'excés de llum de la plaça. Una vegada a l'escenari, comprovar que allò era coreografiat es podia veure en algun moment i si n'eres conscient prèviament que així seria. Majoritàriament es mantingué la imatge externa d'un caos, teòricament organitzat, més clar perquè hi havia menys gent. Potser s'hauria agraït alguna acció de les figues, que la pirotècnia d'entrada fos fixa.

I aquest ball barceloní de diables, per què hauria d'ésser un ball d'esbart? El ball de diables no ha sét mai una coreografia d'esbart. Podríem cercar en representar un ball tradicional diables o si volem seguir per aquesta nova via oberta, pensar en aprofitar la durada de la peça del Jaume Vendrell perquè es vegin diferents figures i amb entrades i sortides d'escena. Fet que permetria que totes les colles fossin representades a l'escenari, tal i com diu el Protocol Festiu de Barcelona, d'obligat compliment, per si algú no ho recorda:

al Toc d'Inici “hi participa tot el Seguici Popular de Barcelona i el ball de diables barceloní format per un representant de cada colla de diables de BCN amb el seu vestit i estri de foc distintiu.” Quan parla de la successió de balls a l'escenari diu: “el Ball de Diables Barceloní amb un representant de cada colla de diables de Barcelona amb el seu vestit i estri de foc distintius -que ho fa amb pirotècnia encesa-.”

El següent acte fou l'esmorzar de les entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona el matí de la Mare de Déu de la Mercè. Tot i la pluja, era obvi que amb aquest acte aparegueren les Llàgrimes de Santa Eulàlia, es féu, tot just acabades les matinades. El cert és que hi hagué una bona participació de gent. Llàstima que la resta d'actes del matí quedaren suspesos fins la Cavalcada de la tarda.

I arribem al diumenge vint-i-cinc com a dia dels actes de foc. Fou una veritable llàstima, podríem dir que una vergonya, que el dia nasqués tenyit amb tanta tensió i mala maror provocada per un mas ús i poc afortunades paraules a les xarxes socials. No podem obviar que allò que succeí la tarda prèvia només és la part eixida de l'iceberg, que és una problemàtica llastada des de fa massa temps, especialment des de fa un any i mig; que no és només una queixa per l'actuació referent al Correfoc (de la Mercè), que ho és al global de l'acció de govern i gestió de l'actual junta. Nogensmenys, alguns dels comentaris versats al perfil de facebook de la Coordinadora foren molt desafortunats; especialment, alguns de la Queta, tant a nivell de formes, com a vegades de contingut, així com les respostes de la Montse Paco i l'Oriol José, amb l'atenuant d'ésser membres de la junta. (Suposo que no vaig poder llegir tots els comentaris que circularen per la internet i per això desconec tot l'abast que va poder agafar la situació més enllà del mer espectador preocupat). Aquestes accions només fan que desprestigiar el món dels diables. Podem tenir divergències, que si volguéssim aprofitar podrien ésser beneficioses; però així només ens dediquem a crear un món de famílies i tensions irresoltes constants que duran a un abisme. El fet que s'arribés a suposades amenaces em sembla greu, molt greu; però encara més que es cregués en la possibilitat que diables poguessin atemptar contra diables, en les seves persones o en les seves estructures físiques. Cal que tothom recapaciti i pensem què ens ha dut fins aquesta situació.

Segons m'havia arribat a oïdes la presidenta féu una breu reunió de caps de colla on essent molt succinta en els aspectes tècnics només recomanà prudència a les colles davant la possibilitat d'una acció reivindicativa. Si tota la informació que posseïa era aquesta em sembla una forma molt correcte de dur-la a terme; ara bé, si era coneixedora de quin acte es duria a terme (fet que desconec), em sembla d'una irresponsabilitat conscient no haver-ne informat i haver donat pàbul a certs rumors infundats que només feien que generar malestar als diables i afegir sal a la nafra de la ferida oberta a la nostra entitat.

El primer gran acte del dia era la Tabalada. Es canviava el recorregut, fet que ens permetria, tot i perdre un camí mantingut en l'habitud, assolir certes demandes de la percussió. Considerant a més que és el primer any de la vocalia de percussió i que s'estrenaria tema conjunt era un dia molt especial per la Tabalada. Crec que les valoracions són positives i em sembla un encert poder fer el tema conjunt La Catedral a les escales de la mateixa.

El correfoc dels petits diables manté el seu camí de consolidar-se cada vegada més, fet que ens ha d'omplir de joia a tot el món del foc barceloní i de la coordinadora.

Per cert, m'heu de permetre que faci un comentari respecte el Polvorí de grans. Com sempre la tasca allà és entretinguda i distesa i el bon rotllo (gràcies Pere, Tòfol i Manel) impera entre nosaltres. El que és indigne, incomprensible i il·lògic és que encara ens arribin carros de colles on no pot entrar tota la pirotècnia pel correfoc! Reaccioneu, collons, reaccioneu!

El correfoc d'enguany permetia poder gaudir per primera vegada de la Porta de l'Infern íntegre. Malauradament, no fou en el seu emplaçament natural: la façana de l'Ajuntament, on en el 2004 fou l'última vegada que es gaudí; caldrà continuar pressionant amb les recomanacions del Protocol. Aquest és un gran motiu de joia per a l'ens. Sabem que gent digué allò de “me l'imaginava més gran”; però és la nostra porta i finalment ja la tenim sencera i aquí.

Aquest any vaig poder tornar, després de molts anys, a participar amb LaMevaNena a la ceptrotada. La frase de la Raquel dient que havia vist els estels ho resumeix tot, quina joia! Només per aquest moment ja paguen la pena tots els esforços. Un orgasme de foc màgic. Ceptrotada que era la part final de l'espectacle del Mascle Cabró.

Al haver d'ésser darrere la porta m'impedí viure en directe l'espectacle del Mascle Cabró que escenificaren els companys de la Colla de Diables Sant Llorenç de Terrassa. És aquest un espectacle que any rere any és re-inventa i això fa que sense tenir una continuïtat temàtica en el temps, suposi un repte per a qui el vol dur a terme com una intriga pel públic. He de reconèixer que encara no l'he pogut observar amb deteniment gràcies a les noves tecnologies; emperò, a primer cop d'ull podem dir que sembla bastant reeixit, i això que últimament el nivell era alt; que es pogué veure bastant de foc i moviment. Lamento no poder afegir gaire més en aquest moment, excepte, la meva felicitació al companys que el varen dissenyar, treballar i dur a terme. Ara que hem pogut fer alguna que visió dels pocs vídeos que he trobat, farem un comentari més extens. Sempre, amb esperit crític constructiu.

Crec que un dels problemes més greus que tingué fou la dificultat que tothom el gaudís. El fet de tenir molt element (para)teatral a nivell de carrer podia provocar que gran part del públic es perdés aquests detalls. És aquest un problema amb el que diria que totes les colles que han fet front a aquest repte s'han trobat. Nogensmenys, crec que aquesta part, especialment en els moment d'actuació del Mascle semblen força reeixits. S'observa un treball considerable en tractar de coreografiar allò que esdevindrà a l'espai i no deixar-ho al lliure albir. Però situem-nos més a l'inici. L'aparició, molt musical de les figures és poderosa, visualment parlant, ajudada per la música, però potser podia feixe-se una mica massa llarga (tal vegada si ho hagués viscut in situ no diria el mateix). A més, dóna la sensació que és la part més fluixa de l'actuació. Com si s'hagués hagut de canviar la idea original i no haguessin reeixit en re-idear-la. Tot i això, la utilització de les plataformes permetia lluir les figures. A nivell del text, tot un guany poder-ho tenir gravat, em sembla força original. Tot i que és una recurs d'habitud fer la invocació de les criatures filles de l'Infern, la forma em sembla tot un encert. En aquesta quadre de l'espectacle és on es veu millor la part coreografiada que deia més amunt; tot i que també és cert, que és difícil dramatitzar, com a figura en alt, el que el text diu. I, no pot oblidar-se, crec que fou encert la selecció musical triada.

En línies generals un espectacle molt correcte i molt ben treballat. Només puc agrair els companys de Diables de Sant Llorenç per l'esforç i la feina feta.

La part d'encesa de la Porta, tasca tradicional de Pirotècnia Igual, tornà a ésser molt bona. Crec que sí lluï la porta definitivament a nivell de foc. Això sí, sense tornar al seu lloc natural mai tornarà a ésser la meravella que pot esdevenir. Sí, la seva última gran encesa fou la Mercè de l'any 2004.

Gràcies. Aprofito, també, per felicitar els Tabalers de la Colla del Prat per la seva actuació a l'escenari, prèvia al correfoc, i com a premi a la victòria en el Concurs de Percussió de Barcelona.

El correfoc fou una gran festa, plena de públic, molt de guiri però també molt de local sabent què es pot fer i què no (tot i que per salvar els imprudents del Guardià de Les Corts vaig patir un esquinç al peu esquerre. Com, malauradament, succeeix d'antuvi, potser amb l'excepció dels últims anys del 2004, ens manca un final digne de l'acte.

Tot i que s'afirmava que no succeí res i molta gent no s'assabentà, per estar fent el correfoc, sí hi hagué un acte reivindicatiu. Un acte amb el contingut del qual es pot estar d'acord o no: la crítica a la mala gestió de la Coordinadora i que ha desembocat en la reestructuració de la columna de foc del Correfoc. Un acte, emperò, del que no es pot criticar el continent; la forma, travessar la Porta de l'Infern de forma conjunta en un punt del recorregut on hi havia colles afins a la protesta i després permetre el correcte desenvolupament de l'acte simplement no fent foc i repartint pamflets durant el recorregut demostra savoir faire; que no sé si tothom pot dir el mateix.

Avui dijous la Coordinadora farà la seva valoració (també amb la vista posada en l'acte del XXVè anivervari -figues d'un altre paner- que es celebrarà aquest dissabte) i seria un bon moment perquè parléssim tots plegats sense benes als ulls, amb sinceritat i amb el desig de millorar la nostra entitat. Barcelona, la Mercè i la ciutadania es mereixen i necessiten una Coordinadora digne i potent.

Salut, foc i tabals!

P.S.: tant aviat com pugui, afegiré tots els links per accedir a les imatges.

A veure si així els culés deixen de tocar-me els collons amb el partit del diumenge

És futbol, estúpids, és futbol. El futbol, originàriament, era un esport, tot i que des de fa un temps ha esdevingut un negoci més, com ha succeït amb el cinema o temps ha ho féu amb el circ.

Aquest entrada al blog naix perquè aquest diumenge el RCD Espanyol de Barcelona juguem a casa contra els merengues, i, és clar, haurem d'aguantar des d'avui i fins el diumenge, si obtenim un bon resultat, fins el proper partit si no l'aconseguim, sentir la típica cantarella culer respecte l'actitud perica envers l'equip blanc. Aquesta cantarella, sentida des de i fins l'eternitat més exasperant es basa en una colla, infundada, de tòpics estúpids. És a dir, no són sinó un conjunt de mentides. Ara bé, és conegut per les ciències antropològiques el fet que un seguidor d'una secta no pot ni vol veure la certitud de les coses, simplement, creu i veu allò que el gurú afirma; now you do/say what they tell you. Vivint en un món de la propaganda i on sortir-se de la norma és gairebé un delicte i en un país on l'esport nacional és allò del “difama que algo queda”, la màxima goebbelsiana demostra la seva realitat i per tant, una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat; al més pur estil del ministeri de la veritat orwellià.

Una mostra la trobem en el programa d'ahir nit La porteria de BTV. La pregunta que feien era si els pericos seríem capaços de vèncer els merengues. Alguns dels comentaris al facebook o twitter que es sobreimpressionaven adduïen motius esportius per afirmar una resposta en un o altre sentit. Això sí, quan arribà l'hora de fer el recopilatori final foren majoritaris els que queien, volitivament, en les recurrents mentides forjades d'antuvi. Potser, no ho dubtaria pas, eren les respostes majoritàries. Des del sucursalisme, que si som madridistes disfressats, que si la intensitat, que si el nostre objectiu és simplement fotre els blaugrana, etc.

Com les mentalitats inferiors són poc dotades a l'abstracció ho il·lustrarem amb un exemple, que sempre és més fàcil, tal i com es fa, exempli gratia, a les classes de matemàtiques. I marxarem cap a les illes britàniques, que poden ensenyar moltes coses a nivell futbolístic. En les hores més baixes dels Blues (l'Everton de la ciutat de Liverpool, per tots aquells que no ho saben) ningú hagués demanat que tinguessin més esma a guanyar un victoriós Man U, un odiós, però enfortit Arsenal, o uns milionaris, ara poderosos, del Chelsea; el partit més important per guanyar a Goodison Park per part dels Blues és contra els Reds, és el Merseyside derby. És com demanar que els lillywhites desitgin guanyar a White Hart Lane qualsevol altre equip que no siguin els gooners! És futbol, estúpids, és futbol! Cal que viatgem a altres llocs? Ho obviarem per no fer l'escrit excessivament feixuc.

La grada de Cornellà-El Prat sempre desitjarà guanyar més el FCB que no pas al RM per un motiu molt lògic i obvi: és el rival ciutadà. L'altre és sols un gran equip. Òbviament, contra el RM els jugadors voldran fer un bon partit i guanyar-lo, com qualsevol altre, a excepció feta del derby (per impuls de l'afició) o d'un partit de resultat vital.

Això els culers no ho podran, perquè no volen, entendre mai, perquè com som diferents no compartim les seves mateixes fílies i fòbies ens denigren per no voler ésser com ells. En el fons, ho podrien entendre molt fàcilment: per ells seria el mateix jugar una final contra els merengues o contra qualsevol altra dels equips que enguany juguen la Champions league? No hi ha més cec que aquell qui no vol veure.

L'odi que la grada blanc-i-blava sent envers l'equip de Chamartín és per l'odiós que el propi equip és; per voler convertir-nos en amics quan els seus veritables amics, interessos i accions així ho demostren, són els culers; perquè aquells dels seus aficionats que accedeixen al camp ja fa molt de temps que del senyoriu que presumeixen no en tenen (ni es cosa de Mou ni en tenen altres que ara intenten presumir, tot i que no abandonen el seu victimisme tradicional). Més enllà d'això, ells no són els que porten anys intoxicant ni cercant la nostra desaparició; aquests són uns altres, i, a aquests, com a rivals ciutadans són l'enemic.

A qui tot això no el convenci, que cerqui les estadístiques, les dades fredes però reals, la història numèrica de la lliga, i comprovarà, oh sorpresa!, que el RCDE ha guanyat més punts davant de l'equip blanc que no pas del blaugrana. Abans de contestar, cerqueu a l'hemeroteca dels vostres aparells del ministeri de la propaganda què heu de dir

Així que si voleu continuar participant del mainstream forjat a base de mentides que us han fet empassar com a veritats, féu-ho, però oblideu-nos, nosaltres estem farts d'haver de viure el futbol ple de mentides; nosaltres creiem en la força d'un sentiment.

El llac dels cignes

Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

El conte-manifest de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

La Copa Catalunya demostra que Catalunya és un país petit

El passat dimecres nou d'agost de dos mil onze es celebrà la vint-i-dosena edició de la Copa Catalunya de futbol. Aquest torneig hauria d'ésser el títol futbolístic més important del país, la competició que sota el seu nom acull tots els equips del país. Ara bé, resulta que aquest país nostre no és gens normal, i no ho és no sols per la seva condició de nació sense estat, sinó perquè depenent de com bufa el vent ens el creiem o no, o si més no les seves institucions i representants.

La primera mostra d'això es veu en el fet que el la màxima institució del país no hi era present, suposarem que aquesta competició no és prou important per destarotar les seves vacances (d'intentar ésser un govern dels millors, només pels selectes). Això sí, segur que el podrem veure en d'altres llotges en altres competicions “oficials”, no dubteu pas.

Podríem dir que és difícil creure en una competició organitzada per una federació que últimament no sortia d'una crisi per caure en una altra, però aquesta no seria més que una excusa de mal pagador. La competició falla, com a torneig, perquè no depèn d'ella mateixa sinó d'altres calendaris i disposicions de certes institucions.

L'anormalitat del país també queda manifesta en la incapacitat de poder escoltar el nostre himne nacional sencer. És bo no sacralitzar les insígnies pàtries, però no cal devaluar-les fins al no-res. Si ni en aquestes ocasions respectem els nostres emblemes no podem demanar a la resta que ens mostri el respecte que haurien de merèixer. Un apart caldria per mostrar que ni un dels vint-i-dos jugadors fou capaç de cantar l'himne, clar, que sols fou un menys respecte l'onze titular de l'últim partit de la nostra selecció nacional en l'únic partit anual que se li permet jugar. Aquesta és l'anormalitat del nostre país.

Crec que l'única mostra de respecte envers Catalunya la manifestà un argentí, l'entrenador de l'equip que s'endugué el títol. El senyor Mauricio Pochettino palesà el fet que com a competició de la nostra terra és el títol important del país i que cal intentar guanyar-lo. Gràcies!

El següent apunt seria criticar la institució i cos tècnic de l'altre equip que jugava la final, però com en aquesta anormalitat en la que vivim és més sacríleg criticar-lo que no pas el país, no cal dir res més.

Un país pot ésser molt petit en extensió o en nombre d'habitants però és gran quan la seva societat ho és; el nostre, amb aquests fets, continua demostrant no ja sols que és un país petit sinó que a més a més li està bé ésser-ho i no hi ha intenció d'esmena.

Carta de la Colla de Diables i Diablesses de la Florida a la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Companys i companyes,

Des de la colla de Diables i Diablesses de la Florida us volem comunicar la nostra renúncia formal a continuar formant part com a colla de “ple dret” a la Coordinadora de Diables de Barcelona; i a continuació us en detallem els perquès.

Pensem, primerament, que totes les entitats que formem part de la Coordinadora de Diables de Barcelona, d’ara en endavant Coordinadora, hem de tenir els mateixos drets i deures i ens hem de sentir igualment protegides per part d’ella, cosa que no creiem que ara s’estigui fent.

No hem de caure en l’error d’acceptar allò que des de fora ens plantegen com a “única sortida viable” – i entenguis aquesta expressió genèricament – una i una altra vegada i retallar pels de dintre, els que treballem, tots i cadascun de nosaltres que ens aixopluguem en aquest gran paraigües que és Coordinadora. Doncs no entenem que això segueixi succeint.

No trobem lògic que la “cúpula” de Coordinadora no tracti per igual a tots els seus membres i ens vulgui fer combregar amb rodes de molí. Ja fa temps que les coses no s’estan portant pel camí que nosaltres, com a entitat, entenem com a correcte. Ja fa temps que tolerem. Ens hem implicat en projectes, hem estat participatius i hem donat més potser del que hem rebut, no venim a retreure res, ho hem fet perquè aquest és el nostre esperit, perquè ens agrada i perquè ens ho hem passat bé fent-ho; i no ho dubteu que ho tornaríem a fer. Lamentablement ens veiem amb l’obligació de dir PROU. D’aquí, aquest comunicat.

Reiterem però, els bons moments que hem passat amb tots i cadascun de vosaltres, i no voldríem que aquest document sigui una eina de incentivació per part de ningú. El que ens agradaria que fos és una eina de reflexió per part de les persones que estan a Coordinadora. Reflexió perquè entenem que quelcom s’està fent incorrectament.
També, i per acabar, dir que des de Diables i Diablesses de la Florida restem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment, suggeriment o comentari que ens vulgueu fer arribar.


Atentament,


La junta
Diables i Diablesses de la Florida

la decisió de Florida

A l'assemblea general de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada ahir 21 de juliol de 2011 es va produir la baixa voluntària com a membre de ple dret de la colla Diables i Diablesses de la Florida.

És aquesta una tràgica notícia per a l'entitat. La baixa d'una colla ens afebleix a tots i minva el potencial de la coordinadora. Malauradament, no és la única baixa soferta en els últims anys ja que Kabra Kabrons i Kabrones de L'Hospitalè també presentà la seva renúncia a ésser membre (marxa que m'afectà especialment degut a les circumstàncies).

Entenc plenament els motius adduïts per Florida (aquí podeu llegir la seva carta a la Coordinadora), els comparteixo. I a més a més em semblen absolutament correctes, lícites, legítimes i encertades les formes i els moments. Hi haurà qui argüirà que marxen perquè ja no poden gaudir activament, o no tan freqüentment, del correfoc de la Mercè. Afirmar això és no voler ésser coneixedor de la veritat, és voler negar-la i tergiversar-la. El fet que hagin pres aquesta decisió després de la problemàtica interna de la Coordinadora respecte el correfoc de les festes majors d'estiu de la capital catalana és circumstancial; demostra, desgraciadament per enèsima vegada en els últims temps, que la gestió i el govern de l'entitat no són els millors.

Aquest no és el lloc ni el moment per valorar en profunditat les actuals circumstàncies de l'entitat aglutinadora dels diables a Barcelona; avui és un dia per sentir-nos trists, tal vegada caldria parlar de dol, més que tràgicament com a previsió del futur que ens pot arribar, i demà ja valorarem què caldrà fer. Ahir fou una nit tràgica. Una entitat membre es veu obligada a marxar perquè ja no és sent integrada ni recolzada per l'ens. Una colla que ha demostrat la seva vàlua i el seu compromís amb la Coordinadora des del seu naixement participant en juntes, organitzant trobades, essent membres de comissions, muntant portes de l'infern, etc. És a dir, marxa una colla que ha sigut un membre actiu de l'entitat.

Avui us vull agrair tot el que heu fet per la nostra Coordinadora, perquè heu lluitat per fer-la millor sempre des del respecte i amb visió de futur i amb el compromís de qui s'estima la nostra cultura. Avui us vull desitjar el millor futur possible.

Espero que en un avenir no gaire llunyà podrem tornar a col·laborar i treballar plegats. Si més no, sé que continuarem gaudint de la nostra cultura i festa.

Companyes i companys, salut, foc i tabals!

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

Junta General d'Accionistes del RCDE

Avui dotze de juliol de 2011 es celebra Junta General d'Accionistes del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Aquesta vegada, i després de l'última ampliació de capital, sí hi puc assistir i així ho faré.

Pel nostre club avui és un dia històric. Després de catorze anys en el càrrec el president ho deixa. Tot i la presentació de dues candidatures la distribució de les accions fa que ja sigui conegut el nom del seu successor.

Com en tot procés vital, el mandat de Daniel Sánchez Llibre és marcat per moments àlgids i moments gairebé per l'oblit. Des de la venda de casa nostra a Sarrià fins a l'arribada a la nova llar a Cornellà-El Prat passant pels anys d'exili a Montjuïc. Dues copes del rei, una final de UEFA i dos salvacions in extremis de l'infern i la tràgica pèrdua del nostre capità. Hem vist un reguitzell d'entrenadors que sembla que ara està fructificant en un projecte esportiu que sap mirar més enllà del ara mateix i estem tractant de treure profit de la joia de la nostra corona, el planter de Sadrià.

No vull glosar ni les virtuts ni els defectes de Dani, ja ho han fet i ho faran d'altres; el que sí que vull manifestar que tot i la delicada situació, especialment maldades en el cas de la nostra institució, cal ésser ambiciós i treballar per dissenyar un equip de futur. Som una institució imprescindible del futbol tant a casa nostra com a la lliga espanyola, i per aquest motiu cal lluitar per assolir tot allò que ens mereixem.

Avui es tornarà a demostrar que som RCDE som La Força d'un Sentiment.

P.S.: per molt que els molesti la nostra existència a tots aquells éssers inferiors que viuen i volen imposar el pensament únic continuarem essent un club clau a Barcelona i Catalunya.

Ara fa un any de la Manifestació del 10J

Ha passat un any des de la multitudinària manifestació en que el poble català reclamà els seus drets legítims com a poble com a conseqüència de les retallades imposades per l'anacrònic Tribunal Constitucional del Reino de España a un estatut, sobradament retallat, aprovat en les càmeres legislatives i refrendat popularment.

I què? Què hem aconseguit des de llavors? Hem progressat com a nació, com a estat en l'objectiu últim d'assolir esdevenir un estat, única situació de salvaguarda de Catalunya?

La sensació és que no. No hem avançat gens. Ans al contrari sembla que les passes que s'han donat més aviat marxen en sentit contrari. Mentre continua la progressiva atomització de les esquerres i de l'espai independentista el govern de centredreta la Generalitat, autodenominat “dels millors”, pacta amb qui dugué l'estatut davant els tribunals. Hom no pot entendre què volen aquesta gent! Potser la seva visió és esdevenir, novament, clau de volta per la governabilitat a Madrid, per això continuen jugant a nedar i salvar la roba, tot sabent que possiblement hi haurà un canvi de rumb a la direcció espanyola. Ara bé, sembla com si els agradés recordar aquell fals axioma que diu “contra Franco estàvem millor”. Només hi ha un camí, i les passes que es donen no són encaminades cap a la fita.

Deia ahir el president Mas que l'autodeterminació és un procés llarg i per a pacients i perseverants. No sembla que hem sigut prou pacients? Portem gairebé dos-cents anys de dictadura castellana gairebé ininterrompuda contra la nostra nació (algun bell miratge dins les èpoques republicanes que poc fructificaren serien excepcions); i l'època democràtica (una democràcia sense el dret a decidir no és democràcia real) que ha demostrat que les vies autonomistes i federalistes són esgotades i impossibles a Espanya. Així doncs, encara hem de continuar perseverant pacientment en un tren que és en via morta i guiat per un maquinista més cec que la vaca?

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona)

Demano perdó (Carta a l'Assemblea de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona).

Amb aquest escrit vull demanar perdó pel meu inacceptable comportament a l'assemblea general ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona d'ahir, trenta de juny de 2011.

No existeix justificació possible per haver sortit de la reunió tal i com ho vaig fer. La meva acció és una falta de respecte envers les i els representants de les colles i, per extensió, a les colles mateixes i molt especialment a la colla que tinc l'honor i l'orgull de representar; fins i tot a la junta, així com, òbviament, al personal del centre. És per aquest motiu que vull demanar i demano perdó per la meva acció.

S'hagués dit el que s'hagués dit i s'hagués fet com s'hagués fet, coadjuvat o no per altres factors, no pot justificar que m'aixequés irat i abandonés momentàniament la discussió. En havent defensat la importància del fons i de les formes encara es planteja més difícil la defensa d'aquesta reacció. Ni tan sols el malaurat fat que provocà que intentant asserenar-me -per això m'aixecava- no controlés adequadament la porta de sortida del centre pot ésser utilitzat com a excusa.

Sóc plenament conscient que tota la raó que tingués es perd amb aquesta aldarulla i em dol especialment haver perjudicat les persones que continuen lluitant per una entitat nostra millor.

Humilment demano perdó.

Natxo Barrau i Salguero

1 de juliol de 2011

Barcelona

La visió de la Ciència i les persones que s'hi dediquen

Ahir el programa de debat de TV3 Banda ampla tractà el tema de la Ciència i les persones que s'hi dediquen sota el títol genèric de científics.

El programa em defraudà força. Molt epidèrmic i fins i tot populista, en resum: poc científic. Tal vegada fou per la tria de persones convidades o pels seus torns d'intervenció o perquè avui dia, a diferència de programes d'antuvi, s'ha caigut en l'habitud de no voler gratar massa la crosta d'allò que es tracta a debat i deixar-ho com una estona per fer petar la xerrada.

Segons deien un 80% de la gent enquestada afirmava que la ciència ha millorat, i ho fa, la vida; això sí, el debat respecte el 20% restant no entrà en gaire profunditat en per què no ho pensa (més enllà de la diatriba de la despesa militar). I no podem obviar que la majoria de gent del 80% contestà pensant en certs avenços biomèdics, per què la majoria de persones que fan o han fet ciència han sentit allò de "I això per a què serveix?"

I aquest, la visió popular de la ciència, era un dels grans debats. Per què manquen tantes vocacions? Per què hi ha tan poca cultura científica a nivell de carrer? Per què si es demana als nens que dibuixin un científic encara avui dia fan una barreja entre el Dr. Frankestein de les pel·lícules amb la imatge despentinada d'Einstein?

Una gran sorpresa fou comprovar com un 40% dels enquestats considerava que els científics viuen bé; és cert, que un 38% opinava el contrari i curiós que un 22% no tenia opinió. Viure bé de la Ciència? Alguns, molt pocs; aquells afortunats que han arribat a certes posicions; però les persones que fan realment ciència, els que treballen al laboratori sobreviuen amb la ciència. La seva és la condició del precari: sous baixos (indignes!), moltíssimes hores, condicions canviants sense cap garantia,... I encara es defensava com a lògic! (I dubto que es pugui comparar amb segons quins altres ambients becaris; i si ho fos: és arribat el moment de dignificar les coses!) Igualment que es creia absolutament necessari marxar. Pot ésser molt positiu, tothom serà d'acord, però cal que sigui "obligatori". En aquest punt, com en la majoria es tornava a veure un fet important, la majoria de convidats eren caps, i no representants de la munió de persones que amb el seu esforç diari fan avançar el sistema.

És cert que es tractaren molts aspectes, però gairebé tot foren pinzellades. Poca oferta de feina (dedicar-se des de la vessant comercial no és fer ciència), es podria haver dit que el sistema no és el més indicat, poca inversió privada (sí que s'ha dit al final que cal reclamar als governants que inverteixin i que n'informin), sous i condicions, reconeixement, vocació, transmissió de la informació, etc.

Crec que és interessant fer sortir la Ciència de les seves torres d'ivori, però cal fer-ho de forma que permeti una visió realista de la mateixa i de la seva situació real.

Us deixo l'enllaç per poder veure el programa: http://www.tv3.cat/videos/3558851/Cientifics

2 demostracions dels resultats del 22-M

Vist com el diputat de Democràcia Catalana, ara mateix no adscrit a cap partit i integrat al Grup Mixt, va votar a favor de la derogació de la llei de successions conjuntament amb CiU i PP es demostra que era una greu errada que anés en coalició amb ERC i que és molt greu que hagi aconseguit acta com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona com a membre d'Unitat per Barcelona.

Les declaracions de la Sra. Sánchez Camacho respecte quines seran les polítiques a nivell immigratòries cas que guanyessin les eleccions generals demostren quin èxit ingent han tingut amb el seu test market realitzat a Badalona.

De la indignació a una #acampadadiables (i part III)

Finalment arriba l'última part del text originat des de la indignació al món del foc barceloní.

Aprofito aquesta última entrega per agrair-vos la paciència i la lectura del text com, si així ho considereu oportú, els comentaris que volgueu aportar.

Per si fos necessari us enllaço la primera i la segona entrega del text.

Un dels punts importants que havia de tractar la reunió ordinària del dijous era la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'entitat. El tractament que rebé fou residual ja que la voluntat de marxar degut a l'hora que molts representants, així com membres de la junta, semblava que tenien obligà que fou així. Això ens fa plantejar-nos per què no volgueren en cap moment considerar la possibilitat de fer alguna reunió temàtica per tractar certs temes que requereixen força temps. Així com la indolència de certs representants. Suposarem que no esperaven que la reunió s'allargués tant, tot i que semblava força previsible. Abans de valorar el que succeí dijous, una reflexió llençada a l'aire: si els projectes foren presentats a la reunió del febrer amb l'acord que s'havia de crear una nova comissió per tirar endavant la conjunció dels dos projectes supervivents, però a la reunió del març no es parlà del tema, i la reunió de l'abril fou suspesa -encara no sabem per què- i sabent com havia anat tot el procés, només la junta podia fer-se càrrec del projecte.

Es realitzà la presentació de com serà la celebració de l'aniversari, de fet, fou el projecte presentat per la junta al febrer amb l'afegit del concurs que hi havia al projecte de la Queta. Serà una festa familiar on el foc no semblarà acabar d'ésser l'element central. Sincerament, acceptant que el projecte presentat en el seu moment, ja retallat, per part de la comissió no era viable, queda un pòsit de sensació que l'aniversari s'havia de celebrar fos com fos. I, personalment, no sé si acabarà engrescant la nostra massa social (espero que sí). També espero que es plantegin altres tipus d'accions.

Per tancar l'escrit voldria fer una sèrie de reflexions referents al que es considerava com el tema central de la reunió passada: la Mercè. Més enllà de la presentació del projecte per l'edició d'enguany, restava pendent acaba de decidir la postura de l'ens respecte qui hi pot participar. Tot el savoir faire de la gestió es pot resumir en la incapacitat de prendre un acord. No es pot obviar que a l'anterior reunió, quan això es debatia i després de la trucada on s'informava de la imposició de l'ICUB, es decidí que en la propera reunió es votaria qui participava i qui no podria fer-ho. Després de moltes intervencions al respecte, dijous no s'arribà a un posicionament, fet que podia ésser previsible, emperò la setmana vinent la comissió haurà de reunir-se amb els interlocutors municipals sense que hi hagi una resolució de l'assemblea. Si apliquéssim un mínim d'intel·ligència política a la pregunta de qui permetre'm participar respondríem: “Aquelles colles que considerem oportú per un perfecte desenvolupament del correfoc tant a nivell de qualitat com de seguretat”.

En cap moment la intenció d'aquest escrit és obrir novament el debat respecte el famós article 47.1.2. Aquest, si s'escau mantenir-lo obert, és dins de l'assemblea o amb la creació d'una comissió. Crec que tots els arguments en un sentit o en un altre estan donats (tant els raonats com els populistes). Els estatuts i el reglament de règim intern foren votats i aprovats. Això també inclou el procés per encetar un canvi. Nogensmenys, cal tenir present que la demanda d'ICUB per reduir el nombre de colles participants al correfoc, i així circumscriure-les a la ciutat de Barcelona, moltes vegades apareixia després de demanar un augment en el pressupost. Fos com fos, sempre s'havia aconseguit mantenir la postura de l'assemblea de participació de tots els seus membres: aquesta vegada no ha sigut així. Coneixent les escasses arts negociadores que l'actual presidenta demostrà des de la comissió fa dos anys, em pregunto si es va defensar amb gaire èmfasi la tradicional postura de l'assemblea. Per tancar el tema, els números que es proposaren (junta?, comissió?) primer semblaven que ens els donaven com a definitius, tot i que no quadraven per enlloc, i al final semblaren diluir-se vistes les intervencions de l'assemblea, però, seran la postura a defensar?

La cita a aquella negociació amb ICUB m'ha fet recordar que aquella Comissió Mercè fou formada per l'actual presidenta i qui fins fa poc era la vocal del secretariat. Elles s'apuntaren voluntàriament, fet que sempre és d'agrair, a l'instant primer de convocar aquesta comissió. Sé de força gent, especialment jove però no exclusivament, que decidiren no apuntar-se per haver-ho fet qui ja havia sortit. Això ens duu a la reflexió de com incentivem la participació en el si de la nostra entitat. Potser el concepte que algunes persones tenen de treballar i rodejar-se del jovent ens ho podria explicar.

Un últim apunt abans de fer algun comentari respecte el projecte en si. La junta informà l'assemblea que aquest any serem presents a la mostra d'entitats de la Mercè i, òbviament, demanà voluntaris per ser-hi. La decisió ja havia sigut presa sense consultar l'assemblea com sí s'havia fet anteriors vegades, on casualment l'assemblea declinava la possibilitat de participar.

M'agradaria primerament deixar palès que la comissió sí presentava un projecte amb propostes per ésser aprovades per l'assemblea. Cas que fos totalment realitzable, la proposta per la tabalada és molt interessant; aprofito per felicitar l'entitat pel sorgiment, per fi!, de la vocalia de percussió. També em sembla una bona idea aconseguir una dansa pel toc d'inici, però no les condicions presentades. I vist l'èxit l'any passat, una vegada recuperats, trobo una llàstima que poguéssim perdre els versots; la lluita per salvar la nostra cultura no ha acabat, ni la victòria sembla tant propera com alguns volen fer-nos creure.

Corol·lari final respecte el projecte de Mercè: si el que cerquem és un projecte de qualitat engrescador per les colles i la ciutadania, recuperem projectes que ens situen allà on ens pertoca començant amb la sortida des de Sant Jaume. Caldria innovar bevent de les fonts de la nostra pròpia tradició. Si no abandonem el servilisme i l'habitud no podrem sortir del fossar on ens trobem.

Hi ha una última reflexió que no podia obviar: sembla ésser, com s'ha vist des de fa mesos, que hi ha certa manca de capacitat de delegació de tasques dins del si de la junta.

Moltíssimes mercès a qui hagi fet l'ingent esforç de llegir aquesta extensa meditació al voltant de la nostra Coordinadora. Crec que som moltes les persones que considerem que cal canviar el rumb, la demora que portem no és la millor per arribar a bon port. Per descomptat no em considero en possessió de la veritat absoluta, ans al contrari, cerco persones amb qui poder discutir i meditar. Aquest escrit està realitzat únicament amb la intenció de fomentar l'esperit crític i la reflexió. Per això, us demano que d'acord o no amb ell, feu-ne la difusió que considereu oportuna. És al món del foc a qui correspon decidir si cal una #acampadadiables.