ODERINT DUM METUANT.
DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS.
UBI BENE, IBI PATRIA.
SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
El trànsit per esdevenir una persona vídua és trist, dur i corprenedor: implica la mort de la persona amb qui s'ha planejat viure conjuntament la resta de l'existència.
Una vegada passats els primers dies i quan aquesta dona comença a batallar amb el nou dia a dia, on trobarà que la seva companyia és ésser envoltada de records, però més de soledat que no pas de la persona amb qui desitjava passar aquelles hores; una vegada passats, es troba amb una nova dimensió de la seva existència: la (possible) gairebé pobresa. Les pensions de viduïtat són irrisòries i moltes vegades no permeten mantenir el nivell de vida que es duia. A més, les eternes promeses i els pactes parlamentaris signats, sistemàticament, no es compleixen mantenint aquestes persones en una indignitat absolutament injustificada.
Aquest passat dilluns, com cada dia 25 de cada mes, les vídues catalanes es congregaren a la barcelonina Plaça Sant Jaume per demanar allò que és seu, per reclamar una mica de dignitat.
Hi ha coses que ja no s'han de demanar si us plau: Què collons estan esperant els indignes fills de les seves mares per complir allò que és bàsic per una pressuposada societat del benestar?!
Dignitat envers les vídues ja!
Us deixo el link de les reivindicacions del Col·lectiu de Dones Vídues de Catalunya, el link d'un molt interessant reportatge a la revista Temps de Viure, el link d'una entrevista amb la Dolors Blanch, vocal de l'Associació Ciutadana pels Drets de les Dones, així com el link de la notícia del dilluns al TN (a partir del minut 26:46)
Qui més qui menys ha tingut, o té encara, herois. El concepte d'heroi és força subjectiu. De fet el DLC diu:
heroi heroïna
1 m. i f. [LC] [AN] Semidéu, semideessa. 2 1 m. i f. [LC] [CO] Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Els herois de la guerra. 2 2 m. i f. [LC] [CO] [FLL] Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc. Els herois de la faula. L’heroïna d’una novel·la. 2 3 m. i f. [LC] [CO] Persona prominent d’un acte, d’un esdeveniment, etc. Ha estat l’heroi de la festa.
Fins a un cert punt, crec que l'heroi/heroïna és aquella persona les accions de la qual ens semblen més enllà de les nostres, i de les de qualsevol, capacitats i, fins a un cert punt, ens agradaria haver set ella per haver-ho pogut fer.
Però, això, com tot, depén del punt de vista de cadascú.
N'he tingut, i encara en tinc, molts d'herois dels que admiro accions, conveciments o coratge. Però avui us en parlaré en concret dels que podríem anomenar Herois de l'Antàrtida.
L'Antàrtida és possiblement l'últim gran repte de la humanitat, de fet hi ha zones menys fotografiades que la lluna. Però la història de Terra Australis Incognita té tres noms, bé de fet, quatre, sense els quals no es pot explicar. Amundsen, Scott i Shackleton i Hurley: el noruec que Mai he conegut a ningú que s'hagi vist tant diametralment oposat als seus desigs. Des de petit he somniat arribar al Pol Nord i heus-me aquí en el Pol Sud. El britànic que liderà El pitjor viatge del món i la parella que capitanejà i fotografià l'odissea de l'Endurance. Òbviament les vides de l'Ant-Arktos són moltes més; però aquestes poden ésser les més representatives.
Mentre la controvèrsia si Peary (més encara la de Cook) arribaren, essent els primers, al Pol Nord encara existeix, tothom sap que la primera expedició que arribà a l'altre extrem del planeta fou l'enpaçalada per Roald Amundsen el 14 de desembre de 1911.
Trenta-quatre dies després, cinc homes britànics, comandats per Robert Falcon Scott, arribaren també al Pol Sud com a part de les finalitats de l'Expedició Britànica Antàrtica 1910. Aquesta no tenia sols com a objectiu concedir l'honor a l'Imperi Brtiànic d'haver set el primer en trepitjar el Pol Sud, també havia de servir com a recerca científica i exploració geogràfica. Però la cursa per ésser els primers es precipità quan l'expedició noruega trepitjà les blaques banquises antàrtiques. Bé, de fet quan reberen des de Madeira el següent telegrama: BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC -- AMUNDSEN
L'honor i la glòria de Roald Amundsen es veieren enfosquits i emmudits per la desgràcia de l'equip britànic. Al Pol Sud Amundsen amb el seus homes havien aixecat la Polheim (“casa del pol”) on deixaren dues cartes: una per al rein Hakon VII i una altra per a Scott, per si no aconseguien tornar a Framheim, el campament aixecat al arribar amb el navili Fram. A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911 l'expedició d'Scott es trobava a uns 572 km de distància. Els noruecs arribaren a Framheim el 25 de gener de 1912 després de recòrrer 2824km en 94 jornades -56 d'anada i 38 de tornada-. L'organització de l'expedició havia set excel·lent. Els herois foren Roald Amundsen, Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel i Oscar Wisting. Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud eren membres de l'expedició original però hagueren de fer altres tasques. Havien partit el 19 d'octubre amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça groenlandesa liderats per la femella de samoied Etah. L'alimentació es basava en racions personals diàries de 380g de galetes, 350g de pemmican, 40g de xocolata i 60g de llet en pols; els goosos eran alimentats amb 500g de pemmican diaris. La utilització d'un millor pimmecan, així com dels gossos -alguns sacrificats per garantir la seva, dels gossos, alimentació a la tornada- enfront dels cavalls mongols de l'equip d'Scott fou imprescindible per l'èxit de la missió.
El 7 de març de 1912 a Hobart, Austràlia, s'informava de l'èxit aconseguit només arribar. Tota la seva història es troba narrada en el llibre El Pol Sud: un informe de l'expedició antàrtica noruega en el "Fram", 1910-1912.
Mentrestant, el 17 de gener de 1912 Scott, Bowers,Evans, Oats i Wilson arriben al Pol Sud, descobrint al trobar el Polheim com l'expedició noruega ho havia aconseguit abans.
En el diari d'Scott del dia abans, quan divisaren la bandera amb la creu nòrdica podem llegir El pitjor ha succeït. Una simple ullada ens ho revela tot. Els noruecs ens han avançat... Demà anirem fins el pol, i després tornarem a la base el més ràpidament possible. El seu intent d'ésser els primers no havia reeixit. A posteriori moltes serien els motius trobats, alguns atacarien directament la persona d'Scott, d'altres tractarien de recuperar-li el prestigi. Des d'un pemmican no tan adequat, a la major experiència d'Amundsen, fins els animals triats i qui féu la tria... Fos com fos calia tornar al campament. I sabien que no seria un recorregut fàcil.
La temperatura descendiria cada dia més, el gel es faria més dur i més difícil de solcar amb els esquís; a més encara feren alguna tasca de recollida de mostres. Condicions extremes, la dificultat de trobar els dipòsits, l'escorbut, ferides antigues, la malnutrició... tot anava segellant la seva sort en el negre llibre del destí.
El 17 de març, Lawrence Oates, amb una antiga ferida al peu gangrenda, coneixedor que els seus companys mai l'abandonarien, prengué una decisió «I am just going outside and may be some time» (Surto, i potser estaré una bona estona). Es sacrificà pel bé de l'equip. Un noi heroi britànic acabava de nàixer amb la seva mort. No seria l'últim. No fou suficient per la salvació de la resta. Tres dies després quedaren aturats. Una gran nevada els impedia l'avenç a 18 kilòmetres del One Ton Depot. Com diu el diari Impossible avançar. El dia 29 de març, en la última entrada del diari de Capità de la Royal Navy Robert Falcon Scott es pot llegir al final:
"Every day we have been ready to start for our depot eleven miles away, but outside the door of the tent it remains a scene of whirling drift. We shall stick it out to the end, but we are getting weaker, of course, and the end cannot be far. It seems a pity, but I do not think I can write more. R. SCOTT. Last entry. For God's sake look after our People.
Tot i ésser mig mort per la innanició i el seu cos tres quartes parts congelats, encara tingué la força física i espiritual per escriure dotze llegibles cartes. Vuit mesos després trobarien els seus cossos dins la tenda. Per les possicions, possiblement Scott fou l'últim en morir. En el seu diari havia deixat escrit darrera la última entrada “Envieu aquest diari a la meva vídua”. En una carta pública demanava que els ajuts que no els havien arribat ho fessin ara a les seves esposes. Guixà la última paraula i la canvià per “vídues”.
L'equip que els trobà féu un montícul i deixà una basta creu per indicar el lloc. Temps més tard es col·locà una gran creu amb els cinc noms i el vers de Tennysson: To strive, to seek, to find, and not to yield al Orservation Hill, el pujol que domina el Hut Point on tingueren el seu quarter genaral a cap Evans. Sir Peter Scott, el seu fill, ho visità a la dècada dels setanta. Mesos més tard els cossos de Scott i els seus companys foren llençats a la mar.
Per tancar aquest post us deixo una cançó al respecte. S'intitula Héroes de la Antártida. Es de Mecano. Us proposo un joc: a veure si trobeu les dues errades que hi ha a al lletra:
També us deixo la cançó, versió en directe, Capitán Lawrence dels asturians WarCry, que parla del Captain Lawrence Oates
Ara que el nou blog de Ciència sembla que comença a caminar aprofito per penjar aquí una imatge per reflexionar al respecte d'una eterna (?) disjuntiva:
Com cada any ses majestats de l'Orient arriben per entregar els regals a les criatures que han sigut bones l'any anterior. I com fa des de cert temps, la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona col·laborem participant a la carrossa del carbó. Així que ja sabeu... Carbó per tothom!!!
Restem a l'espera. I sabem que tot i la injustícia d'aquesta espera, encara ens falten dies per poder conèixer el resultat. I el que també sabem és que sigui quin sigui el resultat, el dany ja fet és irreparable.
Totes i tots vàrem forjar a les nostres consciències que el quatre de gener de dos mil deu podia esdevenir una data històrica en la nostra cultura, un punt de no retorn que voldríem no haver de travessar. Aquesta frontera és davant nostre; emperò, els responsables del judici, sumaríssim, encara no tenen clar les condicions de la pena, tot i que sí la sentència. Sabem que en els propers sis mesos el final de la travessa del desert finalitzarà. Alguns auguris, respecte a les nostres esperances representades en les esmenes, semblen ésser raigs de llum. Nogensmenys no podem obviar que en aquesta guerra, a la que ens hem vist avesats, hem perdut molt i tenim víctimes.
Avui no és un dia falaguer, sinó un dia per restar a l'espera, pendents de tots els moviments possibles. Sabent que el camí encara és llarg i que haurem de reconstruir molts senderis cal que ens mantinguem units en el nostre amor a la nostra cultura, a la tradició popular catalana del món del foc.
Continuarem cremant peti qui peti. El nostre foc no s'apagarà mai.
Natxo Barrau Salguero President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona
i benvolgudes i benvolguts companyes i companys de Diables i Bruixes del Riberal i el Drac Hamlet de Bou
us escric com a president de la Coordinadora de Colles de Barcelona.
És trist que una vegada més la serralada pirinenca no hagi sigut la nostra columna vertebral sinó una frontera de pas camí de l'exili.
Com succeí el 1659, dos estats que no representen ni el poble ni la cultura de la nostra terra judiquen en el nostre nom sense tenir-nos presents.
L'estat francès no ha volgut escoltar les veus de Diables i Bruixes del Riberal i el Drac Hamlet de Bou i del món cultural de la Catalunya Nord que clamaven per salvaguardar unes mostres culturals i populars gairebé mil·lenària. I malauradament, ara en sentit contrari, es torna repetir el trànsit dels Pirineus.
La Directiva 2007/23/CE és ara la responsable que les tradicions catalanes s'hagin vist atacades i no defensades per qui ho hauria d'haver-ho fet.
Des de les entitats del món del foc de Barcelona volem mostrar la nostra solidaritat amb les persones de la Catalunya Nord a qui se'ls està robant la seva cultura, eix d'unió amb la nostra tradició històrica.
Perquè poguem totes i tots podent seguir cremant i essent orgullosos de la nostra cultura.
Natxo Barrau Salguero President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona
