dimarts, de desembre 11, 2007

BWR primer mes

Tot just avui fa un mes que s'inicià la nova gran aventura del segle XXI des de Barcelona. Hem gaudit de moltes interessants hores amb les experiències dels 18 skippers; però aquests últims dies s'han convertit en tot un calvari...



El 28è dia començava amb la tràgica notícia que un dels grans favorits, i líder durant moltes jornades, de la regata, el vaixel de Vincent Riou i Sébastien Josse trencava el pal. Els tres metres superiors -el màstil dels Open60 fa 28 metres, 10 més de la seva eslora- s'havien trencat al xocar contra onada mentre tenien un ris a la major que els havia deixat "al descobert". Actualment, ja han arribat -retirarnt-se- a Cape Town. Com els digué un dels skippers del Delta Dore, sols queda el consol de passar el nadal a casa i no gaudint lluitant contra el Gran Sud.

Aquesta matinada ha sigut el Delta Dore qui també ha vist com el seu pal es trencava. A la imatge es veu l'aparell de fortuna que han dispossat. De fet tampoc tenen gasoil suficient per arribar a les costes de Sudàfrica.



Sidney Gavignet i Jérémie Beyou no podran continuar fruint d'aquesta experiència de tripular entre els dos un Open 60.

Per la seva banda, l'Estrella Damm de Guillermo Altadill i Johnathan McKee ha continuant acumulant problemes, i ara es troba camí de les costes africanes, després de demanar permís a l'organització, per tractar de reparar un dels dos timons -l'altre l'havien aconseguit reparar unes hores abans d'aquest-. Més problemes als ja coneguts.

No obstant això, no podem oblildar el nou rècord establert per Alex Thomsom i Andrew Cape a bord del Hugo Boss: 500 milles en 24 hores.



però el repte de la Barcelona World Race continua:

diumenge, de desembre 09, 2007

retrobaments

ahir dia 8 de desembre ens vàrem reunir a casa de Krol i Pablito, ells dos -òbviament-, Óscar i Laia i Muntsa i Gorka, així com un servidor. Faltaven Rogerio -de monitor d'esquí als Alps- i Marta i Raulín.

A la fot es veu un moment després de dinar mentre destrossàvem cançons amb el singstar.




La vetllada va durar fins ben entrada la nit -després de sopar ens vam dedicar a jugar a altes coses, al igual que abasn ho havíem fet als homes-llop.

La gràcia és que era quelcom que necessitàvem, feia potser una micona de massa temps que no ho fèiem, i som conscients que el més important a les nostres vidas és la gent que ens estimem i amb qui hem decidit que ens agrada gaudir del temps. I us ben juro que és realment el més dur de l'estada a fora.

Així que us agreixo i molt el poder gaudir de les vostres amistats...

Quan fem la propera?

Per cert, recomanació: GEOL

també us deixo dos videos de dues cançons que vai' recordar durant la intensa nit de somnis:



dijous, de desembre 06, 2007

els llums de Nadal

S'apropa el solstici d'hivern, i això en la nostra cultura significa la celebració del naixement de Jesús de Natzaret.
Si aquesta no és sinó l'intent -aconseguit, com tants d'altres- per part de l'Esglèsia de reconvertir una festivitat pagana al seu culte; ara és una tergiversació perserva del neo-capitalisme salvatge de les creences... sols consumisme.

I la gran mostra de tot això són els llums de Nadal. Tothom ens hem adonat que cada vegada són més -afirmen que són de baix consun- i s'encenen abans... Això sí, un dies després de canviar l'horari respecte al solar per a estalviar energia... ¿Algú es veu capcitada per resoldre'm aquesta diatriba estúpida? ¿Per què tractem d'estalviar energia per una banda si estem malversant-la de la pitjor forma possible?

Així que un es planteja... i si creéssim un "comando" que anés anihilant totes i cadascuna d'aquestes bombetes... i si fèssim una gran apagada d'aquestes?

per si voleu pensar al respecte us deixo un video -molt interessant- d'una versió del mític Another Brick in the Wall dels Pick Floyd:

dissabte, de desembre 01, 2007

18 novembre: ...y volví con él



volveré a incidir sobre el hecho de los retornos... algunos seguimos en el camino, mientras transitamos nuestra senda personal -y permacemos buscando la lontananza del horizonte-.

Así que nada mejor que regresar a una cita con una de las personas de las que creo que siempre estaré enamorada (gracias eternas Jara por hacérmelo conocer!)

Y allí nos fuimos, casi como la primera vez (qué maravillosos recuerdos traen a la memoria aquella mítica noche en Apolo). Allí no conocía las canciones -aquí había decidido escuhar las últimas lo mínimo imprescindible para dejarme seducir por ellas en directo-. Y esta vez también fui solo -pero al mismo sitio de siempre en el Auditori-. (Núrias, qué tal el ir en febrero?)




1.Somos
2.Canción para un viejo amigo
3.Sucede que a veces
4.Canción de amor y oficina
5.Caperucita
6.Sesión continua
7.Vine del norte
8.Cien días
9.Zamba del emigrante
10.Si se callase el ruido
11.Tantas cosas
12.Ya ves
13.Recuerdo
14.El virus del miedo
15.Habitantes de Alfa Centauro
16.Últimamente
17.Vértigo
18.Casandra
19.La extraña pareja

20.Amores imposibles
21.Papá cuéntame otra vez
22.Fragilidad
23.A las madres de mayo
24.Ana
25.Tierna y dulce historia de amor
25+1. PEqueña criatura

el set-list es aproximado (extraído como las fotos del foro de Ismael Serrano




fue maravilloso... aunque ya no presente todas sus canciones...

fue màgico, y me sentí que seguía cerrando círculos en espirales de huida hacia delante...


No te dejará dormir este estrépito infinito
que intenta llenar los días de tinieblas y enemigos.
Una estruendosa jauría se empeña en hacer callar
las preguntas, los matices, el murmullo de ojalás.

Ruido de patriotas que se envuelven en banderas,
confunden la patria con la sordidez de sus cavernas.
Ruido de conversos que, caídos del caballo,
siembran su rencor perseguidos por sus pecados.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Ruido de iluminados, gritan desde sus hogueras
que trae el fin del mundo la luz de la diferencia.
Ruido de inquisidores, nos hablan de libertades
agrietando con sus gritos su barniz de tolerantes.

Nunca pisa la batalla tanto ruido de guerreros,
traen de sus almenas la paz de los cementerios.
Háblame de tus abrazos, de nuestro amor imperfecto,
de la luz de tu utopía, que tu voz tape este estruendo.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas...


Verdad que es maravillosa, srta. Massallé?

dilluns, de novembre 26, 2007

II Jornades de Seguretat i Foc



Aquest cap de setmana han set les

II JORNADES DE SEGURETAT I FOC DIABLES DE LES CORTS CALAF 2007

i com només podien ésser, han resultat BRUTALS!!!

merci a totes i tots per fer que gaudissim d'un cap de setmana tant genial...

The reason Milton wrote in fetters when he wrote of Angels & God, and at liberty when of Devils & Hell, is because he was a true Poet and of the Devil's party without knowing it. [note of "The Voice of the Devil" from "The Marriage of Heaven and Hell"; William Blake]

THE ROAD OF EXCESS LEADS TO THE PALACE OF WISDOM

moltíssimes gràcies a:

Èlia López
Astrid Cardona
Aleix Batalla
Oriol Corroto
Pau Cohí
Irene Muro
Anna Cuevas
Xavier Martínez
Txell Puig
Óscar Motto
Núria Capdevila Martínez
Núria Capdevila Atienza

dimarts, de novembre 20, 2007

20/XI/2007

Fa trenta-dos anys i encara suren els seus maleïts fantasmes entre nosaltres... Hi ha masses ¿persones? que mantenen fidelitat a molts dels postulats que aquell assassí i els seus adlàters varen utilitzar per destrossar un meravellòs somni comú...

Continuu pensant que ens falta un homenatge digne a totes les persones que volgueren defensar (i recupear) la legalitat vigent [espero poder fer algun dia la lectura Palabras para la República].

Veus segons quines coses i ja fins i tot se't perden les ganes de continuar demanant que un dia com el d'avui sigui declarat com a festa... no hem recuperat, hi ha qui no vol permetre-ho, totes les llibertats...

diumenge, de novembre 18, 2007

BWR setmana I

Jean-Pierre Dick i Damian Foxall, líders de la prova amb el seu Paprec-Virbac II, deien a les 10 hores d'avui 18/XI que ja tenen molt a prop les Canàries. L'altre gran favorit, líders de la regata per la Mediterrània, Vincent Riou i Sébastien Josse del PRB són a 23 milles. La última nit els ha permés ha abdues embarcacions obrir encara més l'escletxa que els separa dels seus perseguidors...

tot i això, Sidney Gavignet ens deia des del Delta Dore que han començat a fer "racionament", ja que amb aquesta falta de vents, no es podrà acabar en 80 dies.

La última nit ha fet estralls, l'Estrella Damm ha caigut fins la sisena posició, el Mútua Madrileña sembla ancorat sense vents, i només l'Hugo Boss sembla, conjuntament amb Veolia Environnement i Delta Dore recuperar-se una mica, tot i la pèrdua de milles respecte als cap de cursa. L'Educación Sin Fronteras, després de dos dies recuperant-se han tornar a caure en una zona sense vents.

Així es demostra que la "novetat" de la Mediterrània pot ser molt i molt important en tot el decurs d'aquesta ingent aventura.

+ info

diumenge, de novembre 11, 2007

BWR dia I

Aquest matí s'ha donat la sortida a la Barcelona World Race.



La imatge de Jean-Marie Liot mostra com la ciutat s'ha acomiadat encoratjant els valerosos navegants. Allà al mig era jo (ja us explicaré com ha sigut: BRUTAL!!!)

Temps de pas a la boia de Sitges:

1. PRB – 17:03:07
2. Delta Dore – 17:13:42
3. Veolia Environnement – 17:18:03
4. Estrella Damm – 17:24:20
5. Hugo Boss – 17:25:06
6. Paprec Virbac 2 – 17:27:09
7. Mutua Madrilena – 17:30:31
8. Temenos II – 17:37:12
9. Educacion sin Fronteras - 19:16:45

+ info: Barcelona World Race

diumenge, de novembre 04, 2007

BARCELONA WORLD RACE




L'onze de novembre de 2007 s'iniciarà des de la ciutat comtal la Barcelona World Race. És un nou concepte de regata:





volta a món en un IMOCA-Open 60, a dos, sense escales, sense assistència.





Com si fos quelcom a "mig camí" entre la Vendée Globe i la Volvo Ocean Race.

Des del passat 1 de novembre, dia en que s'inaugurà el Village al Moll de la Fusta, podeu gaudir de diferents activitats a la ciutat relacionades amb la Regata.

El dia set serà el Dia de les Escoles, és molt important afegir que des de El Consorci el Far. Centre dels Treballs del Mar hem preparat el Programa Educatiu que les escoles i instituts poden realitzar durant la regata. Tanmateix, a la nostra drassana s'ha realitzat el monòlit que s'ha inaugurat al Moll de la Fusta en homenatge als navegats.

Ja es pot visitar la molt recomanable exposició Navegant per la Ciència. (al Portal de La Pau)

Moltes de les nits fins a la sortida podreu gaudir de concerts al escenari instal·lat al Moll de la Fusta.

Dia 9 Cerimònia Inaugural.

Dia 11 sortida de la Regata.

Els equips participants els podeu conèixer des de la pàgina web de la Barcelona World Race




us aconsello que visiteu també la Fundació per a la Navegació Oceànica-Barcelona

http://link.brightcove.com/services/link/bcpid1184514316/bclid1125842043/bctid1252317266

dimarts, d’octubre 23, 2007

20/X/2007 SEVILLA: LA FELICIDAD ETERNA

Desde hace diez años algunos creíamos que el milagro era posible... y lo ha sido. Diez conciertos van a dar habida cuenta de ello. Yo tuve el privilegio de poder disfrutarlo en mi Sevilla.

El viernes 19 cogía el tren desde Sants con dirección a Santa Justa. Al llegar allí, me esperaba mi prima Jara -nos siguen quedando conversaciones pendientes-. Después de explicarnos cómo nos fluye la vida (y una revitalizadora ducha) nos encaminamos a la plaza del Salvador. Allí estaban reunidos algunas de sus amistades, y empezamos a comprobar cómo la ciudad estaba tomada por las hordas de parasiempre fieles fans de una de las más grandes bandas de la historia. Las primeras cervecitas bajo un cielo tan azul que parecía ficiticio y un sol como sólo en el Sur puede brillar. Después de charlar y charlar, fuimos a comer, (disfrutando del placer del buen comer) en el nuevo recinto de los Coloniales. A buscar "lotes" para preparar fuerzas, y tras un rato en casa de María; nos dirigimos al Estadio Olímpico de La Cartuja.

Casi 70000 almas nos reunimos dentro del recinto, para esperar a que con puntualidad casi exacta comenzase, ¡por fin!, lo que siempre habíamos soñado y deseado...

Suena Song to the Siren... y todo tiembla. Ya se hace realidad, las pantallas con el símbolo de la banda darán paso a las siluetas recortadas cuando comience El Estanque. ESTOY VIVIENDO UN CONCIERTO DE HÉROES DEL SILENCIO. sí, lloré. y me siento orgulloso de poder decirlo...

Seguirían Deshacer el mundo, Mar adentro, La carta, Bendecida, Sirena Varada, Opio.
El set acústico fue: La herida, Despertar, Apuesta por el Rock'n'Roll, Héroes de Leyenda, Con nombre de guerra, No más lágrimas.
A continuación: Nuestros nombres, El mar no cesa, Entre dos tierras, Maldito Duende, Iberia sumergida, Avalancha.
Bises I: Oración, Tumbas de sal (ambas con Phil Manzanera a la guitarra!!!), La chispa adecuada.
Bises II: Tesoro, Malas Intenciones, En brazos de la fiebre.
Fuegos artificales.

Fueron más de dos horas y media cantando sin parar, notando cómo la badna sentía nuestra química y disfrutábamos nosotros y ellos...

Mi mayor sueño musical... hecho realidad!!! Felicidad eterna.

Sólo decir que pude presenciarlo desde la valla que separaba los "preferentes" del resto, habiendo dejado a mi gente un poquito atrás... pero que en esa "mi soledad" pude didfrutar de toda mi vida durante este concierto...

Después volver a difrutar de la gente, de Sevilla y de su calor...

Gracias a todas las personas que me "arropásteis" durante estas horas:
Jara, Manu, María, María, Delia, Héctor, Eduardo, José, etc.

P.S: cuando pueda trataré de dejar los documentos gráficos.

dilluns, d’octubre 22, 2007

dissabte, d’octubre 13, 2007

Correbars Les Cors 2007 ATABALA'Mmm!!!



ATABALA'M 2007!!!

Aquest any, el correbars de sempre que portem anys organitzant per les festes de Les Corts, aquest any agafa personalitat i li otorguem nom: Atabala'mmmmm!!!
Aquest any, millorem la proposta. Dues colles percusionistes (la nostra, Tabalers dels Diables de Les Corts (www.diablesdelescorts.cat) i els Tabalers de Banyoles), 7 cerveses, 1 samarreta (que dimarts la vaig veure i realment han quedat de puta mare), i tota la festassa del correbars = 10 euros!!!!! Immillorable.
I aquí és on entreu vosaltres, quan heu de participar!!! És un exemple clar de "quants més serem, més riure'm".

L'Atabala'mmm 2007 es durà a terme el dissabte 13 a les 19:30 a la plaça Sol de Baix (Les Corts, metro L3 Les Corts). Els tiquets els podreu comprar desde el dia abans a un stan que muntarem al costat de la barra on es vendran samarretes i tot tipus de samarretes i merchandasing (jejejeje) de les festes i de les entitats que hi participen, fins al mateix moment de començar el correbars.

ATENCIÓ!!! l'any passat (que jo no hi era... snif snif) ja vam fer casi pleno. Aquest any vendrem uns 200 tiquets... i nos los quitan de las manos... així que ja sabeu!!!! El divendres veniu a veure'ns al correfoc, i al acabar corrents cap a comprar el vostre tiquet!!! També us podem fer reserves, però no fiem. Així que ja sabeu!!!!

Dades ràpides x qui li faci mandra llegir les meves parres:

ATABALA'Mmmmm 2007!!!! (Correbars)
Dia: dissabte 13 d'octubre
Lloc: Plaça Sol de Baix (L3 Les Corts)
Hora: 19:30h
Oferta: Tabalada (2 Colles) + 7 birres + samarreta ATABALA'M 2007!
Preu: 10 euros
On Comprar el Tiquet: Txiringuito Plaça Sol de Baix, al costat de la barra, desde divendres al vespre fins dissabte al mateix moment, mitja hora abans de començar, es a dir, a les 19h. (si es que encara queden, clar :P)

US HI ESPERE'M!!!!!

dissabte, d’octubre 06, 2007

...el retorn...

Massa temps per un retorn. Massa veus dient que “ja gairebé estàs aquí!”; però tu encara ets allà, que, en realitat, és el teu aquí. És aquest bittersweet feeling, qui tenalla totes les teves vísceres i és una mena de nus gordià envoltant la teua ànima, qui està fent que caminis i badis mirant el cel que pot variar del blau feliç al gris fosc de la gran tempesta. I així et sents. Tants anys escrivint un relat sobre l’etern retorn de la ventafocs, i ara resulta que és un mateix qui no sap retornar. Ara sembla que t’agradi la paraula rutina, aquesta la rutina dels últims tres mesos. I és com si no sabessis a què li tens por d’enfrontar-t’hi tot just a l’arribada. S’acaba, per ara, aquesta experiència; aquest capítol del llibre -¿és una novel·la, un assaig, una compilació de poemes, o sols experiments per a un paper?-, aquesta temporada de la sèrie, aquest acte... abaixarem el teló i potser ens anirem a albirar la vora de la mar. Hem format una nova família en un mes, i ‘nem tingut tres per a gaudir-la; què serà ara de noltros? Com si ens veiéssim abocats a fer una ugly house... o només sóc jo qui té aquesta estranya sensació? A voltros també us passa? Continuaré esperant que sortin els estels? Què farem aquesta nit? No us sembla que a la cita del Sun, a més de riure molt, podríem arribar a plorar? Només ho creu aquesta ànima que està enamorada de la mar? Aquest esperit que ha recuperat l’emoció de les marres com la pell d’una dona? Escrivia fa uns dies –qui sap quants?- que la solitud era el dolor d’arribar i trobar el llit buit; per què, si ara, per fi!, recuperaré el meu llit, tinc la sensació de pèrdua eterna? Sembla que si em miro a l’espill trobe les marques del poc dormir. On quedaran les pints? Ara que contemplo, més que miro, la vida amb més calma, no sé cap a on vull caminar, però sé que vull caminar: gaudir del viatge a Ítaca.
I la última setmana plou. Plou convertint Bangor en un mantell grisós on ni Vermeer no hi trobaria pas la llum. Però la llum són les persones que han fet que tingui quelcom per a recordar. Marxem. Ens n’anem. Ja no hi ha temps per escapar through the looking glass; aquest és, ara, el teu pit. I saps que deixes quelcom més que un jardí, aquí. I el retrobament sembla carregat de la joia del retorn; tot i que hi ha qui es mira el cel i pensa... pensa; i potser no sap què pensa, o què podria pensar. I les dues últimes nits cauen. Cauen com un foc que tremola a la xemeneia de l’hivern a la fi del llunyedar de l’horitzó. Han sigut, aquestes nits, els Misteris d’Eleusis? Què difícil es fa ara dir see u later. És tant terriblement i dolorosa la relativitat del temps. Una última nit; com si sabessis que clausures el teatre. Per vore nàixer el dia i tractar de fer memòria... nostàlgies passades i futures... I gairebé tothom aplaudeix quan aterra l’avió (què bonica és Barcelona arribant de nit, des del cel!), però tu ets allà, quiet al seient pensant “bloody sadness!”; i no saps per què. És meravellós el retrobament; tot i que implica un punt –qui és escrivint el text?-. Però et sents fora de joc dins el teu propi poema. El calendari de la que era la teva habitació encara assenyala el maig; mentre veus el que ets en aquest moment: bosses per reubicar...



Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?),
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me energico, convencido, humano,
E you tencionar escrever estes versos em que digo 0 contrario.
Acendo um cigarro ao pensar em escreve-los
E saboreio no cigarro a liberta~ao de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota propria,
E gozo, num momento sensitivo a competente,
A libertaçao de todas as especulaçoes
E a consciência de que a metafsica é uma consecuencia de estar mal disposto.
Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira.
Vou a janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; e o Esteves sem metafisica.
(O Dono da Tabacaria chegou a porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus o Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da tabacaria sorriu.

(-fragment final de: Tabacaria, F. Pessoa)

dimarts, de setembre 18, 2007

1a CRóNICA DEL REGRESO (más esperado)

Aquí tienen la primera crónica de un sueño en el que algunos creímos durante muchos años y que por fin se está convirtiendo en realidad...
Pronto, lo lograremos...

una visión profesional

los fans




diumenge, de setembre 16, 2007

Dùn Èideann

El dia 31 d'agost (ja sé que fa gairebé un més, però no ha sigut possible abans), cap a les 16 hores, Iván arribava a casa meua amb el "nostre cotxe llogat". Calia 'nar a cercar a bigDani entre Conwy i Llandudno i recollir a Sara a Chester. Seria un llarg camí; unes 300 mi (uns 484 km des de Bangor, de forma directe fins la destinació, quelcom més de 5 hores).
Clar que en algun moment caldria fer alguna aturadeta, com quan en una benzinera, Iván aprofità per besar el nou terra. Cap a les 23h hores arribàrem a la nostra destinació:

Dùn Èideann, o com és pronuncia't el nom pels locals: "èdinbra". La capital d'Scotland.

Després de deixar les nostres pertinences, sortírem a fer unes pintes. En algun moment ens trobàrem amb gent que parlava castellà, i com que la terra pot cridar la sang, varem estar aquella nit fent birres ambs ells:


De fet eren dos murcians que estaven acabant les seves vacances -havien fet una mena d'Interrail des de l'Europa de l'Est (algú imaginà un "fuck-rail"), i un argentí que treballava per Leeds.

Vàrem estar en un garito anomenat Opium; força interessant amb bona música (rock i metal!).

Dinking and chating we stayed, more or less, until more than 3 am.

Però al matí següent Ivn i jo demostràrem que es pot preparar un esmorzar en condicions en 10 minuts.

Aquí veieu la vista que teníem de la Cowgate st des de la nostra finestra. A l'altre costat dóna a la GrassMarket st (o quelcom similar), on antigament es feien els ajusticiaments...


El hostel organitzava un "tour" d'unes dues horetes per fer una visita per la ciutat; així que vàrem decidir aprofitar-ho i fer una primera ullada d'Edinburgh. Això ens permeté comprovar que efectivament a Alba parlen dos idiomes: Scottish Gaelic -com idioma propi- i l'escocès, i òbviament cap s'assembla a l'anglès. De fet, a la foto, on es veu com Edinbra és construïda a dos nivells, es veu, a la dreta de la imatge, la nostra guia: canadenca vinguda a Alba... costava molt d'entendre (gràcies Sara per traduir allò que no entenia!)

Una de les primeres coses que varem vore fou l'estàtua del Bobby -famós al món sencer, i sembla ésser que no és conya- .



També passàrem al costat d'un lloc que s'ha fet famós. Mireu la foto i deduïu why:



Férem una visita a St Gile's:


Discover 1,000 years of history in the heart of Edinburgh. Founded in the 1120s, St Giles' was the church of John Knox during the Reformation and is often referred to as the 'Cradle of Presbyterianism'. Highlights of a visit include our beautiful stained glass windows. The impressive Rieger organ was installed in 1992 and the famous Thistle Chapel, home of the Knights of the Order of the Thistle, Scotland's great order of chivalry designed by Robert Lorimer for the Order of the Thistle, was added in 1911 (from: http://guide.visitscotland.com/vs/scout/objectsearch/edinburgh,en,SCH1/curr,GBP,objt,SIG,r,RGN560vs,season,at1/result.html



Al sortir veiérem un típic scottish: (podeu fixar-vos tb en l'aparatet per demanar pas en el semàfor)

I a la Royal Mail hi ha tant tipisme com les botigues de souvenirs:


i molts llocs que criden al visitant per ésser descoberts, ara o la propera vegada (qui s'apunta?)

Abans hem dit que la ciutat és tota construïda a dos nivells, trobes petits carrerons arreu:


Un lloc de visita obligada és el monument a Sir Walter Scott (possiblement el més gran escriptor escocès juntament amb Robert Burns):



Aquella tarda, després de dinar decidírem 'nar fins a la National Gallery:

On poguérem admirar alguna peça interessant. Per no fer-ho massa llarg, us els comentaré algun dia a SEMIREA. Tot i que val a dir, que la distribució dels quadres, deixava molt a desitjar (oi Sara?)


Hi ha una expo de Warhol a les Galleries, i havia la possibilitat de gaudir dels "teus 15 minuts -aquí eren segons- de fama". Et feien una foto i al cap d'una estona sortia "warholitzada":


Per cert, hi havia uns artistes de carrer fent de "paparazzis" i al veure'm sortir com en digueren? Efectivament, "Jesus"


Un lloc molt maco són els Princes St Gardens -després hi tornarem- però mireu quin maco rellotge (i funciona!)


Llegiu l'escrit de la samarra? És una gran veritat, oi?



Abans dèiem que hi ha coses molt interessants per veure i tours per fer a Edinbra:


exemples: aquí

Aquella nit, les 10 persones que érem a Edinbra: Alba, una amiga italiana seva de la que no recorde el nom (sorry), Iris, Marta,
Míriam (filòloga), Tània, Sara,Iván, (big) Dani, i un servidor després de sopar, tornàrem al Opium i després 'nérem al Red -que està al costat-. La música era més "dance". Alguns ja sabeu que això per a mi no és un problema (algunes es sorprengueren; com unes setmanes després Dori al Time: "parecías una Diva -jejeje-).

El matí següent ens anàrem a visitar el Castell d'Edinburgh (aneu, és visita obligada)


A la seva entrada ens reben Robert Bruce i William Wallace.


Una curiositat, en un dels museus que hi ha dins, hi ha un mapa de la Península Ibèrica, no creieu que falten alguns? -tant lluny ens volen alguns d'Espanya?-



Podia penjar moltes fotos del castell, però crec que serà millor "torturar-vos" en persona o que el visiteu!

Així podreu admirar vistes com aquestes de la "ciutat nova":



Aquella tarda la invertírem en visitar: the Scotch Whisky Experience


Vam aprendre bastant, la veritat. És interessant.

Llavors tornem als Princes Street Gardens; perquè era la última nit del festival, i aconseguiríem de re-venda a preu de taquilla, entrades per l'acte final. Ells mateixos diuen que és el millor:




Efectivament, el castell de focs artificials des del Castell amb música interpretada en directe.




Gaudiu de les imatges (no són con les que podria aconseguir el meu estimat Sergi Godia, però desitjo que us agradin)




Dues imatges de noltros fent un break estil scottish.


I la màgia de la pólvora enmig de la nit. (Sort que arribo per la Mercè... La Porta de l'Infern tindrà el seu can Cerber, jejeje)



Al matí següent visitarem la nova seu del Scottish Parliament:


i pujàrem fins l'Arthur's Seat per dir fins arreveure a Dùn Èideann: