Sant Jordi 2010

Cal realment que la Diada del Cavaller Sant Jordi sigui un dia no laboral? Festiu ja ho és: només cal passejar pels carrers de les nostres viles, pobles i ciutats per poder comprovar-ho.

Quina joia veure la tradició de la rosa i el llibre amb una salut perfecte.

Celebrem el gaudi d'ésser vius i tenir, sempre sempre, motius que celebrar l'amor.

Pots haver de passar moltes hores tancat a la feina; però poder passejar agafat de la mà de la teva parella, amb un somrís als llavis mentre l'aroma de les flors inunda cada racó i els llibres ens xiuxiuegen somnis en forma de paraules que ens duran, tal vegada si ens deixem seduir, fins a d'altres móns...

No és, simplement, una tradició meravellosa? Per això penso que si mai hagués de passar aquesta diada lluny de la meva terra, en el 23 d'abril arribaria a casa amb una rosa i un llibre per la meva parella... perquè la Diada de Sant Jordi així ens ha ensenyat a estimar-nos...

fotografia per Sara Terrones (espero que no t'emprenyis per haver-la manllevat del teu espai...)

P.S.: respecte la llegenda aquí

avui fa 79 anys de l'inici d'un nou somni

La lluita envers els objectius per una vida millor no poden caure en un forat negre; perquè aquell somni ens hagués convertit en un far del món, no abandonem mai la lluita.

Carta a un company que em bordava

L'estimació i l'afecte són sentiments que hom rep i dóna sense pensar-ho i perquè la vida que un viu així ho esdevé. I sovint ens sorprenen; els rebem quan no els esperem o de qui no pensàvem que en podríem donar. I perquè som units a la vida no sols entre persones poden succeir els sentiments; mai podré oblidar la imatge del gran Félix rodejat de llops.

Si la humanitat ha esdevingut una fita més enllà de Gaia perquè el simbolisme mental ha nascut en el seu cervell, hom es pregunta si la resta d'animals no poden somiar amb quelcom similar a una vida més enllà de la vida; no seria just que sols poguessin sentir el dolor i la pena però no quelcom similar a l'esperança.

Sigui com sigui, espero que la teva vida hagi sigut, l'hagis sentida, perquè sé que ho ha sigut, com una vida feliç i joiosa. Potser no és consol ara, però has sigut molt important en la vida d'alguns éssers vius que sé que t'han estimat i t'estimen i que sempre guardaran un record agradable de tu.

És trist quan un ésser estimat marxa d'aquest món; és trist veure com persones estimades pateixen una pèrdua, que no per coneguda o esperada deixa d'ésser menys dolorosa.

Trobaré a faltar que em bordis quan arribi a casa de la Raquel.

Requiescat in pace, Pug.

P.S.: continuaré tenint cura de la teva Raquel.

P.S.II: les paraules de comiat de la Raquel aquí

ara que faig trenta anys

La vida, quelcom gairebé desconegut, mereix ésser viscuda i gaudida a cada instant; mes, hi ha certs moments que mereixen deturar-se un instant i tot fent un alt al camí asseure's sota l'ombra d'un vell arbre i reflexionar sobre la senda de llambordes grogues que hem deixat enrere, d'una altra manera, no podríem continuar seguint la nostra cerca i captura de conills esbojarrats pel temps que s'escola dels rellotges.

Avui, dia internacional del teatre, de 2010, vora les 23:45, segons explica ma mare -ja que el meu fou un part amb cert contingut anecdotari- entraré en el grup dels que són a la trentena. Canvia res? Suposo que no. Que com deia la cançó, la vida sigue igual; però hom acumula experiències i teòricament, si Hume tenia raó, ens anem fent més savis, o ho intentem.

Coincideix aquest aniversari, malauradament des de fa set anys, amb una data molt, massa trista; emperò, la Vida, aquest concepte que la Biologia tracta d'entendre més enllà d'una definició i la Filosofia més enllà d'una creença, és un camí sense aturador i ens obliga, quan no tenim forces per seguir-la, a tirar endavant.

Tanmateix també coincideix amb l'inici d'un període, teòricament de tres anys, dedicats, per fi!, a la investigació científica. L'àmbit estricte encara resta per ésser marcat, però sigui com sigui esperem que els resultats arribin i en aquest termini fixat esdevingui en una PhD.

Això podria permetre que el somni de viure dedicant-me a la Ciència, desig, il·lusió que fa molts i molts anys que nia a la meva ànima, esdevindria una realitat. Una petita victòria de les revolucions que sempre han afirmat que cal cercar els nostres desigs per convertir-los en veritats.

Perquè les revolucions poden ésser la nostra taula de salvament. I no com en el quadre de la Medusa, sinó perquè, realment, un altre món, millor, pot ésser possible. La guspira de l'ideari polític també va prendre força jove; i tot i que hi ha moltes coses que hem viscut i els records són molt lleus o (gairebé) produïts a posteriori, encara creiem que la política com a art de governar podria ésser útil si la salvem de les urpes en les que ha caigut. Hem viscut la desaparició dels blocs mundials i l'aparició de les noves pors i les noves dictadures, reconegudes com a tals o no.

Però podem parlar de coses agradables. Hem pogut fruir del laberíntic recorregut que és entendre el concepte amistat. Hem solcat les seves mars, atracant en ports llunyans i propers, en ports que semblaven segurs i en d'altres que des de la seva inseguretat ens han dut a aventures dignes d'ésser narrades com magnífiques gestes d'exploradors d'antuvi. I si mirem el cel on són els estels que ens guiaran sempre sabem que estem rodejats per persones que ens fan millors a cada instant gràcies a l'amor de la seva sincera amistat.

I parlant d'amistats; què bonic descobrir les noves vides que forgen les amistats i que ens omplen el cor de joia.

Tot i que no són els únics projectes de futur ben encetats; tenim el somni musical naixent i que cada vegada sembla que pren un vol més elevat, esperem que no se'ns cremin les ales com a Ícar.

Però si hi ha un univers on hem pogut gaudir amb escreix és el món de la cultura del foc. Potser sí vaig aterrar relativament tard en actiu dins d'aquest planeta, però ara fa deu anys que no sabria entendre la meva existència; per això continuarem cremant, escoltant els tabals, somiant espectacles i lluitant pel bé de tota la nostra cultura popular i tradicional d'arrel catalana.

I podria explicar moltes batalletes, bones vivències i moments per oblidar; però cada instant viscut és allò que ens fa ésser qui som ara mateix.

Com si fos una carta d'agraïment només restaria d'allò de i per últim però possiblement el més important, agrair la família que em tocà en sort, pare gràcies per continuar essent el meu estel que m'ajuda il·luminant-me sempre el camí, i la persona que ha esdevingut la meva mar, la meva platja, la meva muntanya, el meu horitzó, el meu far, el meu tot.

Totes i tots sabeu que sóc el fruit de la vostra creació.

Com aquest text ha anat evolucionant a mesura que sorgia, metàfora del seu propi contingut, us deixo l'enllaç a un text, que tot i tenir uns anyets, també tractava de parlar de mi.

P.S.: Per una descripció i confessió podeu anar aquí.

P.S.II: gràcies a totes les persones que heu pensat en mi en el dia d'avui.

Carta com a ex-President de Coordinadora

Companyes i companys,

Avui, diada de Sant Josep, us escric ja com a ex-president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

Tot i que amb certa tristesa i recança en sento molt orgullós de poder adreçar-me al col·lectiu del món del foc barceloní i metropolità, així com al conjunt de l'àmbit cultural popular i tradicional d'arrel catalana després de dos anys de lluita constant en favor del nostre món.

És cert que ahir es produïren eleccions en el sí de la nostra estimada entitat i que la candidatura de la que formàvem, i formem, part no resultàrem escollits per la massa social de l'assemblea. Tot i això, continuem creient que la nostra era i és una aposta vàlida; i vist allò que succeí al local de Can Travi, la que hauria sigut la més assenyada, ja que no únicament defensàrem, i ho farem sempre, un projecte, un fons, sinó també unes formes. I és absolutament cert que el continent condiciona el contingut. No afirmarem pas que som perfectes, ni tan sols ho pretenem ésser, però hem tractat, sempre, de mantenir-nos dignes. Si més no respectar les persones i comportar-nos com a tals, ja que així els nostres progenitors, i tota la societat, s'ha esforçat per educar-nos.

Diu un famós apotegma, mai redactat com a tal al Príncep, que la fi justifica els mitjans; i ahir vàrem tenir una nova demostració. Una de les dues candidatures no es limità amb haver fet campanya “bruta” prèviament, sinó que gran part de la seva exposició es basà en la desqualificació “professional” i personal de l'anterior president i cap de l'altra candidatura, un servidor. Mes enllà de la desafortunada, segons el parer de moltes persones -i algunes ho exposaren verbalment o amb gestos evidents durant l'assemblea- intervenció d'ahir hom es planteja que si aquest és el modus operandi per accedir a la Junta quin serà el caire que prendrà la direcció a partir d'aquest moment.

Amb aquest escrit no pretenc ni fer ara una defensa de totes les acusacions, fal·làcies i sense sentits que ahir sortiren des de la candidatura que resultà vencedora. Tampoc és aquest un acte de revenja; la campanya de la por ja la realitzaren altres i és un terreny en el que la nostra manera de pensar i entendre el món no volem travessar. La meva persona, com a President de la Junta sortint és responsable de moltes errades comeses durant el nostre període de govern; emperò, no és cert que res de la nostra acció sigui salvable i considerant que dues més una persones de la candidatura ara escollida formessin part de la junta per mi presidida deixa constància que sols volen el poder, i que n'eren també responsables, en part, de les errades que es cometeren.

Ara per ara ja res no es pot canviar, perquè com un representant digué durant l'assemblea, hi havia coses que s'havien d'haver dit abans no allà; però clar, ja ho digueren iniciant la seva exposició: si jo no em presentava, aquí pau i després glòria. A posteriori he continuat rebent, i tota la gent que donava i dóna suport a la candidatura que encapçalo, crítiques i comentaris falsos i un cúmul de mentides dignes de les pitjors baralles dels programes de teleescombraria. Fet aquest, emperò, que ens demostra que tenim l'educació per saber parlar i escriure així com per comportar-nos en societat. Potser no haurem sabut fer les coses governant, però tampoc és fàcil quan part del teu equip de govern, el que resta quan les persones més vàlides han hagut de marxar per motius personals, sols desitja acabar amb tu. Quan ara per ara l'únic que saben és malmetre i tergiversar tot allò que succeí. La seva gran primera fita ha sigut tornar a obrir una guerra oberta de fronts oposats en el si de Coordinadora. Alguns vàrem lluitar des del principi per evitar-ho, però potser, possiblement, també ho férem de forma errònia.

És per tot això que demano perdó per una gestió que no haurà sigut la més positiva de la història de Coordinadora, però sí que ha sigut realitzada des de l'estima i la dignitat, i per la part que em pertoqui, per l'esperpèntic espectacle de dijous.

Afegiré que l'existència de certs comentaris, tant previs, una vegada conegudes les candidatures -tot i que a molts els costi entendre que el nostre és un món petit-, com posteriors, una vegada vist els mètodes de fer de cadascun, ens permeten entendre que gairebé, i a la nostra petita escala, hem quasi reviscut un moment històric, una barreja de Nacht der langen Messer i de Reichskristallnacht. Així com ja hi ha persones respectades dins el nostre món cultural, més enllà de les portes de la coordinadora, que parlen de l'errada que suposa tenir un govern fictici amb una ninot de palla com a eina per a un poder a l'ombra. Sigui com sigui, espero que totes les nostres fosques sospites respecte un dur futur siguin errònies. Perquè l'únic que ens interessa és el bé de l'Entitat.

Ara bé, em permetré una pregunta doble: Com s'entén que després de tota una dissertació respecte la meva negligència a l'acabar se'm demani disculpes per si he passat un mal tràngol i se m'ofereixi la mà per treballar conjuntament?

El que sí voldria fer amb aquest escrit és deixar constància de l'agraïment devers les persones que compartíem, i seguim fent-ho, un somni comú de millorar la Coordinadora. Ha sigut, és i serà, un plaer compartir candidatura amb vosaltres. Igualment agrair les persones i entitats que ens donaren suport; esperem poder gaudir sempre amb vosaltres d'una millor Coordinadora. Hem perdut una batalla, però la lluita per un futur més digne continua.

Natxo Barrau i Salguero

ex-President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Barcelona a 19 de març de 2010

P.S.: Ara que podré gaudir de més llibertat, com molts m'heu aconsellat, podré tornar al lloc que sempre fou el millor: les bases, allà on es gaudeix fent de diable.

P.S.II: Com ja vaig dir-li a la nova Presidenta de Coordinadora: Enhorabona. Ara em permeto afegir un corol·lari: Espero que siguin tres anys d'un bon mandat pel bé de l'Entitat.

Eleccions a Coordinadora

Avui dijous 18 de març de 2010 torna a haver-hi eleccions a la Junta Directiva de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

Ara i aquest no és el lloc ni el moment per explicar que em portà a avançar les eleccions un any. Avui us escric, no sé si com última vegada com a President de la meva molt estimada entitat o si com en el dia d'una nova era esperem que molt millor de la mateixa, per deixar constància del nostre projecte:

CARTA MOTIVACIONAL

Som un grup de persones vinculades al món del foc, cultura tradicional i popular d'arrel catalana a la que estimem i de la que som membres partícips en actiu des de fa temps, i que volem fer-nos càrrec de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona per continuar treballant per aquesta entitat que creiem és la que aglutina el món del foc a la capital catalana i la seva àrea metropolitana; perquè tenim ganes d'ésser el motor que, amb la col·laboració de tothom, continuii fent de la Coordinadora l'entitat somniada per totes i tots.

Tot i ésser joves, fa molts anys que estem vinculats a diferents colles de diables, i altres tipus d'entitats culturals i tradicionals, i és per això que creiem, des de l'estimació i les ganes, que podem ésser persones adequades per a poder gestionar la Junta de la Coordinadora. Sabem que no es una cosa fàcil però ho hem volgut per pròpia decisió; i volem amb totes les persones de les entitats de la Coordinadora, aconseguir que la nostra entitat comuna continui fent camí cap a un futur millor, especialment ara que hem passat, i passem, per uns moments foscos.

Creiem en un objectiu comú: Coordinadora com a eina al servei de les seves colles, i des de l’amor a la cultura del foc; volem dur-la –amb el vostre ajut-, i així fer que totes les colles puguin gaudir de l’èxit, fins els límits que només entre totes les entitats membres ens fixem.

Volem treballar amb honradesa per la dignitat de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc com ens referent en el món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana; essent la casa global del món del foc de les seves colles membres.

OBJECTIUS

• Aconseguir que Coordinadora sigui l'Entitat de totes les colles
• Superar la situació creeada per la Directiva 2007/23/CE
• Continuar fomentant les Trobades com els nostres actes
• Mantenir i augmentar el respecte envers el Món del Foc
• Aconseguir que el local i la web de Coordinadora siguin les cases de les colles
• Estimular la formació de la Vocalia de Percussió
• Celebrar amb dignitat el XXVè aniversari de Coordinadora

CANDIDATURA

Presidència: Natxo Barrau i Salguero (Diables de Les Corts)
Vicepresidència: Esther Cármenes Prades (Bocs de Can Rosés)
Secretaria: Francisco Javier Rodríguez Montero (Trinifoc)
Tresoreria: Anna González Monrós (Folcat Diabòlic)
Vocal de Comunicació: Marc Navarro (Bocs de Can Rosés)

Dia de la Dona (història)

Avui 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

Per a saber com es decidí aquesta data us deixo un escrit de la ONU (aquesta és la font)



La idea de instituir un Día Internacional de la Mujer surgió por primera vez a finales del siglo XIX, época que, en el mundo industrializado, fue un período de expansión y desorden, crecimiento demográfico desorbitado y auge de ideologías radicales.

El 8 de marzo de 1857, las mujeres que trabajaban en la industria textil (llamadas "garment workers") de Nueva York, en los Estados Unidos, organizaron una protesta. Luchaban contra los salarios bajos y las inhumanas condiciones laborales. La policía cargó contra las manifestantes y las dispersó. Dos años más tarde, también en marzo, estas mujeres crearon su primer sindicato con el fin de protegerse y conseguir ciertos derechos laborales básicos.

El 8 de marzo de 1908, 15.000 mujeres se manifestaron por las calles de Nueva York para exigir un recorte del horario laboral, mejores salarios, el derecho al voto y el fin del trabajo infantil. El eslogan que eligieron fue "Pan y Rosas"; el pan simbolizaba la seguridad económica, y las rosas, una mejor calidad de vida. En mayo, el Partido Socialista de América señaló el último domingo de febrero como Día Nacional de la Mujer.

Tras la declaración del Partido Socialista de América, el primer Día Nacional de la Mujer de la historia se celebró en los Estados Unidos el 28 de febrero de 1909. Las mujeres continuaron celebrándolo el último domingo de ese mes hasta 1913.

Se celebró una conferencia internacional entre organizaciones socialistas del mundo en 1910 en Copenhage (Dinamarca). La conferencia de la Internacional Socialista propuso la creación de una Día de la Mujer de carácter internacional. La propuesta inicial partió de Clara Zetkin, una socialista alemana, que planteó la creación de un Día Internacional para conmemorar la huelga de las "garment workers" de los Estados Unidos. La propuesta se aprobó por unanimidad por la conferencia, que contaba con más de 100 mujeres pertenecientes a 17 países distintos, entre las que se encontraban las primeras tres mujeres elegidas al parlamento de Finlandia. El Día se instituyó para conmemorar el movimiento por los derechos de la mujer, incluyendo el derecho a voto (conocido como "sufragio"). En ese momento no se fijó ningún día en concreto para su celebración.

La declaración de la Internacional Socialista tuvo una gran repercusión. Al año siguiente, en 1911, el Día Internacional de la Mujer se proclamó por primera vez en Austria, Dinamarca, Alemania y Suiza. La fecha elegida fue el 19 de marzo; más de un millón de hombres y mujeres salieron a la calle en diversas manifestaciones. Además del derecho al voto y a ocupar cargos públicos, reivindicaban el derecho al trabajo y el fin de la discriminación laboral.

Algo después de una semana, el 25 de marzo, tuvo lugar el trágico Triángulo de Fuego en Nueva York. Alrededor de 140 trabajadoras, la mayoría jóvenes inmigrantes italianas y judías que trabajaban en la Triangle Shirtwaist Company, perdieron la vida debido a la falta de seguridad laboral. El sindicato Women's Trade Union League y el International Ladies' Garment Workers Union organizaron muchas de las protestas contra esta tragedia, que pudo haber sido evitada, entre las que destaca el desfile funerario silencioso, que reunió a una multitud de unas 100.000 personas. El Triángulo de Fuego tuvo una gran repercusión en la legislación laboral; las terribles condiciones laborales que provocaron este desastre fueron evocadas en posteriores celebraciones del Día Internacional de la Mujer.

Como parte del movimiento pacifista que se estaba gestando en vísperas de la I Guerra Mundial, las mujeres rusas celebraron por primera vez el Día Internacional de la Mujer el último domingo de febrero de 1913. En el resto de Europa, alrededor del 8 de marzo, las mujeres se manifestaron para protestar contra la guerra o para expresar su solidaridad con sus hermanas.

Tras la muerte de dos millones de soldados rusos en la guerra, las mujeres rusas eligieron el último domingo de febrero de 1917 para convocar una huelga bajo el lema "Pan y Paz". Los dirigentes políticos se opusieron a su celebración en ese día pero las mujeres siguieron adelante pese a todo.

El resto es historia: cuatro días más tarde, el Zar de Rusia se vio obligado a abdicar y el Gobierno provisional concedió a las mujeres el derecho al voto. Aquel histórico domingo era 23 de febrero según el calendario juliano, que entonces se utilizaba en Rusia; sin embargo, según el calendario gregoriano, utilizado en otros lugares, era 8 de marzo.

SDesde aquellos tempranos años, el Día Internacional de la Mujer ha adquirido una nueva dimensión mundial tanto entre las mujeres de los países desarrollados como entre las de los países en vías de desarrollo.

En diciembre de 1977, la Asamblea General de la ONU adoptó una resolución en la que se proclamaba la institución de un Día de las Naciones Unidas para los Derechos de la Mujer y la Paz Internacional. La celebración de cuatro conferencias mundiales de las Naciones Unidas sobre la mujer ha contribuido a convertir las reivindicaciones en pos de la consecución de los derechos de la mujer y su plena participación en la vida política y económica de la sociedad en una realidad cada vez más palpable.

En 1975, la ONU atrajo la atención de la comunidad internacional hacia la situación de los intereses de la mujer mediante la institución de un Año Internacional de la Mujer y la convocatoria de la primera conferencia sobre la mujer en Ciudad de México. En 1980 tuvo lugar otro congreso sobre este asunto en Copenhague (Dinamarca).

En 1985, la ONU convocó una tercera conferencia sobre la mujer en Nairobi (Kenya) con el fin de evaluar los progresos logrados tras toda una década.

En 1995, Beijing acogió la Cuarta Conferencia Mundial sobre la Mujer. Los representantes de 189 países distintos reconocieron que la desigualdad entre el hombre y la mujer tenía graves repercusiones para el bienestar de todos. La conferencia estableció un conjunto de objetivos con el fin de promover el desarrollo de la mujer en sectores como el político, el sanitario y el educativo. El documento final emitido por la conferencia (llamado "Plataforma de Acción") dice así: "El adelanto de la mujer y el logro de la igualdad entre la mujer y el hombre son una cuestión de derechos humanos y una condición para la justicia social y no deben encararse aisladamente como un problema de la mujer."

Cinco años más tarde, en el 23º período extraordinario de sesiones de la Asamblea General de las Naciones Unidas, "Mujer 2000: Igualdad entre los géneros, desarrollo y paz para el siglo XXI", se examinaron los progresos de la comunidad internacional en la consecución de los objetivos establecidos por la Conferencia de Beijing. Esta conferencia es conocida como la conferencia "Beijing +5". Los delegados encontraron tanto progresos como obstáculos pertinaces, y llegaron a nuevos acuerdos para seguir impulsando las iniciativas de la conferencia sobre la mujer de 1995.

Malauradament encara cal seguir lluitant, ho farem sempre que calgui; però esperem que aviat no faci falta enlloc.

font de les imatges:

http://www.jerc.cat/imat_noticies/osona/dona-641.JPG

http://ceiptrullas.files.wordpress.com/2009/03/treballadora.jpg

http://mariangomez.files.wordpress.com/2009/03/8-de-marzo-mujeres.jpg

de la imatge de Forges següent:

http://gatodiario.files.wordpress.com/2009/03/forges-dia-de-la-mujer.jpg

LXXXII Academy -Awards (Oscar 2010)

La meva travessa -no m'agrada gens, però és el que es pot fer en cinc minuts, i sense saber si la connexió a internet funcionarà-.

Què macos records em porta això...

+ info: oscars

Mejor película
‘Avatar’ (20th Century Fox)
Mejor dirección
Kathryn Bigelow por ‘The Hurt Locker’
Mejor guión adaptado
‘Up in the Air’, de Jason Reitman y Sheldon Turner
Mejor guión original
Mark Boal, "The Hurt Locker"
Mejor actor principal
Jeff Bridges por ‘Crazy Heart’
Mejor actor de reparto
Christoph Waltz por ‘Inglourious Basterds’
Mejor actriz principal
Gabourey Sidibe por ‘Precious’
Mejor actriz secundaria
Mo’Nique por ‘Precious’
Mejor película de animación
‘Up’, de Pete Docter
Mejor dirección artística
‘Avatar’, Dir. Art.: Rick Carter y Robert Stromberg, Decorados: Kim Sinclair
Mejor fotografía
‘Avatar’, de Mauro Fiore
Mejor diseño de vestuario
‘‘Nine’, de Colleen Atwood
Mejor largometraje documental
‘Food, Inc.’, de Robert Kenner y Elise Pearlstein
Mejor corto documental
‘The Last Campaign of Governor Booth Gardner’, de Daniel Junge y Henry Ansbacher
Mejor montaje
‘Avatar’, de Stephen Rivkin, John Refoua y James Cameron
Mejor película en habla no inglesa
‘El secreto de sus ojos’ (Argentina)
Mejor maquillaje
‘The Young Victoria’ de Jon Henry Gordon y Jenny Shircore
Mejor partitura musical
‘Up’, de Michael Giacchino
Mejor canción original
“Take It All” de ‘Nine’, música y letra de Maury Yeston
Mejor cortometraje de animación
‘The Lady and the Reaper’, de Javier Recio Gracia
Mejor cortometraje en imagen real
‘Instead of Abracadabra’, de Patrik Eklund y Mathias Fjellström
Mejor sonido
‘The Hurt Locker’, de Paul N.J. Ottosson
Mejor montaje de sonido
‘The Hurt Locker’, de Paul N.J. Ottosson y Ray Beckett
Mejores efectos visuales
‘Avatar’, de Joe Letteri, Stephen Rosenbaum, Richard Baneham y Andrew R. Jones

feina

Si tot va bé, des d'aquest passat 1 de març, i durant tres anys, aquesta hauria d'ésser la meva llar professional:

El projecte és:

Remodelado tisular y disfunción circulatoria en modelos experimentales de enfermedad hepática. identificación y caracterización de nuevas dianas terapéuticas

Esperem tenir sort i poder aconseguir resultats positius en els tres anys (o un xic més) per aconseguir els 2 articles publicats, mínims, per a tenir la possibilitat, llavors, de presentar i defensar la tesi doctoral.

Així que ara rondaré per la Fundació Clínic Barcelona.

l'Ajuntament de Les Corts no dóna permís per a realitzar els actes del Dia de la Dona

Doncs sí, tot i que pugui semblar mentida aquesta és la veritat.

Aquí podeu llegir el comunicat de les entitats explicant la situació.

Vist aquesta actitud d'imposició sense cap mena de sentit i essent coneixedors d'algunes últimes decisions molt poc encertades per part del Districte, com l'actuació en la selecció de la direcció del Casal de Les Corts, es comença a demostrar que allò de la participació ciutadana sols es té present quan els interessa, quan va de bracet dels seus propis interessos.

No ho oblidem l'Ajuntament de Les Corts NO permet la realització dels actes del Dia de la Dona.

imatge extreta d'aquí

Premis Ciutat de Barcelona

Avui dilluns 15 de febrer de 2010 es farà al Teatre lliure l'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona 2010.

Tindré l'ocasió i l'oportunitat de gaudir de l'event.

Per a més informació respecte els premis podeu seguir aquest enllaç.

Per a conèixer els premiats aquest enllaç.

Goya 2010

Tornem a fer una travessa de premis, en aquesta ocasió, feta a cuita-corrents i sense meditar gaire, la dels Goya 2010 -us deixo el link dels bons de veritat, els YoGa de CataCric 2010!-:

Mejor Película
Celda 211

MEJOR DIRECTOR
Juan José Campanella

MEJOR ACTOR
Luis Tosar

MEJOR ACTRIZ
Rachel Weisz

MEJOR ACTOR DE REPARTO
Antonio Resines

MEJOR ACTRIZ DE REPARTO
Pilar Castro

MEJOR ACTOR REVELACIÓN
Pablo Pineda

MEJOR ACTRIZ REVELACIÓN
Nausicaa Bonnín

MEJOR DIRECCIÓN NOVEL
Mar Coll

Mejor guión original
Mateo Gil y Alejandro Amenábar, Ágora

Mejor guión adaptado
D.Monzón y Jorge Garricaechevarría, Celda 211

Mejor música original
Alberto Iglesias, Los abrazos rotos
Mejor canción original
'Yo, también', Yo, también
Mejor dirección de producción
José Luis Escolar, por Ágora

Mejor maquillaje y peluquería
Sevell, Suzann y Stokes-Muntón, Ágora

Mejor fotografía
Xavi Giménez, Ágora

Mejor dirección artística
Antón Laguna, Celda 211

Mejor diseño de vestuario
Gabriella Pescucci, Ágora

Mejor montaje
Mapa Pastor, Celda 211
Mejor sonido
Berenguer, Orts, Mapa de los sonidos de Tokyo
Mejores efectos especiales
Salvador Santana y Alex Villagrasa, [Rec] 2

Mejor película de animación
Cher Ami

Mejor película documental
Garbo, el hombre que salvó el mundo

Mejor película europea
Slumdog Millionaire
Mejor película hispanoamericana
El secreto de sus ojos

Mejor cortometraje de ficción
Dime que yo, de Mateo Gil

Mejor cortometraje de animación
Alma, de Rodrigo Blaas

Mejor cortometraje documental
Doppelgänger, de Óscar de Julián


P.S.: són relativament conservadors, però quelcom em diu que el % d'encert serà baix.

Correfocs de Santa Eulàlia

Com cada any, la Laia ens convida a gaudir de dos correfocs seguits en la tarda i vesprada del seu diumenge de festa major:

17.00 h Palau de la Virreina Cercavila de la XII Mosta Bestiari Festiu de Catalunya “Insectes i bitxets festius i de foc“
Recorregut: La Rambla lateral descendent, C/ Ferran, arribada a Plaça Sant Jaume cap a les 17.30 h

17.30 h Plaça Sant Jaume Arribada del cercavila de la XII Mosta Bestiari Festiu de Catalunya “Insectes i bitxets festius i de foc“.Balls i lluïments de Foc

17.30 h La Rambla de Caneletes Tabalada dels diables petits Recorregut: La Rambla lateral descendent, C/ Ferran, Pas de l’Ensenyança, arribada a Plaça Sant Miquel cap a les 18.15 h

18.30 h Plaça Sant Jaume Inici del Correfoc dels petits diables Recorregut: C/ Llibreteria (sense foc), C/ Veguer, Baixada de Santa Clara, Comptes de Barcelona, Pla de la Seu, arribada a avda. de la Catedral cap a les 19.45 h

19.30 h Plaça Sant Jaume Ballada de Sardanes amb la Cobla La Principal del Llobregat. Organitza: Agrupació Cultural Folklòrica

20.00 h Avinguda de la Catedral Correfoc Santa Eulàlia
Recorregut: Plaça Nova, C/ del Bisbe, C/ Pietat, C/ Comtes, Pla de la Seu, arribada a l’Avda. de la Catedral cap a les 20.30 h.

Cal tenir present que el dels petits diables és organitzat per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc i compta amb la participació de totes les seves colles membres.

Abans podeu aprofitar per gaudir dels Insectes i Bitxets Festius i de Foc

Insectes i bitxets festius i de foc. Del 7 a 14 de febrer

La Llumeneta i el Llumenot de Perafort (TARRAGONÈS)

L’any 2000, construïda pel Centre de Joventut Perafort en record de les cuques de llum que, antigament, eren una distracció per al jovent del poble, s’estrenava una simpàtica cuca fera anomenada Llumeneta. Amb deu metres de llargada, la cuca, segons l’ocasió, llança aigua o llaminadures.
L’any 2006, construït per Dolors Sans, s’estrena en Llumenot, una bèstia foguera amb vint-i-quatre punts de pirotècnia entre la boca, les ales i la cua. El Llumenot, am un aspecte d’insecte més realista que la seva parella, acompanya els Diables de Perafort i la Llumeneta en les seves actuacions.

El Diabló (escarabat) de la Selva del Camp (BAIX CAMP)

El Diabló de la Selva del Camp és una recreació d’un coleòpter que ataca l’avellaner i l’alzina. La seva relació amb la vila de la Selva del Camp és doble: d’una banda, el cultiu tradicional del poble és l’avellaner i, de l’altra, el seu escut lluu una alzina.
Construïda amb fibra de vidre per Florenci Andreazini, amb tretze punts de foc, la figura va ser estrenada el 2000 en la celebració del 15è aniversari de la recuperació dels Diables de la Selva del Camp, que en són els portadors.

La Llagosta de La Llagosta (VALLÈS ORIENTAL)

La vila de la Llagosta va escollir aquesta figura d’insecte per motius evidents. Construïda pel taller Sarandaca de Granollers, la Llagosta de la Llagosta, coneguda com la Torradeta, va ser estrenada l’any 2001 tot formant trio amb els gegants Blanqueta i Josepet.
La figura, inspirada en una altra llagosta del 1985 ja desapareguda, és un gegant de 3,60 metres d’alçada portada per la Colla Gegantera de la Llagosta.

L’Estavat (escorpí) de Sant Llorenç de Morunys (SOLSONÈS)

Estavat en el parlar solsoní de la Vall de Lord és com s’anomena els escorpins. L’Estavat de Sant Llorenç de Morunys va ser construït el 1990 per l’artesà de Solsona Manel Casserras i va ser estrenat com la figura senyera del Correfoc Piteu. La figura d’escorpí, molt realista, intervé a les festes de Sant Llorenç de Morunys amb una funció clarament catàrtica per la por que la seva picada —molt dolorosa— ha deixat en la memòria dels habitants de les terres del Solsonès.

Les Libèl·lules d’Olesa de Montserrat (BAIX LLOBREGAT)

Una llegenda d’Olesa diu que en els estricadors del Llobregat hi vivia una gran serp. La secció juvenil de la UEC d’Olesa va encarregar la construcció d’una serp festiva i de foc al dissenyador Gabino Rodríguez.
Com a bèstia de riera que és, la Serp Estricadora va sempre acompanyada de dues libèl·lules que dansen al seu voltant i li obren pas en cercaviles i correfocs. Les Libèl·lules d’Olesa van néixer quan va néixer la Serp Estricadora el 1995 i tenen dos punts de foc cada una.

Nébula de Trinitat Vella (BARCELONÈS)

Barcelona és la ciutat de més llarga tradició de bestiari festiu i amb el nombre més gran de figures en forma d’animal per a les seves festes. Des del Bestiari Històric de la Ciutat, amb més de sis segles de tradició, fins tota mena de dracs de foc a la majoria de barris. La ciutat, però, de moment no té cap insecte en el seu inventari festiu. És per aquest motiu que, a l’hora de triar una bèstia barcelonina com a amfitriona de la mostra d’aquest any, es va triar en Nèbula de Trinitat Vella, la figura més jove i singular del bestiari barceloní. En Nèbula, d’un color verd característic, és un follet protector del bosc que adopta formes de la mateixa natura: braços com a branques i cos vegetal amb arrels. En un braç porta la seva consciència en forma de dimoniet, que el fa estar alerta dels atacs a la natura. En Nèbula, en forma de gegant, és un element de foc que llança pirotècnia per la boca. Va ser construït el 2008 per l’artista Dolors Sans per al barri de Trinitat Vella, i és portat per la colla Trinifoc.

La Papallona de Sant Pere de Terrassa (VALLÈS OCCIDENTAL)

La Papallona és una bestia d’aigua i d’animació, singular i diferent del que és corrent en el bestiari festiu català, per l’alçada i pels colors.
La figura consta de dues parts: un tronc i la papallona pròpiament. És portada com un gegant i llença aigua des del tronc. La figura ret homenatge a Rosa Mora, molt estimada al barri de Sant Pere de Terrassa per la seva dedicació. El seu origen el trobem el 6 de juny de 1992, a la Festa Major.

El Brumerot (borinot) de Reus (BAIX CAMP)

Construït el 2009 pel taller Ventura i Hosta de Navata utilitzant materials reciclats, el Brumerot de Reus va ser presentat per la Coordinadora de Barraques de la Festa Major de Sant Pere.
És una figura festiva que, tot recollint la simbologia del borinot —insecte sorollós, molest, incansable, que tothom es vol treure del damunt—, vol reivindicar la tasca enriquidora de les entitats de la festa i «seguir pol·linitzant la cultura popular».

Les Puces del Vendrell (BAIX PENEDÈS)

Una de les figures més impressionants i distintives del folklore de la capital del Baix Penedès és el Caramot, un immens monstre de foc de 14 metres de llargària. La veu popular diu que al lloc on es guardava el Caramot era ple de molestes puces.
Amb aquesta referència, van decidir fer construir uns elements festius nous: les Puces del Vendrell. Les Puces vendrellenques són quatre figures per a un sol portador realitzades, entre 1999 i 2000, per Dolors Sans. La seva funció a la festa és dansar al voltant del Caramot.

El Cuc de Molins de Rei (BAIX LLOBREGAT)

L’any 1994 els membres del Grup del Drac de Molins de Rei van construir un cuc com a nova bèstia de foc. El Cuc va ser estrenat en la representació de la llegenda de Sant Jordi de Molins de Rei de l’any 1995. Des d’aleshores no ha deixat de participar cada any en els correfocs de la vila i en els d’altres poblacions.
El Cuc, un cuc del pi d’aspecte terrorífic, és una bestiola construïda en fibra de vidre, alumini i roba i formada per cinc mòduls articulats que li donen un moviment realista i aterridor, a la qual cosa també contribueixen els seus ulls vermells que, de nit, s’il·luminen.

Diumenge 14 de Febrer

17 h Plaça Reial Cercavila i lluïments del bestiari «Insectes i bitxets festius i de foc»
Recorregut: Palau de la Virreina, la Rambla, Ferran, plaça de sant Jaume (actuació de cada figura).
Tornada: plaça de sant Jaume, Ferran, La Rambla, Palau de la Virreina.

Correfocs no, correbous sí?

La meva indignació és ingent. És absolutament vergonyós que haguem d'ensopegar amb notícies com aquestes.

Després de gairebé cinc anys demanat que el Parlament declarés la cultura del foc amb o sense pirotècnia (començàrem amb els correfocs) com a Festa Patrimonial Catalana i que no ens hagin fet cas; que encara, fora de termini, estem patint per la seva salvaguarda degut a la seva, i la del Gobierno, incompetència en defensar la nostra cultura; ara sembla que molt han volgut còrrer alguns per evitar la possible desaparició dels correbous si la llei que podria evitar l'existència de curses de braus acaba essent efectiva.

Cada vegada es demostra més que la classe política, o gran part dels seus integrants, només mereixen el nostre descrèdit i ja que no tenen cap mena de vergonya els fem aconseguir per la via que sigui necessària. A què esteu jugant, colla de malparits?

Sincerament heu desvirtuat l'art de la política.

Per sort, la ciutadania és sàvia: a cada porc sí arriba el seu Sant Martí...

de Dijous Gras a Dimecres de Cendra la LAIA ens convida a la Festa

Aquest any les festes de Santa Eulàlia coincideixen amb el Carnestoltes. Així que ens vénen uns dies de festa, llibertinatge i dissipació...

per + info de la Laia aquí

per + info del Carnaval aquí

Ja heu menjat avui la Botifarra d'ou, la coca de llardons i les truites? Recordeu que arribarà l'enterrament de la sardina i que després la Quaresma ens imposarà les seves restriccions, que podem trencar amb bons plats de peix i els bunyols...

Protocol Festiu de Barcelona

En vigílies de l'inici de les festivitats de Santa Eulàlia, el passat divendres, el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona incloïa en el seu ordre del dia:

COMISSIÓ DE CULTURA, EDUCACIÓ I BENESTAR SOCIAL

19.- (2544/09) APROVAR el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la

Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l’encàrrec de la Comissió de 17

de febrer de 2009, d’elaboració d’un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona.

I fou ratificat. Això és quelcom molt positiu per a la Cultura Popular i Tradicional d'arrel catalana a la nostra ciutat. Esperem que sigui l'impuls perquè, com ja succeí a Gràcia, la resta de districtes facin el seu propi.

la normativa europea... acabarà amb els correfocs?

Aquest vespre a les 20 hores a l'Ateneu Popular de Les Corts es durà terme la xerrada

La normativa europea... acabarà amb els correfocs?

a càrrec de Natxo Barrau i Salguero, President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

Ateneu Popular de Les Corts, C/ Joan Gamper, 6-8, baixos, tenda 2, 08014 (aquí)

LOST (Perdidos) -the end has begun-

II Premis Gaudí (2010) -la travessa-

Des de fa molts i molts anys m'agrada "jugar" a fer les travesses de premis. Tot començà amb els Oscar i després anaren caient des dels Goya fins els Max. Aquest any vull recuperar aquella tradició, i tot i que no hi haurà la genial i eterna nit a casa de Carol, mostrar la meva aposta.

Val a dir que, com succeí tantes vegades, hi ha (moltes) obres no vistes. A veure si hem perdut l'olfacte o no...

Per a més informació respecte el premis Gaudí aquesta és la seva pàgina.

MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ
Gemma Comas per THE FROST (EL GEBRE)

MILLOR SO
Xavi Mas, Oriol Tarragó i Marc Orts per REC 2

MILLOR CURTMETRATGE
501, dirigida per Laia Fàbregas, escrita per Cristina Valentí i produïda per Valentí Films

MILLORS EFECTES ESPECIALS/DIGITALS
David Ambit, Alex Villagrasa i Salvador Santana per REC 2

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA
Inma P. Sotillo i Lucia Salanueva per REC 2

MILLOR VESTUARI
Antonio Belart per THE FROST (EL GEBRE)

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA
Tomas Voth, Sebastián Roses i Maruxa Alvar per NEGRO BUENOS AIRES

MILLOR MUNTATGE
Bernat Aragonés per THE FROST (EL GEBRE)

MILLOR MÚSICA ORIGINAL
Jesús Díaz i Fletcher Ventura, per THE FROST (EL GEBRE)

MILLOR FOTOGRAFIA
David Omedes, per THE FROST (EL GEBRE)

MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA
MOON, dirigida per Duncan Jones, escrita per Duncan Jones i Nathan Parker i produïda per Liberty Films

MILLOR PEL·LÍCULA PER A TELEVISIÓ
LES VEUS DEL PAMANO, dirigida per Lluís M. Güell, escrita per Xesc Barceló i Eduard Cortés, basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré i produïda per Televisió de Catalunya, Diagonal Televisió i Mallerich Films, amb la col·laboració de l’ICIC

MILLOR PEL·LÍCULA D’ANIMACIÓ
LA CARTA DEL RAJÁ, dirigida per Ángel Blasco, escrita per Marisa Barahona i Ángel Blasco i produïda per Montjuic Entertainment

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL
CATALUÑA-ESPANYA, d’Isona Passola, produïda per Isona Passola en producció associada amb Televisió de Catalunya

MILLOR ACTOR SECUNDARI
Sergi López, per PETIT INDI

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Assumpta Serna, per TRASH

MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ
Àlex Brendemühl, per LES DUES VIDES D’ANDRÉS RABADÁN

MILLOR PROTAGONISTA FEMENINA
Nausicaa Bonnin, per TRES DÍES AMB LA FAMÍLIA

MILLOR GUIÓ
Mar Coll i Valentina Viso, per TRES DÍES AMB LA FAMÍLIA

MILLOR DIRECTOR
Carles Torras, per TRASH

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA
THE FROST (EL GEBRE), escrita i dirigida per Ferran Audí i produïda per Alta Realitat i Apunto Lapospo en producció associada amb Televisió de Catalunya

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA
TRES DIES AMB LA FAMÍLIA, dirigida per Mar Coll, escrita per Mar Coll i Valentina Viso i produïda per Escándalo Films en producció associada amb Televisió de Catalunya

Dignitat envers les vídues ja!

El trànsit per esdevenir una persona vídua és trist, dur i corprenedor: implica la mort de la persona amb qui s'ha planejat viure conjuntament la resta de l'existència.

Una vegada passats els primers dies i quan aquesta dona comença a batallar amb el nou dia a dia, on trobarà que la seva companyia és ésser envoltada de records, però més de soledat que no pas de la persona amb qui desitjava passar aquelles hores; una vegada passats, es troba amb una nova dimensió de la seva existència: la (possible) gairebé pobresa. Les pensions de viduïtat són irrisòries i moltes vegades no permeten mantenir el nivell de vida que es duia. A més, les eternes promeses i els pactes parlamentaris signats, sistemàticament, no es compleixen mantenint aquestes persones en una indignitat absolutament injustificada.

Aquest passat dilluns, com cada dia 25 de cada mes, les vídues catalanes es congregaren a la barcelonina Plaça Sant Jaume per demanar allò que és seu, per reclamar una mica de dignitat.

Hi ha coses que ja no s'han de demanar si us plau: Què collons estan esperant els indignes fills de les seves mares per complir allò que és bàsic per una pressuposada societat del benestar?!

Dignitat envers les vídues ja!

Us deixo el link de les reivindicacions del Col·lectiu de Dones Vídues de Catalunya, el link d'un molt interessant reportatge a la revista Temps de Viure, el link d'una entrevista amb la Dolors Blanch, vocal de l'Associació Ciutadana pels Drets de les Dones, així com el link de la notícia del dilluns al TN (a partir del minut 26:46)

HEROIS (en el gel I)

Qui més qui menys ha tingut, o té encara, herois. El concepte d'heroi és força subjectiu. De fet el DLC diu:

heroi heroïna

1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa.
2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra.
2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la.
2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.

Fins a un cert punt, crec que l'heroi/heroïna és aquella persona les accions de la qual ens semblen més enllà de les nostres, i de les de qualsevol, capacitats i, fins a un cert punt, ens agradaria haver set ella per haver-ho pogut fer.

Però, això, com tot, depén del punt de vista de cadascú.

N'he tingut, i encara en tinc, molts d'herois dels que admiro accions, conveciments o coratge. Però avui us en parlaré en concret dels que podríem anomenar Herois de l'Antàrtida.

L'Antàrtida és possiblement l'últim gran repte de la humanitat, de fet hi ha zones menys fotografiades que la lluna. Però la història de Terra Australis Incognita té tres noms, bé de fet, quatre, sense els quals no es pot explicar. Amundsen, Scott i Shackleton i Hurley: el noruec que Mai he conegut a ningú que s'hagi vist tant diametralment oposat als seus desigs. Des de petit he somniat arribar al Pol Nord i heus-me aquí en el Pol Sud. El britànic que liderà El pitjor viatge del món i la parella que capitanejà i fotografià l'odissea de l'Endurance. Òbviament les vides de l'Ant-Arktos són moltes més; però aquestes poden ésser les més representatives.

Mentre la controvèrsia si Peary (més encara la de Cook) arribaren, essent els primers, al Pol Nord encara existeix, tothom sap que la primera expedició que arribà a l'altre extrem del planeta fou l'enpaçalada per Roald Amundsen el 14 de desembre de 1911.

Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN

L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància.
Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.

El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.

Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.



En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.



La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.

El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:

"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far.
It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT.
Last entry. For God's sake look after our People.

Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.



L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.

Per tancar aquest post us deixo una cançó al respecte. S'intitula Héroes de la Antártida. Es de Mecano. Us proposo un joc: a veure si trobeu les dues errades que hi ha a al lletra:

També us deixo la cançó, versió en directe, Capitán Lawrence dels asturians WarCry, que parla del Captain Lawrence Oates



imatges extretes de la wikipedia

tal dia com avui hagués fet 70 anys

En el dia d'avui mon pare hagués fet 70 anys. Malauradament traspassà fa gairebé set anys.

Òbviament cada dia és present en la meva vida, com en la de ma mare i mons germans; però hi ha dies que es fan més difícils.

Afortunadament, hi ha bones notícies que ens fan recuperar el somrís i recordar que cal continuar vivint i gaudint la vida.

Aquí us deixo un recull de links dels meus blogs:


res no et serà pres

20 de gener de 2009

coplas a la muerte de su padre

the silence of the churchyard

el cant dels ocells

27/III/2007

la meua llum

science vs faith

Ara que el nou blog de Ciència sembla que comença a caminar aprofito per penjar aquí una imatge per reflexionar al respecte d'una eterna (?) disjuntiva:

Imatge extreta d'aquí

Esteu d'acord?

La meva Ciència

Un nou naixement. Aquesta vegada una bitàcola per parlar de Ciència.

http://lamevaciencia.blogspot.com/

Cavalcada Reis 2010

Com cada any ses majestats de l'Orient arriben per entregar els regals a les criatures que han sigut bones l'any anterior. I com fa des de cert temps, la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona col·laborem participant a la carrossa del carbó. Així que ja sabeu... Carbó per tothom!!!



+ info de la cavalcada aquí

Si preferiu les de districte, aquí

i aquí teniu el vídeo de la jornada de portes obertes, per anar fent boca.

Restem a l'espera

Restem a l'espera

Restem a l'espera. I sabem que tot i la injustícia d'aquesta espera, encara ens falten dies per poder conèixer el resultat. I el que també sabem és que sigui quin sigui el resultat, el dany ja fet és irreparable.

Totes i tots vàrem forjar a les nostres consciències que el quatre de gener de dos mil deu podia esdevenir una data històrica en la nostra cultura, un punt de no retorn que voldríem no haver de travessar. Aquesta frontera és davant nostre; emperò, els responsables del judici, sumaríssim, encara no tenen clar les condicions de la pena, tot i que sí la sentència. Sabem que en els propers sis mesos el final de la travessa del desert finalitzarà. Alguns auguris, respecte a les nostres esperances representades en les esmenes, semblen ésser raigs de llum. Nogensmenys no podem obviar que en aquesta guerra, a la que ens hem vist avesats, hem perdut molt i tenim víctimes.

Avui no és un dia falaguer, sinó un dia per restar a l'espera, pendents de tots els moviments possibles. Sabent que el camí encara és llarg i que haurem de reconstruir molts senderis cal que ens mantinguem units en el nostre amor a la nostra cultura, a la tradició popular catalana del món del foc.

Continuarem cremant peti qui peti. El nostre foc no s'apagarà mai.

Natxo Barrau Salguero
President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

l'any de la temporada final

perquè tota història, ens agradi o no, acaba tenint un final.

des del 2 de febrer de 2010 la sisena i final temporada de LOST ("Perdidos") s'acabarà de demostrar perquè és la millor sèrie de la història



pàgina oficial aquí

lostpedia aquí

camí de l'exili

Benvolgut Hervé Pi

i benvolgudes i benvolguts companyes i companys de Diables i Bruixes del
Riberal i el Drac Hamlet de Bou

us escric com a president de la Coordinadora de Colles de Barcelona.

És trist que una vegada més la serralada pirinenca no hagi sigut la
nostra columna vertebral sinó una frontera de pas camí de l'exili.

Com succeí el 1659, dos estats que no representen ni el poble ni la
cultura de la nostra terra judiquen en el nostre nom sense tenir-nos
presents.

L'estat francès no ha volgut escoltar les veus de Diables i Bruixes del
Riberal i el Drac Hamlet de Bou i del món cultural de la Catalunya Nord
que clamaven per salvaguardar unes mostres culturals i populars gairebé
mil·lenària. I malauradament, ara en sentit contrari, es torna repetir el
trànsit dels Pirineus.

La Directiva 2007/23/CE és ara la responsable que les tradicions
catalanes s'hagin vist atacades i no defensades per qui ho hauria
d'haver-ho fet.

Des de les entitats del món del foc de Barcelona volem mostrar la nostra
solidaritat amb les persones de la Catalunya Nord a qui se'ls està robant
la seva cultura, eix d'unió amb la nostra tradició històrica.

Perquè poguem totes i tots podent seguir cremant i essent orgullosos de
la nostra cultura.



Natxo Barrau Salguero
President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona