La tira còmica que ens explica el perquè de la sentència del TC

Ahir 29 de juny de 2010 a la pàgina 11 de La Vanguardia es publicava Ninots la tira còmica del gran Toni Batllori.

Més clar no es pot explicar...

Encertada dissertació respecte el que significa la sentència del TC respecte l'Estatut

Deia sir Winston Churchill que ell només citava els demés quan les paraules d'altres eren millors que les seves.

És per aquest motiu que us deixo l'inici del següent text i el link perquè el podeu llegir sencer. És de l'eurodiputat d'ICV-EUiA Raül Romeva (qui aconseguí introduir, per cert i tot sigui dit, la petita esmena a la que el món de la cultura del foc ens hem aferrat per salvar-nos).



Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

el text sencer aquí

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.

després de la sentència (sic) del TC II

Què bonic és viure en democràcia... Suposo que sí. Ara bé, a potser a segons qui li preguntis no et dirà el mateix. Creiem que un esclau grec respondria afirmativament si li preguntéssim? I els palestins, que voten però com que el que voten no agrada a d'altres aquests altres no ho accepten i per tant se'ls pot putejar, encara més? I fins i tot la població alemanya cap al 1939 ó el 1945?

Clar que també li podem preguntar als catalans d'avui en dia. Home, és que els altres casos no són comparables! On vas a parar! Clar perquè ara tenim una constitució que és un llibre sagrat, sembla la paraula d'un déu revelada, com ho són per exemple la Bíblia, o l'Alcorà. Són absolutament intocables, i no podem pas oblidar que són filles, per no dir hereves, de quaranta anys de dictadura feixista (nacionalcatolicista, per ésser més precís) sota el lema “una, grande y libre”. (que ja em diràs tu...). Ara mateix la situació és com si deu llops, quatre óssos i tres xais es reuneixen i arribada l'hora de sopar voten. I molt democràticament es decideix que soparan xai. I quan aquests es neguen (no hem d'obviar l'instint de supervivència) a més se'ls titlla de malparits insolidaris i de no respectar les lleis bàsiques de la democràcia. Doncs això és el que està passant ara mateix. Nosaltres hem de respectar unes lleis, que no ens respecten, i que a més el pressuposat òrgan encarregat de vetllar per elles no pot fer-ho!

Ja ho diu l’adagi: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol; i la veritat és que cada vegada és més difícil trobar una escletxa d’intel•ligència política. Però n’hi ha que t’ho diuen clar i català, o ras i curt: maldito parné! Doncs sí. C’est ici: la solució del gran enigma que podria plantejar l’esfinx. Els diners. Això és el gran preuat tresor dels catalans. Els diners que són capaços de destinar a la resta i (gairebé) sense rebre res a canvi. Doncs l’hora és arribada, ara ens cal la nostra batalla d’Aljubarrota.

Perdó, que parlàvem de democràcia, no de batalles per aconseguir la independència de l’opressor castellà que oblida els pactes signats. Democràcia? Algú em pot explicar com es pot defensar el concepte de democràcia quan s’impedeix el seu màxim exponent: el referèndum?

A les armes catalans que el rei ens declara guerra!

P.S.: primer pensament aquí

després de la sentència (sic) del TC I

Atado y bien atado. Efectivament, sí que tot era ben lligat, ja que la soga envoltava el coll dels catalans. Perquè clar, no podem obviar que Espanya, allò que algú decidí anomenar Reino de España, antes roja que rota. I si havia sigut salvada del fantasma que recorria Europa, ara no era qüestió de deixar-se captivar per somnis romàntics. Arribaria un moment en què se'ls podria permetre certes llicències, però com a l'ase, se li mostra la pastanaga per tornar a afuetar-lo. Així que després de cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, encara ens trobem, trenta anys després, reclamant gairebé el mateix. Ara bé, no ens hauria d'espantar el pas del temps en aquests assusmptes polítics en aquest racó de món, així com tampoc les garrotades: Catalunya duem sis-cents anys de matrimoni amb Castella, els tres-cents últims dels quals de maltractaments. I, llavors, arribats a aquest punt del raonament, hom es pregunta: Ens sorprenen les decisions de les institucions espanyoles? I, vistes aquestes, algú es sorprén que jo no en vulgui formar part d'aquest estat? Un estat la màxima divisa del qual és La unidad indivisible de la nación española; però, ¿quina nació espanyola? Com a molt podem parlar d'estat de nacions! Perquè aquesta unitat està forjada des del trencament manu militari dels pactes i basat en el dret de conquesta. I no sol és que cada vegada s'entesta més aquesta España a no voler ésser una república confederal, sinó que amb l'excusa del café para todos aquí hi ha qui sobreviu i que viu gràcies als altres.

I, sincerament, se m'han inflat els collons! Ara mateix, quan el TC no ha sortit volant pels aires, en el fons molt millor, haver posat allò en òrbita s'hauria considerat un deplorable atemptat ecològic universal, i per tant ha pogut dictar sentència, com en els conciliàbuls militars en època de guerra que acaben en allò que eufemísticament s'anomena ajusticiament, en aquest cas d'un Estatut, ja retallat (tot sigui dit, perquè qui ara s'omplirà la boca va vendre la nació per una foto amb un mentider que ja havia posat frens abans); ara mateix sols resta una opció, i ja l'avançà el poeta: Adéu, Espanya!

Així que cal que les nostres institucions agafen el brau per les banyes i s'enfrontin a les rèmores, tal vegades modernes i ulteriors, feixistes. No podem continuar acceptant aquesta humiliació constant. Diguem no! Encara i una vegada més. Desfes-nos del jou que ens constreny i sortim a demanar allò que es nostre: els nostres drets. I si España no ho accepta que facin allò que sempre han desitjat: treure els tancs a la Diagonal. Potser així es veurà quina és la seva veritable faç. Seria el moment que tothom veiés l'opressió i la repressió política i governamental i internacionalment caldria posicionar-se. Sempre em continuaré preguntant perquè ens volen quan ens detesten? Però, clar, és molt fàcil mantenir un sistema colonial i d'esclavatge.

A les armes catalans, que el rei ens declara guerra!

Retallada del 5%?

Des del març d'enguany sóc treballador del Clínic, com a tècnic de nivell 7. En realitat sóc contractat amb una beca SAF per tres anys per la Fundació Clínic.

Ara mateix no sabem si la retallada del 5% anunciada pel govern central ens afectarà o no, perquè tot i que s'ha dit que afecta als funcionaris, en realitat és al personal que cobra d'un ens públic. I no som l'única institució d'aquest tipus que no ho sap.

Mentrestant, i mentre la casa reial anuncia que no es retallarà la partida pressupostària que l'estat li destina, qui més qui menys pensa en allò que la dona del Cèsar no només a d'ésser-ho sinó també semblar-ho; i per això cal demostrar allò que es demana. És cert que potser les retallades de despeses innecessàries com primes, viatges en primera, cotxes oficials, etc no solucionarien la crisi, potser permetrien no tocar les pensions. A més, que el moviment es demostra caminant.

Però no volia parlar de la "gran política", sinó dels petits actes que la ciutadania veiem cada dia. I una d'aquestes ciutadanes escrigué el cartell que us he escanejat a continuació:

Cada vegada més en ve al cap allò de "Que esto lo arreglen los que lo jodieron". Si potser haurem involucionat i tornem a necessitar una autèntica revolució.

El Mundial de Sudàfrica ja arriba!!!

Avui divendres 11 de juny de 2010 s'inugura el Mundial de Sudàfrica. El mundial de futbol, des de la seva primera realització el 1930 a l'Uruguai, ha esdevingut, el segon acte esportiu més vist del planeta, únicament superat pels Jocs Olímpics.

Durant aquesta setmana, Nelson Mandela rebé a la seva llar a tot l'equip dels Bafana Bafana vestit amb la seva samarreta amb el número quatre, la del capità dels sudafricans, com féu fa quinze anys amb el número sis dels Springboks. Si en aquella ocasió Madiba volia que es mostrés al món que l'època de l'apartheid era superada, ara és el moment de demostrar que el continent africà està plenament preparat per ésser seu d'un esdeveniment com aquest.

Sempre he sigut aficionat al futbol, des de ben petit; i tot i ésser cert que cada vegada, potser, veig menys futbol per la televisió, sempre m'ha agradat poder gaudir, si es podia en la seva integritat, de mundials, eurocopes i finals de competicions europees. Possiblement el meu primer mundial vist fou el de Mèxic de l'any vuitanta-sis, el del gol de Maradona (i el de la Mano de Dios). Els dels cinc gols del Buitre als diables vermells, el de les onades a les grades i el del gol de Negrete. Emperò, degut a la meva devoció pel futbol i la història, les imatges vistes a posteriori dels temps anteriors i les lectures fan que la història dels mundials, i per extensió la història veritable del futbol, formin part del meu patrimoni cultural heretat. Puc sentir la cridòria al Centenario de Montevideo que es fa silenci a Maracanà. La màgia de Sindelar i la injusta apagada del Wüinderteam. L'impossible Miracle de Berna enfront els Màgic Magiars. El naixement de Pelé i Brasil. El Kaiser repartint joc amb el braç en cabestrell. 0 El Matador envoltat d'una pluja de papers on per segona vegada la Taronja Mecànica no aconseguia que el Futbol Total guanyés. Corria també Tardelli i saltava Pertini. Déu es feia homa i marcava El Gol de Maradona. Veure com sí, sempre són onze contra onze i sempre guanya Alemanya. Perquè no sempre guanya qui juga millor, o qui més ho mereix; perquè la Victòria no sempre és com la de Samotràcia sense braços, sempre hi ha qui sap arribar fins la fita. Aquell penal de Baggio als núvols. I... tantes i tantes històries viscudes davant de la gespa on la pilota és la gran protagonista. La màgia del futbol s'entén percebent l'especial sensació que provoca una Copa Mundial.

Molts podran dir que és el veritable opi del poble, l'autèntica religió que mou les masses i l'autèntic déu-ídol, els diners; que són la versió moderna del panem et circenses. I tal vegada ho sigui, des de l'utilització política per netejar imatges com per desviar atencions. Però sigui com sigui és un dels events més importants a nivell mundial, de forma global.

Així que sols ens queda gaudir d'aquesta South Africa 2010 FIFA World Cup.

pàgina web de la FIFA

P.S.: m'agradava més quan el partit inaugural el jugava la selecció campiona (clar que com ara no està classficada d'ofici...)

Dia Mundial Sense Tabac

Avui és el dia mundial sense tabac. Ara fa uns dies en parlava de la sensació desagradable que provoca estar en un local tancat on és permès fumar. I des de fa uns dies volia a tornar a parlar amb motiu de la campanya publicitària (veure imatge al final) iniciada pel sector de hostaleria i l'oci nocturn davant les informacions que anuncien la futura revisió de l'anomenada llei del tabac.

Respecte a la possible revisió d'aquesta llei en la línia de prohibir en qualsevol espai públic tancat em sembla que és una mesura molt encertada. Amb aquesta mesura aquelles persones que vulguin continuar essent fumadores (a qui em digui que és molt difícil deixar una addicció, diré que ho sé per pròpia experiència, i que també sé que es pot aconseguir; tot i que sí, caldria pensar com, de forma mancomunada, s'ofereixen les possibilitats de desintoxicació) en els seus espais privats. Perquè per molt que vulguin assegurar-me que se'ls priva de certa llibertat, que aquests no oblidin que la llibertat que reclamen a mi em priva de salut. I, essent cert que jo mateix, i de forma voluntària m'he malmès de la mateixa manera la meva salut, he decidit que ja no ho vull fer. No veig cap motiu perquè ningú més pugui, pel seu propi plaer, tenir l'opció de malmetre-me-la.

Per aquelles persones que no creuen o no volen creure en les veritats científiques, recordar-los l'elevat grau de perjudici que comporta el tabaquisme i com aquest també genera morts per tabaquisme passiu resulta allò de predicar en el desert; però com se suposa que la governació és l'art de cercar solucions per a la comunitat, crec que serà un encert eradicar el tabaquisme dels espais públics tancats.

Sóc plenament conscient que aquest és un debat amb molts serrells i que afecta moltes sensibilitats, però, només cal aplicar el sentit comú, el menys comú dels sentits, i adonar-se que la llibertat d'un mateix comença on s'acaba la de l'altre, i que estem jugant no ja sols amb les pròpies saluts sinó amb la dels demés.

P.S.: Si voleu saber què diu l'OMS podeu anar aquí.

P.S.II: una notícia relacionada a JANO la teniu aquí.

del tabac i les seves olors

Confesso que he fumat. Sóc un fumador que no fuma; cap a les 9:00 am, hora britànica, del 4 de juliol de 2007 vaig fumar la meva última cigarreta, Ducados, òbviament, i amb ella s'acabà la meva vessant com a fumador actiu. També cal que reconegui que tot i que de vegades encara sento un atac de "síndrome d'abstinència" i que la flaire de la marihuana em continua captivant, no tinc cap intenció de tornar a recaure en aquest vici.

Quan era fumador actiu ja em molestava, en determinats moments, com per exemple a l'hora dels àpats, l'olor del tabac. Tot i això, sempre vaig ésser, o ho vaig tractar de ser-ho, molt tolerant i respectuós amb les persones fumadores i les no fumadores. Els companys de facultat poden recordar que mai' vaig fumar quan algú era a la taula dinant; però que tampoc deixava fumar a la cuina de casa. I potser algú es planteja, per què estic fent tota aquesta diatriba? Doncs perquè cada vegada tolero menys la pudor tabàquica. Potser perquè vaig deixar l'hàbit al UK i allà la llei prohibeix fumar en qualsevol establiment i consegüentment vaig descobrir el plaer que era arribar a casa i no flairar com un cendrer. Perquè no ens enganyem, em sembla perfecte que les persones fumadores reclamin el dret de poder fumar si volen, sóc plenament a favor; però també exigeixo que es respecti el meu dret a no fumar i a no haver d'inhalar els fums del tabac, prou merda respirem cada dia! És fastigós, ja ho pensava quan jo era el fumador, però ho acceptava com un efecte col·lateral, tornar a casa fent aquesta pudor. Tota la roba exhala fortors tabàquiques i fins que no la rentes no marxa, i si la deixes a l'habitació, aquesta farà pudor el matí següent. Així mateix tot tu emets aquesta olor i la veritat, és poc agradable estirar-te al costat de la teva parella i en comptes de poder ensumar les nostres respectives olors, sentir pudor de tabac quan cap dels dos és fumador.

És per això que em semblarà perfecte quan es decideixi aprovar la nova llei que prohibirà fumar en qualsevol espai tancat. És cert que això implicaria altres conseqüències, però d'aquestes, si voleu, en podem parlar llavors.

MALA DIGESTIÓN en Hijos de Caín

El passat dissabte 24 d'abril els MALA DIGESTIÓN varen actuar a la sala Hijos de Caín. Aquí us deixo la meva crònica del concert, potser una mica "fanàtica", però no puc evitar-ho davant del que ens varen oferir:


Se afirma comúnmente que las segundas veces suelen ser más complicadas; con la primera se crean unas expectativas y a partir de entonces el deseo, de todas las partes, es seguir mejorando. Por ese motivo la actuación en Hijos de Caín era un concierto al que se tenía, con mucho respeto, muchas ganas.
Desde la actuación en Salamandra el 10 de septiembre del 2009, fecha en la que Mala Digestión abrió su particular tarro de las esencias o caja de Pandora, la banda había estado centrada en el perfeccionamiento en el local de ensayo, la creación de nuevos temas y en la grabación de la maqueta; pero se anhelaba ya un nuevo concierto. Los tres miembros querían ponerse delante del público y sentir su calor ofreciendo lo mejor que tienen: su música y entrega.
Además que no podía obviarse el hecho de las ganas que los seguidores de Mala Digestión habían manifestado con las escuchas de los temas de la maqueta en el myspace así como los comentarios en facebook.
Todos estos elementos nos sitúan ante la noche del 24 de abril de 2010 en la que Mala Digestión iba a perpetrar su concierto en esta ocasión en Hijos de Caín.
El ambiente era bueno a las puertas de Hijos de Caín a la hora en que teóricamente debía iniciarse el concierto (por motivos ajenos a la banda debió retrasarse). Lo que toda esa gente no sabía, todavía, pero estaba a punto de descubrir era el ingente trabajo que el Sr. Ramón había estado haciendo durante el ensayo para la sonorización del local, que como pudo comprobarse fue mejor que excelente.
Aproximadamente hacia las 23 horas daba inicio el concierto. Convirtiéndose en perfecto himno de entrada, Ángel sin alas nos llegaba con la contundencia y maestría que la banda había ofrecido anteriormente.
A continuación sonaría Traidor, uno de los temas más contundentes del trío y que sirvió para presentar al invitado especial: Robert “Tito” Juez batería de Nada que ver (ex deja-vu) que colaboraría haciendo los coros (y participando con el público en los fragmentos en que su voz no era requerida en el escenario). Su actuación fue solvente y una ayuda necesaria prestada con mucha calidad digna de ovación.
Hasta ese momento el concierto estaba colmando con creces las expectativas de todo el mundo. La banda demostraba, con un perfecto sonido, que aquella mítica actuación no fue un espejismo y que las tablas y la sobriedad profesional no se le pueden poner en tela de juicio al trío. Y llegó uno de los momentos más deseados: la presentación de un tema nuevo: Nunca sabrás quién soy.
Podríamos afirmar sin miedo a equivocarnos que las expectativas era altas, que había ganas de escuchar material nuevo y comprobar como Mala Digestión podía regalarnos nuevas canciones, como mínimo, de la misma elevada calidad musical. Y el tema Nunca sabrás quién soy no sólo no defraudó las expectativas sino que las colmó y superó con creces. Un tema total y absolutamente como lo que podríamos denominar “maladigestionero”. La cerrada ovación demostraba al combo que su entrega y esforzado trabajo obtenía la respuesta deseada, ya que el tema es otra composición redonda de la banda.
Tras el nuevo éxito, la banda nos presentó uno de los regalos que nos ofrece en directo y con el que el público, hasta entonces muy receptivo, empezó a desmelenarse un poco. Se trataba de Navegando del gran Rosendo Mercado, ejecutada, como todo el concierto, con soberbia, maestría y frescura.
Antes acuñábamos el término maladigestionero, concepto que surge, especialmente, de temas como el que siguió: No hay problema; a la que siguió Sin señal, dedicado a los compañeros de trabajo y currantes en general. Ambas sonaron en la misma línea de contundencia y expresividad con que perpetraron todo el concierto; aunque habría que destacar la inusual velocidad de Sin señal.
A continuación nos deleitaron con esa pequeña delicia en forma de joya que es Alza tu mirada, que vino precedida por uno de los momentos jocosos del bolo al tener que reiniciarla. Una de las más coreadas, el público conocía perfectamente las letras de los temas de la maquesta, y ovacionadas.
Tras este, como todos, muy aplaudido tema llegaba otra de las sorpresas de la noche: el tema instrumental de Mala Digestión. Si Nunca sabrás quién soy nos había sorprendido, este nuevo tema nos dejó patidifusamente boquiabiertos. Todavía más maladigestionero que cualquier otro tema de Mala Digestión, en un continuum de savoir faire metálico convirtiéndose en una canción perfecta. Su muy entregada interpretación nos permitió gozar, bañados en sorpresa, de esta grandísima canción, acabada en un nuevo baño ovacional.
Cuando todavía tratábamos de digerir y recuperarnos de tamaña descarga, nos regalaron una versión correctísima del mítico Paranoid de los Black Sabbath; seguida por la genial Mundo perdido, pese al jarro de agua fría que regaló Míguel al final, uno de estos temas puramente Mala Digestión, una compasición perfectamente hilvada y mejor interpretada.
Siguieron con el tema llamado a convertirse en su primer single: Insomnio; y, posiblemente, fue la canción más coreada por un público cada vez más entregado con la banda debido a la calidad, compositiva e interpretativa, que se mostraba desde el escenario.
Para acabar el concierto sólo podía hacerse, como dijo Luis animando al desmadre, con su versión de Salve y Chus, ese perfecto final rockandrolleramente macarra; y muy acertada para una sala como Hijos de Caín.
Y nos regalaron como bis el tema Poeta Frustrado. Poco puedo decir del tema: perfectamente perfecto. Personalmente creo, quizá no soy muy objetivo siendo mi tema preferido, que es la canción que muestra a la perfección el ideario musical de Mala Digestión. Es de esos hitos metálicos que transportan al Heavy hasta las cimas de la excelencia musical. Y así sonó para cerrar el concierto dejando la sensación de haber disfrutado de una grandísima actuación.
Aunque pueda parecer mentira, el concierto en Hijos de Caín sólo era la segunda actuación en vivo de Mala Digestión; pero volvieron a demostrarnos la enorme calidad que atesoran y el maravilloso directo que son capaces de ofrecer.

Salud y Mala Digestión

P.S.: nos vemos el viernes 21 de mayo en la sal Thruman.

Us deixo unes fotografies realitzades per Daniel Viñuales Diez

I recordeu:

myspace aquí

grup de facebook aquí

contractació: maladigestion@gmail.com

Sant Jordi 2010

Cal realment que la Diada del Cavaller Sant Jordi sigui un dia no laboral? Festiu ja ho és: només cal passejar pels carrers de les nostres viles, pobles i ciutats per poder comprovar-ho.

Quina joia veure la tradició de la rosa i el llibre amb una salut perfecte.

Celebrem el gaudi d'ésser vius i tenir, sempre sempre, motius que celebrar l'amor.

Pots haver de passar moltes hores tancat a la feina; però poder passejar agafat de la mà de la teva parella, amb un somrís als llavis mentre l'aroma de les flors inunda cada racó i els llibres ens xiuxiuegen somnis en forma de paraules que ens duran, tal vegada si ens deixem seduir, fins a d'altres móns...

No és, simplement, una tradició meravellosa? Per això penso que si mai hagués de passar aquesta diada lluny de la meva terra, en el 23 d'abril arribaria a casa amb una rosa i un llibre per la meva parella... perquè la Diada de Sant Jordi així ens ha ensenyat a estimar-nos...

fotografia per Sara Terrones (espero que no t'emprenyis per haver-la manllevat del teu espai...)

P.S.: respecte la llegenda aquí

avui fa 79 anys de l'inici d'un nou somni

La lluita envers els objectius per una vida millor no poden caure en un forat negre; perquè aquell somni ens hagués convertit en un far del món, no abandonem mai la lluita.

Carta a un company que em bordava

L'estimació i l'afecte són sentiments que hom rep i dóna sense pensar-ho i perquè la vida que un viu així ho esdevé. I sovint ens sorprenen; els rebem quan no els esperem o de qui no pensàvem que en podríem donar. I perquè som units a la vida no sols entre persones poden succeir els sentiments; mai podré oblidar la imatge del gran Félix rodejat de llops.

Si la humanitat ha esdevingut una fita més enllà de Gaia perquè el simbolisme mental ha nascut en el seu cervell, hom es pregunta si la resta d'animals no poden somiar amb quelcom similar a una vida més enllà de la vida; no seria just que sols poguessin sentir el dolor i la pena però no quelcom similar a l'esperança.

Sigui com sigui, espero que la teva vida hagi sigut, l'hagis sentida, perquè sé que ho ha sigut, com una vida feliç i joiosa. Potser no és consol ara, però has sigut molt important en la vida d'alguns éssers vius que sé que t'han estimat i t'estimen i que sempre guardaran un record agradable de tu.

És trist quan un ésser estimat marxa d'aquest món; és trist veure com persones estimades pateixen una pèrdua, que no per coneguda o esperada deixa d'ésser menys dolorosa.

Trobaré a faltar que em bordis quan arribi a casa de la Raquel.

Requiescat in pace, Pug.

P.S.: continuaré tenint cura de la teva Raquel.

P.S.II: les paraules de comiat de la Raquel aquí

ara que faig trenta anys

La vida, quelcom gairebé desconegut, mereix ésser viscuda i gaudida a cada instant; mes, hi ha certs moments que mereixen deturar-se un instant i tot fent un alt al camí asseure's sota l'ombra d'un vell arbre i reflexionar sobre la senda de llambordes grogues que hem deixat enrere, d'una altra manera, no podríem continuar seguint la nostra cerca i captura de conills esbojarrats pel temps que s'escola dels rellotges.

Avui, dia internacional del teatre, de 2010, vora les 23:45, segons explica ma mare -ja que el meu fou un part amb cert contingut anecdotari- entraré en el grup dels que són a la trentena. Canvia res? Suposo que no. Que com deia la cançó, la vida sigue igual; però hom acumula experiències i teòricament, si Hume tenia raó, ens anem fent més savis, o ho intentem.

Coincideix aquest aniversari, malauradament des de fa set anys, amb una data molt, massa trista; emperò, la Vida, aquest concepte que la Biologia tracta d'entendre més enllà d'una definició i la Filosofia més enllà d'una creença, és un camí sense aturador i ens obliga, quan no tenim forces per seguir-la, a tirar endavant.

Tanmateix també coincideix amb l'inici d'un període, teòricament de tres anys, dedicats, per fi!, a la investigació científica. L'àmbit estricte encara resta per ésser marcat, però sigui com sigui esperem que els resultats arribin i en aquest termini fixat esdevingui en una PhD.

Això podria permetre que el somni de viure dedicant-me a la Ciència, desig, il·lusió que fa molts i molts anys que nia a la meva ànima, esdevindria una realitat. Una petita victòria de les revolucions que sempre han afirmat que cal cercar els nostres desigs per convertir-los en veritats.

Perquè les revolucions poden ésser la nostra taula de salvament. I no com en el quadre de la Medusa, sinó perquè, realment, un altre món, millor, pot ésser possible. La guspira de l'ideari polític també va prendre força jove; i tot i que hi ha moltes coses que hem viscut i els records són molt lleus o (gairebé) produïts a posteriori, encara creiem que la política com a art de governar podria ésser útil si la salvem de les urpes en les que ha caigut. Hem viscut la desaparició dels blocs mundials i l'aparició de les noves pors i les noves dictadures, reconegudes com a tals o no.

Però podem parlar de coses agradables. Hem pogut fruir del laberíntic recorregut que és entendre el concepte amistat. Hem solcat les seves mars, atracant en ports llunyans i propers, en ports que semblaven segurs i en d'altres que des de la seva inseguretat ens han dut a aventures dignes d'ésser narrades com magnífiques gestes d'exploradors d'antuvi. I si mirem el cel on són els estels que ens guiaran sempre sabem que estem rodejats per persones que ens fan millors a cada instant gràcies a l'amor de la seva sincera amistat.

I parlant d'amistats; què bonic descobrir les noves vides que forgen les amistats i que ens omplen el cor de joia.

Tot i que no són els únics projectes de futur ben encetats; tenim el somni musical naixent i que cada vegada sembla que pren un vol més elevat, esperem que no se'ns cremin les ales com a Ícar.

Però si hi ha un univers on hem pogut gaudir amb escreix és el món de la cultura del foc. Potser sí vaig aterrar relativament tard en actiu dins d'aquest planeta, però ara fa deu anys que no sabria entendre la meva existència; per això continuarem cremant, escoltant els tabals, somiant espectacles i lluitant pel bé de tota la nostra cultura popular i tradicional d'arrel catalana.

I podria explicar moltes batalletes, bones vivències i moments per oblidar; però cada instant viscut és allò que ens fa ésser qui som ara mateix.

Com si fos una carta d'agraïment només restaria d'allò de i per últim però possiblement el més important, agrair la família que em tocà en sort, pare gràcies per continuar essent el meu estel que m'ajuda il·luminant-me sempre el camí, i la persona que ha esdevingut la meva mar, la meva platja, la meva muntanya, el meu horitzó, el meu far, el meu tot.

Totes i tots sabeu que sóc el fruit de la vostra creació.

Com aquest text ha anat evolucionant a mesura que sorgia, metàfora del seu propi contingut, us deixo l'enllaç a un text, que tot i tenir uns anyets, també tractava de parlar de mi.

P.S.: Per una descripció i confessió podeu anar aquí.

P.S.II: gràcies a totes les persones que heu pensat en mi en el dia d'avui.

Carta com a ex-President de Coordinadora

Companyes i companys,

Avui, diada de Sant Josep, us escric ja com a ex-president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

Tot i que amb certa tristesa i recança en sento molt orgullós de poder adreçar-me al col·lectiu del món del foc barceloní i metropolità, així com al conjunt de l'àmbit cultural popular i tradicional d'arrel catalana després de dos anys de lluita constant en favor del nostre món.

És cert que ahir es produïren eleccions en el sí de la nostra estimada entitat i que la candidatura de la que formàvem, i formem, part no resultàrem escollits per la massa social de l'assemblea. Tot i això, continuem creient que la nostra era i és una aposta vàlida; i vist allò que succeí al local de Can Travi, la que hauria sigut la més assenyada, ja que no únicament defensàrem, i ho farem sempre, un projecte, un fons, sinó també unes formes. I és absolutament cert que el continent condiciona el contingut. No afirmarem pas que som perfectes, ni tan sols ho pretenem ésser, però hem tractat, sempre, de mantenir-nos dignes. Si més no respectar les persones i comportar-nos com a tals, ja que així els nostres progenitors, i tota la societat, s'ha esforçat per educar-nos.

Diu un famós apotegma, mai redactat com a tal al Príncep, que la fi justifica els mitjans; i ahir vàrem tenir una nova demostració. Una de les dues candidatures no es limità amb haver fet campanya “bruta” prèviament, sinó que gran part de la seva exposició es basà en la desqualificació “professional” i personal de l'anterior president i cap de l'altra candidatura, un servidor. Mes enllà de la desafortunada, segons el parer de moltes persones -i algunes ho exposaren verbalment o amb gestos evidents durant l'assemblea- intervenció d'ahir hom es planteja que si aquest és el modus operandi per accedir a la Junta quin serà el caire que prendrà la direcció a partir d'aquest moment.

Amb aquest escrit no pretenc ni fer ara una defensa de totes les acusacions, fal·làcies i sense sentits que ahir sortiren des de la candidatura que resultà vencedora. Tampoc és aquest un acte de revenja; la campanya de la por ja la realitzaren altres i és un terreny en el que la nostra manera de pensar i entendre el món no volem travessar. La meva persona, com a President de la Junta sortint és responsable de moltes errades comeses durant el nostre període de govern; emperò, no és cert que res de la nostra acció sigui salvable i considerant que dues més una persones de la candidatura ara escollida formessin part de la junta per mi presidida deixa constància que sols volen el poder, i que n'eren també responsables, en part, de les errades que es cometeren.

Ara per ara ja res no es pot canviar, perquè com un representant digué durant l'assemblea, hi havia coses que s'havien d'haver dit abans no allà; però clar, ja ho digueren iniciant la seva exposició: si jo no em presentava, aquí pau i després glòria. A posteriori he continuat rebent, i tota la gent que donava i dóna suport a la candidatura que encapçalo, crítiques i comentaris falsos i un cúmul de mentides dignes de les pitjors baralles dels programes de teleescombraria. Fet aquest, emperò, que ens demostra que tenim l'educació per saber parlar i escriure així com per comportar-nos en societat. Potser no haurem sabut fer les coses governant, però tampoc és fàcil quan part del teu equip de govern, el que resta quan les persones més vàlides han hagut de marxar per motius personals, sols desitja acabar amb tu. Quan ara per ara l'únic que saben és malmetre i tergiversar tot allò que succeí. La seva gran primera fita ha sigut tornar a obrir una guerra oberta de fronts oposats en el si de Coordinadora. Alguns vàrem lluitar des del principi per evitar-ho, però potser, possiblement, també ho férem de forma errònia.

És per tot això que demano perdó per una gestió que no haurà sigut la més positiva de la història de Coordinadora, però sí que ha sigut realitzada des de l'estima i la dignitat, i per la part que em pertoqui, per l'esperpèntic espectacle de dijous.

Afegiré que l'existència de certs comentaris, tant previs, una vegada conegudes les candidatures -tot i que a molts els costi entendre que el nostre és un món petit-, com posteriors, una vegada vist els mètodes de fer de cadascun, ens permeten entendre que gairebé, i a la nostra petita escala, hem quasi reviscut un moment històric, una barreja de Nacht der langen Messer i de Reichskristallnacht. Així com ja hi ha persones respectades dins el nostre món cultural, més enllà de les portes de la coordinadora, que parlen de l'errada que suposa tenir un govern fictici amb una ninot de palla com a eina per a un poder a l'ombra. Sigui com sigui, espero que totes les nostres fosques sospites respecte un dur futur siguin errònies. Perquè l'únic que ens interessa és el bé de l'Entitat.

Ara bé, em permetré una pregunta doble: Com s'entén que després de tota una dissertació respecte la meva negligència a l'acabar se'm demani disculpes per si he passat un mal tràngol i se m'ofereixi la mà per treballar conjuntament?

El que sí voldria fer amb aquest escrit és deixar constància de l'agraïment devers les persones que compartíem, i seguim fent-ho, un somni comú de millorar la Coordinadora. Ha sigut, és i serà, un plaer compartir candidatura amb vosaltres. Igualment agrair les persones i entitats que ens donaren suport; esperem poder gaudir sempre amb vosaltres d'una millor Coordinadora. Hem perdut una batalla, però la lluita per un futur més digne continua.

Natxo Barrau i Salguero

ex-President de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Barcelona a 19 de març de 2010

P.S.: Ara que podré gaudir de més llibertat, com molts m'heu aconsellat, podré tornar al lloc que sempre fou el millor: les bases, allà on es gaudeix fent de diable.

P.S.II: Com ja vaig dir-li a la nova Presidenta de Coordinadora: Enhorabona. Ara em permeto afegir un corol·lari: Espero que siguin tres anys d'un bon mandat pel bé de l'Entitat.

Eleccions a Coordinadora

Avui dijous 18 de març de 2010 torna a haver-hi eleccions a la Junta Directiva de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

Ara i aquest no és el lloc ni el moment per explicar que em portà a avançar les eleccions un any. Avui us escric, no sé si com última vegada com a President de la meva molt estimada entitat o si com en el dia d'una nova era esperem que molt millor de la mateixa, per deixar constància del nostre projecte:

CARTA MOTIVACIONAL

Som un grup de persones vinculades al món del foc, cultura tradicional i popular d'arrel catalana a la que estimem i de la que som membres partícips en actiu des de fa temps, i que volem fer-nos càrrec de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona per continuar treballant per aquesta entitat que creiem és la que aglutina el món del foc a la capital catalana i la seva àrea metropolitana; perquè tenim ganes d'ésser el motor que, amb la col·laboració de tothom, continuii fent de la Coordinadora l'entitat somniada per totes i tots.

Tot i ésser joves, fa molts anys que estem vinculats a diferents colles de diables, i altres tipus d'entitats culturals i tradicionals, i és per això que creiem, des de l'estimació i les ganes, que podem ésser persones adequades per a poder gestionar la Junta de la Coordinadora. Sabem que no es una cosa fàcil però ho hem volgut per pròpia decisió; i volem amb totes les persones de les entitats de la Coordinadora, aconseguir que la nostra entitat comuna continui fent camí cap a un futur millor, especialment ara que hem passat, i passem, per uns moments foscos.

Creiem en un objectiu comú: Coordinadora com a eina al servei de les seves colles, i des de l’amor a la cultura del foc; volem dur-la –amb el vostre ajut-, i així fer que totes les colles puguin gaudir de l’èxit, fins els límits que només entre totes les entitats membres ens fixem.

Volem treballar amb honradesa per la dignitat de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc com ens referent en el món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana; essent la casa global del món del foc de les seves colles membres.

OBJECTIUS

• Aconseguir que Coordinadora sigui l'Entitat de totes les colles
• Superar la situació creeada per la Directiva 2007/23/CE
• Continuar fomentant les Trobades com els nostres actes
• Mantenir i augmentar el respecte envers el Món del Foc
• Aconseguir que el local i la web de Coordinadora siguin les cases de les colles
• Estimular la formació de la Vocalia de Percussió
• Celebrar amb dignitat el XXVè aniversari de Coordinadora

CANDIDATURA

Presidència: Natxo Barrau i Salguero (Diables de Les Corts)
Vicepresidència: Esther Cármenes Prades (Bocs de Can Rosés)
Secretaria: Francisco Javier Rodríguez Montero (Trinifoc)
Tresoreria: Anna González Monrós (Folcat Diabòlic)
Vocal de Comunicació: Marc Navarro (Bocs de Can Rosés)

Dia de la Dona (història)

Avui 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

Per a saber com es decidí aquesta data us deixo un escrit de la ONU (aquesta és la font)



La idea de instituir un Día Internacional de la Mujer surgió por primera vez a finales del siglo XIX, época que, en el mundo industrializado, fue un período de expansión y desorden, crecimiento demográfico desorbitado y auge de ideologías radicales.

El 8 de marzo de 1857, las mujeres que trabajaban en la industria textil (llamadas "garment workers") de Nueva York, en los Estados Unidos, organizaron una protesta. Luchaban contra los salarios bajos y las inhumanas condiciones laborales. La policía cargó contra las manifestantes y las dispersó. Dos años más tarde, también en marzo, estas mujeres crearon su primer sindicato con el fin de protegerse y conseguir ciertos derechos laborales básicos.

El 8 de marzo de 1908, 15.000 mujeres se manifestaron por las calles de Nueva York para exigir un recorte del horario laboral, mejores salarios, el derecho al voto y el fin del trabajo infantil. El eslogan que eligieron fue "Pan y Rosas"; el pan simbolizaba la seguridad económica, y las rosas, una mejor calidad de vida. En mayo, el Partido Socialista de América señaló el último domingo de febrero como Día Nacional de la Mujer.

Tras la declaración del Partido Socialista de América, el primer Día Nacional de la Mujer de la historia se celebró en los Estados Unidos el 28 de febrero de 1909. Las mujeres continuaron celebrándolo el último domingo de ese mes hasta 1913.

Se celebró una conferencia internacional entre organizaciones socialistas del mundo en 1910 en Copenhage (Dinamarca). La conferencia de la Internacional Socialista propuso la creación de una Día de la Mujer de carácter internacional. La propuesta inicial partió de Clara Zetkin, una socialista alemana, que planteó la creación de un Día Internacional para conmemorar la huelga de las "garment workers" de los Estados Unidos. La propuesta se aprobó por unanimidad por la conferencia, que contaba con más de 100 mujeres pertenecientes a 17 países distintos, entre las que se encontraban las primeras tres mujeres elegidas al parlamento de Finlandia. El Día se instituyó para conmemorar el movimiento por los derechos de la mujer, incluyendo el derecho a voto (conocido como "sufragio"). En ese momento no se fijó ningún día en concreto para su celebración.

La declaración de la Internacional Socialista tuvo una gran repercusión. Al año siguiente, en 1911, el Día Internacional de la Mujer se proclamó por primera vez en Austria, Dinamarca, Alemania y Suiza. La fecha elegida fue el 19 de marzo; más de un millón de hombres y mujeres salieron a la calle en diversas manifestaciones. Además del derecho al voto y a ocupar cargos públicos, reivindicaban el derecho al trabajo y el fin de la discriminación laboral.

Algo después de una semana, el 25 de marzo, tuvo lugar el trágico Triángulo de Fuego en Nueva York. Alrededor de 140 trabajadoras, la mayoría jóvenes inmigrantes italianas y judías que trabajaban en la Triangle Shirtwaist Company, perdieron la vida debido a la falta de seguridad laboral. El sindicato Women's Trade Union League y el International Ladies' Garment Workers Union organizaron muchas de las protestas contra esta tragedia, que pudo haber sido evitada, entre las que destaca el desfile funerario silencioso, que reunió a una multitud de unas 100.000 personas. El Triángulo de Fuego tuvo una gran repercusión en la legislación laboral; las terribles condiciones laborales que provocaron este desastre fueron evocadas en posteriores celebraciones del Día Internacional de la Mujer.

Como parte del movimiento pacifista que se estaba gestando en vísperas de la I Guerra Mundial, las mujeres rusas celebraron por primera vez el Día Internacional de la Mujer el último domingo de febrero de 1913. En el resto de Europa, alrededor del 8 de marzo, las mujeres se manifestaron para protestar contra la guerra o para expresar su solidaridad con sus hermanas.

Tras la muerte de dos millones de soldados rusos en la guerra, las mujeres rusas eligieron el último domingo de febrero de 1917 para convocar una huelga bajo el lema "Pan y Paz". Los dirigentes políticos se opusieron a su celebración en ese día pero las mujeres siguieron adelante pese a todo.

El resto es historia: cuatro días más tarde, el Zar de Rusia se vio obligado a abdicar y el Gobierno provisional concedió a las mujeres el derecho al voto. Aquel histórico domingo era 23 de febrero según el calendario juliano, que entonces se utilizaba en Rusia; sin embargo, según el calendario gregoriano, utilizado en otros lugares, era 8 de marzo.

SDesde aquellos tempranos años, el Día Internacional de la Mujer ha adquirido una nueva dimensión mundial tanto entre las mujeres de los países desarrollados como entre las de los países en vías de desarrollo.

En diciembre de 1977, la Asamblea General de la ONU adoptó una resolución en la que se proclamaba la institución de un Día de las Naciones Unidas para los Derechos de la Mujer y la Paz Internacional. La celebración de cuatro conferencias mundiales de las Naciones Unidas sobre la mujer ha contribuido a convertir las reivindicaciones en pos de la consecución de los derechos de la mujer y su plena participación en la vida política y económica de la sociedad en una realidad cada vez más palpable.

En 1975, la ONU atrajo la atención de la comunidad internacional hacia la situación de los intereses de la mujer mediante la institución de un Año Internacional de la Mujer y la convocatoria de la primera conferencia sobre la mujer en Ciudad de México. En 1980 tuvo lugar otro congreso sobre este asunto en Copenhague (Dinamarca).

En 1985, la ONU convocó una tercera conferencia sobre la mujer en Nairobi (Kenya) con el fin de evaluar los progresos logrados tras toda una década.

En 1995, Beijing acogió la Cuarta Conferencia Mundial sobre la Mujer. Los representantes de 189 países distintos reconocieron que la desigualdad entre el hombre y la mujer tenía graves repercusiones para el bienestar de todos. La conferencia estableció un conjunto de objetivos con el fin de promover el desarrollo de la mujer en sectores como el político, el sanitario y el educativo. El documento final emitido por la conferencia (llamado "Plataforma de Acción") dice así: "El adelanto de la mujer y el logro de la igualdad entre la mujer y el hombre son una cuestión de derechos humanos y una condición para la justicia social y no deben encararse aisladamente como un problema de la mujer."

Cinco años más tarde, en el 23º período extraordinario de sesiones de la Asamblea General de las Naciones Unidas, "Mujer 2000: Igualdad entre los géneros, desarrollo y paz para el siglo XXI", se examinaron los progresos de la comunidad internacional en la consecución de los objetivos establecidos por la Conferencia de Beijing. Esta conferencia es conocida como la conferencia "Beijing +5". Los delegados encontraron tanto progresos como obstáculos pertinaces, y llegaron a nuevos acuerdos para seguir impulsando las iniciativas de la conferencia sobre la mujer de 1995.

Malauradament encara cal seguir lluitant, ho farem sempre que calgui; però esperem que aviat no faci falta enlloc.

font de les imatges:

http://www.jerc.cat/imat_noticies/osona/dona-641.JPG

http://ceiptrullas.files.wordpress.com/2009/03/treballadora.jpg

http://mariangomez.files.wordpress.com/2009/03/8-de-marzo-mujeres.jpg

de la imatge de Forges següent:

http://gatodiario.files.wordpress.com/2009/03/forges-dia-de-la-mujer.jpg

LXXXII Academy -Awards (Oscar 2010)

La meva travessa -no m'agrada gens, però és el que es pot fer en cinc minuts, i sense saber si la connexió a internet funcionarà-.

Què macos records em porta això...

+ info: oscars

Mejor película
‘Avatar’ (20th Century Fox)
Mejor dirección
Kathryn Bigelow por ‘The Hurt Locker’
Mejor guión adaptado
‘Up in the Air’, de Jason Reitman y Sheldon Turner
Mejor guión original
Mark Boal, "The Hurt Locker"
Mejor actor principal
Jeff Bridges por ‘Crazy Heart’
Mejor actor de reparto
Christoph Waltz por ‘Inglourious Basterds’
Mejor actriz principal
Gabourey Sidibe por ‘Precious’
Mejor actriz secundaria
Mo’Nique por ‘Precious’
Mejor película de animación
‘Up’, de Pete Docter
Mejor dirección artística
‘Avatar’, Dir. Art.: Rick Carter y Robert Stromberg, Decorados: Kim Sinclair
Mejor fotografía
‘Avatar’, de Mauro Fiore
Mejor diseño de vestuario
‘‘Nine’, de Colleen Atwood
Mejor largometraje documental
‘Food, Inc.’, de Robert Kenner y Elise Pearlstein
Mejor corto documental
‘The Last Campaign of Governor Booth Gardner’, de Daniel Junge y Henry Ansbacher
Mejor montaje
‘Avatar’, de Stephen Rivkin, John Refoua y James Cameron
Mejor película en habla no inglesa
‘El secreto de sus ojos’ (Argentina)
Mejor maquillaje
‘The Young Victoria’ de Jon Henry Gordon y Jenny Shircore
Mejor partitura musical
‘Up’, de Michael Giacchino
Mejor canción original
“Take It All” de ‘Nine’, música y letra de Maury Yeston
Mejor cortometraje de animación
‘The Lady and the Reaper’, de Javier Recio Gracia
Mejor cortometraje en imagen real
‘Instead of Abracadabra’, de Patrik Eklund y Mathias Fjellström
Mejor sonido
‘The Hurt Locker’, de Paul N.J. Ottosson
Mejor montaje de sonido
‘The Hurt Locker’, de Paul N.J. Ottosson y Ray Beckett
Mejores efectos visuales
‘Avatar’, de Joe Letteri, Stephen Rosenbaum, Richard Baneham y Andrew R. Jones

feina

Si tot va bé, des d'aquest passat 1 de març, i durant tres anys, aquesta hauria d'ésser la meva llar professional:

El projecte és:

Remodelado tisular y disfunción circulatoria en modelos experimentales de enfermedad hepática. identificación y caracterización de nuevas dianas terapéuticas

Esperem tenir sort i poder aconseguir resultats positius en els tres anys (o un xic més) per aconseguir els 2 articles publicats, mínims, per a tenir la possibilitat, llavors, de presentar i defensar la tesi doctoral.

Així que ara rondaré per la Fundació Clínic Barcelona.

l'Ajuntament de Les Corts no dóna permís per a realitzar els actes del Dia de la Dona

Doncs sí, tot i que pugui semblar mentida aquesta és la veritat.

Aquí podeu llegir el comunicat de les entitats explicant la situació.

Vist aquesta actitud d'imposició sense cap mena de sentit i essent coneixedors d'algunes últimes decisions molt poc encertades per part del Districte, com l'actuació en la selecció de la direcció del Casal de Les Corts, es comença a demostrar que allò de la participació ciutadana sols es té present quan els interessa, quan va de bracet dels seus propis interessos.

No ho oblidem l'Ajuntament de Les Corts NO permet la realització dels actes del Dia de la Dona.

imatge extreta d'aquí

Premis Ciutat de Barcelona

Avui dilluns 15 de febrer de 2010 es farà al Teatre lliure l'entrega dels Premis Ciutat de Barcelona 2010.

Tindré l'ocasió i l'oportunitat de gaudir de l'event.

Per a més informació respecte els premis podeu seguir aquest enllaç.

Per a conèixer els premiats aquest enllaç.