divendres, de juliol 20, 2007
qui sap si ho aconseguirem?
Demà, si tot continua igual compliré 17 dies sense consumir nicotina. No ja sols sense fumar cap cigarreta, legal ni il·legal, ni tan sols sense utilitzar el chewing tobacco que Ivan em donà. Qui sap si aquesta vegada sí guanyarem la batalla...
dimecres, de juliol 18, 2007
En el día del decimoquinto aniversario de mi primo Pablo -lo tuyo sí fue puntaería al nacer- quiero aprovechar para colgar un texto mío en recuerdo de los sueños que empezaron a romperse un día como hoy de hace tan solo setenta y un años.
NUNCA PODRÁN CALLAR MI VOZ
Hijos de puta! Hijos de puta!
Devolvednos la vida;
porque nunca os ha pertenecido…
Nunca hemos sido esclavos
sino trabajadores
en aras de la libertad
y de la generación venidera.
Por mucha mierda que nos echéis encima
no nos enterraréis la memoria;
que por muchas torturas que nos infrinjáis,
por mucho tiempo que nos robéis
seguiremos aferrados a la dignidad del ser humano.
Aunque desaparezcáis a los nuestros;
pese a que fusiléis nuestras vidas
y sumerjáis nuestras palabras en hogueras de odio
nunca seremos cadáveres…
porque nadie puede acabar con nuestra sangre tricolor;
y por muchas lágrimas que nos obliguéis a verter
ellas no destiñen sino son semillas
para que nuestra historia siga viva
y la lucha se mantenga.
Nuestros corazones serán siempre madres amorosas
y por eso la libertad tendrá siempre una esperanza.
Que aunque lloremos y nos caigan
seguiremos siendo los trabajadores del mundo
los dignos de la libertad
los sembradores de futuro
los héroes de la memoria
que se mantiene viva
para que la justicia sea digna
y la vida el regalo que nos merecemos.
Que por mucha consigna de fusil
que traten de inculcarnos
nuestra fe seguiremos siendo nosotras y nosotros…
que como único homenaje posible a nuestra memoria
nos concederemos como futuro
el presente que nos robaron…
Natxo Barrau Salguero
BCN 6/III/2005
dilluns, de juliol 16, 2007
Eisteddfod & Caerdydd
El divendres al mati despres de fer una miqueta de report de la feina de la setmana, vai' fer cami cap a Llangollen per tractar de gaudir d'un dia del Eisteddfod.
http://www.international-eisteddfod.co.uk/
Una vegada alla vai' quedar amb Iris i amb Daniela i Ana Lisa. Vai poder entrar al recinte sense pagar i vaig fer un tomb per alla dins. Elles estaven de voluntaries ajudant per alla. Vai vore el concert del grup gales de folk: allan yn y fan Forsa interesant.
http://www.allanynyfan.co.uk/
I despres de fer un tomb quan arriba Iris, varem tractar de colar-nos en el concert de pagament. Al principi no ens deixaren, pero ho aconseguirem i ho veierem senser. Era el concert de Hayley Westenra. Tb hi participaren el Tower Nez Zealand Youth Choir, un altre corus, un grup de ball tradicional d'Irlanda del Nord, un jove violista i un jove pianista.
Despres nerem a fer una birreta al Bull Inn, on ens trobarem al sempre present John del Gallery.
El dia seguent al mati, ben d'hora erem Iris i jo per agafar el bus fins Ruabon per iniciar el cami fins a Caerdydd -Cardiff-. El problema fou que els dos busos que ens naven be no passaven. Tractarem de fer autostop, pero no funciona i agafarem el seguent bus, que no nava dins la puntualitat britanica, i arribarem just quan perdriem el tren. Agafariem el seguent. Pero hi ha una part del trajecte que ara no es pot fer en tren pq ho estan arreglant.
mes tard del que desitjavem arribarem a la que des del 20 de desembre de 1955 es capital de Cymru -digui's "cámri".
la veritat es que no se ben be perque, pero no esperava res especial d'aquesta ciutat de poc mes de 300000 habitants; i per sort, m'equivocava. Es d'aquestes petites ciutats q estan fetes per viure en una ciutat pero de forma relaxada. Salvant molt les distancies pero recorda en aquest aspecte a una Amsterdam.
Al arribar, en una dia ben solejat -penseu q hem gaudit de tants dies de nuvols i pluges que fins i tot a mi em va agradar la visita de Llorens-, voltarem una mica pel centre de la ciutat i ja apreciarem aquesta sensacio de town antiga que s'ha anat fent gran i que vol creixer com a ciutat pero tractant de mantenir l'habitabilitat per els seus moradors.
El primer que visitarem fou el Museu Nacional, ja que haviem descobert que podriem vore obres impressionistes, alguns Millet, Corot, Degas, un Van Gogh, varis Rodin -una versio del Peto!-, algun Manet, i tres meravelloses teles de nimfees de Monet -i altres seus-.
Decidirem voltar fins la bahia, on hi ha una antiga norkskirke -s'escrivia aixi olga?- i on ara sorgeixen nous i moderns edificis de la ciutat que recorda que pot obrir-se a la mar.
Despres de sopar Alba -recordeu: - http://www.fotolog.com/albetapetiteta Iris i jo ferem cap els carrers principals on pendriem elles vi blanc i jo brains i gaudirem d'una preciosa nit xerrant i xerrant.
L'endema al mati, allo no era pluja, era el diluvi... I ens aiguali -mai "millor" dit- el mati de diumenge. No poguerem visitar el molt interessant castell de Cardiff; pero si voltarem pel precios i increible -les ciutats s'haurien de permetre el luxe de tenir grans parcs verds al seu interior- Bute Parc.
Servidor va fer cami cap al Millenium Stadium... arribo el veig i presento les meves reverencies, pero no vai poguer entrar perque estava reservat tot el cap de setmana per una gent que la tarja d'acreditacio era "follow the christ". [mecagoenvustraputamadre] Aixi q tampoc vai' poder comprar els polos de la seleccio nacional de rugby. ja ho intentarem un altre dia en u altre lloc.
i despres de dinar, tornarem l'Alba a Wrrexham, l'Iris a Llangollen i servidor a Bangor.
Ha sigut un gran cap de setmana amb una excellent companyia.
http://www.international-eisteddfod.co.uk/
Una vegada alla vai' quedar amb Iris i amb Daniela i Ana Lisa. Vai poder entrar al recinte sense pagar i vaig fer un tomb per alla dins. Elles estaven de voluntaries ajudant per alla. Vai vore el concert del grup gales de folk: allan yn y fan Forsa interesant.
http://www.allanynyfan.co.uk/
I despres de fer un tomb quan arriba Iris, varem tractar de colar-nos en el concert de pagament. Al principi no ens deixaren, pero ho aconseguirem i ho veierem senser. Era el concert de Hayley Westenra. Tb hi participaren el Tower Nez Zealand Youth Choir, un altre corus, un grup de ball tradicional d'Irlanda del Nord, un jove violista i un jove pianista.
Despres nerem a fer una birreta al Bull Inn, on ens trobarem al sempre present John del Gallery.
El dia seguent al mati, ben d'hora erem Iris i jo per agafar el bus fins Ruabon per iniciar el cami fins a Caerdydd -Cardiff-. El problema fou que els dos busos que ens naven be no passaven. Tractarem de fer autostop, pero no funciona i agafarem el seguent bus, que no nava dins la puntualitat britanica, i arribarem just quan perdriem el tren. Agafariem el seguent. Pero hi ha una part del trajecte que ara no es pot fer en tren pq ho estan arreglant.
mes tard del que desitjavem arribarem a la que des del 20 de desembre de 1955 es capital de Cymru -digui's "cámri".
la veritat es que no se ben be perque, pero no esperava res especial d'aquesta ciutat de poc mes de 300000 habitants; i per sort, m'equivocava. Es d'aquestes petites ciutats q estan fetes per viure en una ciutat pero de forma relaxada. Salvant molt les distancies pero recorda en aquest aspecte a una Amsterdam.
Al arribar, en una dia ben solejat -penseu q hem gaudit de tants dies de nuvols i pluges que fins i tot a mi em va agradar la visita de Llorens-, voltarem una mica pel centre de la ciutat i ja apreciarem aquesta sensacio de town antiga que s'ha anat fent gran i que vol creixer com a ciutat pero tractant de mantenir l'habitabilitat per els seus moradors.
El primer que visitarem fou el Museu Nacional, ja que haviem descobert que podriem vore obres impressionistes, alguns Millet, Corot, Degas, un Van Gogh, varis Rodin -una versio del Peto!-, algun Manet, i tres meravelloses teles de nimfees de Monet -i altres seus-.
Decidirem voltar fins la bahia, on hi ha una antiga norkskirke -s'escrivia aixi olga?- i on ara sorgeixen nous i moderns edificis de la ciutat que recorda que pot obrir-se a la mar.
Despres de sopar Alba -recordeu: - http://www.fotolog.com/albetapetiteta Iris i jo ferem cap els carrers principals on pendriem elles vi blanc i jo brains i gaudirem d'una preciosa nit xerrant i xerrant.
L'endema al mati, allo no era pluja, era el diluvi... I ens aiguali -mai "millor" dit- el mati de diumenge. No poguerem visitar el molt interessant castell de Cardiff; pero si voltarem pel precios i increible -les ciutats s'haurien de permetre el luxe de tenir grans parcs verds al seu interior- Bute Parc.
Servidor va fer cami cap al Millenium Stadium... arribo el veig i presento les meves reverencies, pero no vai poguer entrar perque estava reservat tot el cap de setmana per una gent que la tarja d'acreditacio era "follow the christ". [mecagoenvustraputamadre] Aixi q tampoc vai' poder comprar els polos de la seleccio nacional de rugby. ja ho intentarem un altre dia en u altre lloc.
i despres de dinar, tornarem l'Alba a Wrrexham, l'Iris a Llangollen i servidor a Bangor.
Ha sigut un gran cap de setmana amb una excellent companyia.
dijous, de juliol 12, 2007
fotos del cap de setmana a Bangor
Aixo que veieu a la foto es el pier que tinc a prop (4 min de casa) i on vai molts dies a passejar . El que es veu al fons es ynis Mon (l'illa d'Anglesey). I com veieu els canvis de la marea es noten forsa.
Aqui veieu a quatre penjats dins d'un pub esperant per jalar alguna cosa.
Aquesta es una molt maca caseta a vora del pier.
Fixeu-vos si es a la vora, i entendreu perque m'he enamorat d'aquesta casa.
I aqui tots els penjats refugiats dins del pier del vent que bufava:
Dani, Lysann, Iris, Ivan, Natxo, Sara, Ramon, Armin, DAni, Daniela
una de les coses q no cal oblidar es que aqui quan mires cap a la dreta essent copilot es que et trobes: el conductor:
Imatges del molt maco castell de Beaumaris:
aqui la Iris fent-nos la contrafoto -a traves d'una "finestra" i la Sara i l'Ivan recordant-nos les bones relacions entre arquers britanics i francessos.
i a vegades pots caminar per un castell i trobar-te una fada amagada...
i despres tractar de discernir que mirava la fada...
Com veieu hi havia un assentament dins el castell
i presenciarem fins i tot una dura batalla:
les fotos del south stack i de llwinfirdeur... no les tinc encara.
Aqui veieu a quatre penjats dins d'un pub esperant per jalar alguna cosa.
Aquesta es una molt maca caseta a vora del pier.
Fixeu-vos si es a la vora, i entendreu perque m'he enamorat d'aquesta casa.
I aqui tots els penjats refugiats dins del pier del vent que bufava:Dani, Lysann, Iris, Ivan, Natxo, Sara, Ramon, Armin, DAni, Daniela
una de les coses q no cal oblidar es que aqui quan mires cap a la dreta essent copilot es que et trobes: el conductor:
Imatges del molt maco castell de Beaumaris:aqui la Iris fent-nos la contrafoto -a traves d'una "finestra" i la Sara i l'Ivan recordant-nos les bones relacions entre arquers britanics i francessos.
i a vegades pots caminar per un castell i trobar-te una fada amagada...
i despres tractar de discernir que mirava la fada...
Com veieu hi havia un assentament dins el castell
i presenciarem fins i tot una dura batalla:
les fotos del south stack i de llwinfirdeur... no les tinc encara.
La QUERALT ja te 1 anyet!!!
El passat 4 de juliol la criatura mes meravellosa de l'univers -com a minim per a mi- feu el seu primer anyet de vida.
MOLTES FELICITATS!!!
dimarts, de juliol 10, 2007
BANGOR WITH MATES
Aquest cap de setmana, alguns dels companys de l'experiencia leonardo han decidit passar-se per la ciutat de Bangor. Pero la historia comensa el divendres, abans que elles i ells arribessin.
El divendres per la nit vai' sortir una estona amb gent del staff del lab per fer unes pintes. Aixi que ja em veieu a mi amb quatre italians, una holandesa, dos escocesos i algu mes tractant de xerrar dins d'un pub. Mes o menys aconseguiem seguir les converses. De fet, vai poder comprovar que part dels italians amb altre gent, sempre que poden els divendres a la 1pm se'n va a jugar a basket; aixi que si aconsegueixen "enredar" el meu boss, encara podre seguir jugant una estoneta per aquestes terres.
Per cert primera lliso dialectal d'angles: algu sap que significa "foneticament" ders-mus-ind-jus ?
El moment freak fou quan vai acabar amb dos italians i tres profes d'italia i una british amb novio italia que parlaven sobre les diferencies dialectals de la llengua del pais de la bota.
Pero fou una nit interessant.
Al dia seguent arribaren Ivan, Sara, Ramon, Lyssan, Iris, Daniella, Marta, Tania -elles dues marxarien el mateix dia-, Dani i Armin. Ferem uns tombs per la ciutat de Bangor, que de fet no te gaire a visitar- i comensarem a passar-ho be fent unes birres al new pier. D'alla ferem cap algun pub o beverem i ballarem; pero no arribarem a les "discos"; aixi que tots cap al youth hostel a xerrar i beure.
Al mati seguent agafarem el cotxe que havien llogat i vam nar a visitar el Castell de Beamaris. Realment molt bonic, una excursio molt interessant. A mes ens troabrem amb un grup que recreava l'ambient medieval. Val a dir que l'arribada a l'illa d-Anglesey i les carreteres per alla dins es tb molt maca. Despres del castell, i de que la Iris per un moment es sentis Tippi Hedren -"atacada per una gavina"-, ferem cap a la l-altra punta de la illa: Caergybi (Hollyhead). On varem estar al South Stack -escrit al respecte a SemireA-. on hi ha el far i unes vistes i passejades per la montanya molt maques. Despres, tornant, vam passar per Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch [pronuncia aproximada: Clan vira pulth gwinn gith gor gerrick win drob uth clan tay see lee oh go go gok] el poble amb el nom mes llarg d'estacio de tren, i el tercer toponim mes llarg del mon; i ens ferem la foto.
I cami de tornada.
La veritat es que fou meravellos poder gaudir d'un bon cap de setmana en bona companyia.
P.S.: quan pugui penjare fotos d'aquesta experiencia.
P.S.2: Someone said that time is so cruel 'cos goes and goes, but I say taht it could be marvelous when you spend it with great people.
El divendres per la nit vai' sortir una estona amb gent del staff del lab per fer unes pintes. Aixi que ja em veieu a mi amb quatre italians, una holandesa, dos escocesos i algu mes tractant de xerrar dins d'un pub. Mes o menys aconseguiem seguir les converses. De fet, vai poder comprovar que part dels italians amb altre gent, sempre que poden els divendres a la 1pm se'n va a jugar a basket; aixi que si aconsegueixen "enredar" el meu boss, encara podre seguir jugant una estoneta per aquestes terres.
Per cert primera lliso dialectal d'angles: algu sap que significa "foneticament" ders-mus-ind-jus ?
El moment freak fou quan vai acabar amb dos italians i tres profes d'italia i una british amb novio italia que parlaven sobre les diferencies dialectals de la llengua del pais de la bota.
Pero fou una nit interessant.
Al dia seguent arribaren Ivan, Sara, Ramon, Lyssan, Iris, Daniella, Marta, Tania -elles dues marxarien el mateix dia-, Dani i Armin. Ferem uns tombs per la ciutat de Bangor, que de fet no te gaire a visitar- i comensarem a passar-ho be fent unes birres al new pier. D'alla ferem cap algun pub o beverem i ballarem; pero no arribarem a les "discos"; aixi que tots cap al youth hostel a xerrar i beure.
Al mati seguent agafarem el cotxe que havien llogat i vam nar a visitar el Castell de Beamaris. Realment molt bonic, una excursio molt interessant. A mes ens troabrem amb un grup que recreava l'ambient medieval. Val a dir que l'arribada a l'illa d-Anglesey i les carreteres per alla dins es tb molt maca. Despres del castell, i de que la Iris per un moment es sentis Tippi Hedren -"atacada per una gavina"-, ferem cap a la l-altra punta de la illa: Caergybi (Hollyhead). On varem estar al South Stack -escrit al respecte a SemireA-. on hi ha el far i unes vistes i passejades per la montanya molt maques. Despres, tornant, vam passar per Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch [pronuncia aproximada: Clan vira pulth gwinn gith gor gerrick win drob uth clan tay see lee oh go go gok] el poble amb el nom mes llarg d'estacio de tren, i el tercer toponim mes llarg del mon; i ens ferem la foto.
I cami de tornada.
La veritat es que fou meravellos poder gaudir d'un bon cap de setmana en bona companyia.
P.S.: quan pugui penjare fotos d'aquesta experiencia.
P.S.2: Someone said that time is so cruel 'cos goes and goes, but I say taht it could be marvelous when you spend it with great people.
dilluns, de juliol 02, 2007
The Long Way Home
Son aproximadamente las cuatro de la manyana, y como casi cada noche -durante las últimas cuatro semanas- enfilo Regent street. Enciendo uno de los últimos cigarrillos, el aire está limpio y ya empiza a clarear profusamente. Aunque hay una luz de esperanza encendida en algún lugar más allá; hay un dolor atenazado a mis vísceras. Hoy ha sido la última noche; y aunque ha habido fiesta, existía una agria mano aferrándonos. Puede sonar ilógico, o parecer increíble; pero os he cogido carinyo: sois mis amigos y éste es mi lugar. Por eso ahora me escuecen y me tiemblan los ojos; y algo me arde en la garganta. No puedo ni quiero, aunque debo, creerme que sólo nos veremos, con suerte, algún fin de semana. ?Dónde quedaron vuestras sonrisas y miradas? ?Dónde las pintas? ?Y dónde los paseos porque no tenemos nada más que hacer? Durante doce semanas se nos habre un futuro delante y, aunque espero que podamos vernos todos; os pido que nadie falte a la cita del 20 de septiembre. ?Dónde? En el mismo sitio, a la misma hora: el Sun a las 9pm. See you Llangollen... See you my darlings.
diumenge, de juny 24, 2007
SANT JOAN IN UK
Aquest cap de setmana passat s'inicià divendres d'horeta al matí per agafar el bus, que amb un tren després ens portaria fins a England, més concretament a Manchester. Al arribar a la ciutat del United i el City, al cercar el lloc d'informació -perquè volíem un mapa, perquè havíem de trobar el hostel; lloc on arribarem en minuts-, ens trobem amb aquest plafó on s'incitava a la gent a contestar aquesta interessant pregunta:
El hostel era molt a prop del Museu de la Ciència i la Tecnologia; així que abans de continuar caminant per Manchester decidírem fer-hi una ullada. Hi ha una secció molt interesant respecte com era la vida a la ciutat al segle XIX. I veierem un mural, que en una ciutat obrera com aquesta, només ens podia fer recordar unes sàvies paraules:
UN ESPECTRE RECORRE EUROPA...
La ciutat de Manchester ens la vàrem patejar força entre el divendres i el matí de disabte. En aquesta imatge és veu part del que és Manchester: una ciutat indultrial i obrera que ara, degut al creixement amalgama tradició victoriana amb modernitat.
Això sí, com no hi ha res millor que un bon pub on fer una pinta, i si tens gana, una Guinness, que com diu un colega: "no es beu, es mastega".
De fet, varem caminar per tot el centre de la ciutat. I al diu següent forem a visitar el seu Chinatown. És molt divertit pensar que aquí un after fa de 2am a 6am. Això ho visitarem a Liverpool.
I ferem cap a Liverpool, on d'una manera divertida trobàrem la petja catalana:
Però també cal dir que tot de nit podem ésser molt perillosos els britànics -que no és el mateix que anglesos- encara la moral victoriana és molt pressent i són molt "polites":
Aquests són els macos cartells que et recorden que pot passar si fas "botílion":
I a vegades et trobes, passejant per una ciutat industrial quelcom com això:
Manchester sembla "més ciutat" que Liverpool; però de fet són molt semblants. Dues ciutats industrials que han tractat de seguir la senda del segle XX que ja ha mort. Liverpool ha notat molt la davallada d'importància del seu port, i potser Manchester intenta ser més una petita London; però dintre de lo lleig que són les ciutats de passat clarament industrial tenen el seu encant. I la pluja.
El hostel era molt a prop del Museu de la Ciència i la Tecnologia; així que abans de continuar caminant per Manchester decidírem fer-hi una ullada. Hi ha una secció molt interesant respecte com era la vida a la ciutat al segle XIX. I veierem un mural, que en una ciutat obrera com aquesta, només ens podia fer recordar unes sàvies paraules:UN ESPECTRE RECORRE EUROPA...
La ciutat de Manchester ens la vàrem patejar força entre el divendres i el matí de disabte. En aquesta imatge és veu part del que és Manchester: una ciutat indultrial i obrera que ara, degut al creixement amalgama tradició victoriana amb modernitat.
Això sí, com no hi ha res millor que un bon pub on fer una pinta, i si tens gana, una Guinness, que com diu un colega: "no es beu, es mastega".
De fet, varem caminar per tot el centre de la ciutat. I al diu següent forem a visitar el seu Chinatown. És molt divertit pensar que aquí un after fa de 2am a 6am. Això ho visitarem a Liverpool.
I ferem cap a Liverpool, on d'una manera divertida trobàrem la petja catalana:
Però també cal dir que tot de nit podem ésser molt perillosos els britànics -que no és el mateix que anglesos- encara la moral victoriana és molt pressent i són molt "polites":
Aquests són els macos cartells que et recorden que pot passar si fas "botílion":
I a vegades et trobes, passejant per una ciutat industrial quelcom com això:
Manchester sembla "més ciutat" que Liverpool; però de fet són molt semblants. Dues ciutats industrials que han tractat de seguir la senda del segle XX que ja ha mort. Liverpool ha notat molt la davallada d'importància del seu port, i potser Manchester intenta ser més una petita London; però dintre de lo lleig que són les ciutats de passat clarament industrial tenen el seu encant. I la pluja.
A L'pool visitarem la seva catedral anglicana, amb 103 anys d'antiguitat. Un edifici neogòtic, amb coses molt particulars:
I què és obligat visitar a Liverpool? Efectivament; aquí em veieu mostrant els meus repectes al gran Bill Shankly.
Per als guiris que no saben on mirar, aquí una teniu clar: Look Right, Look Left!
I què és obligat visitar a Liverpool? Efectivament; aquí em veieu mostrant els meus repectes al gran Bill Shankly.
Per als guiris que no saben on mirar, aquí una teniu clar: Look Right, Look Left!
I, òbviament, també ferem una pinta al Cavern!
Aquest ha sigut el meu sant Joan -Saint David a Cymru- sense petards, foc, ni platja amb enlluarnament de blanc nuclear.
Aquest ha sigut el meu sant Joan -Saint David a Cymru- sense petards, foc, ni platja amb enlluarnament de blanc nuclear.
See you soon!!!
dimecres, de juny 20, 2007
ERYRI -snowdonia-
Aquí som els setze personates que durant les 2 primeres setmanes de juny hem "invait" les terres de Llangollen i rodalies. (dotze de catalanes i quatre d'alemanyes) Aquesta foto està feta al Parc Cenedlaethol Eryri -el Parc Nacional d'Snowdonia-.a sota, d'esquerra a dreta: Iris, Míriam. següent fila des de la dreta: Marta, -darrera d'ella- Thomas, Alba, Tania, Iván, Sandra, -darrera Míriam-, Lysann, Sara, Dani. els de darrera, des de l'esquerra: Dani, Armin, Ramón. I darrera de tot un servidor.
Aquell dia pel matí havíem 'nat a visitar el Conway Castle. Amb una parada prèvia per vore la Marble Church (feta amb txorrocientos tipus diferents de marbre). I gràcies a l'explicació de Nigel "Hemingway" vàrempoder descobrir moltes coses del castell de conway; fins i tot enteníem el seu anglès d'anglès.
dissabte, de juny 16, 2007
somethings that happen in Llangollen
La verdad es que la vida es tan tranquila en este lugar que a veces parece que no se pueda hacer nada; pero quizá lo mejor sea no dejarse llevar por las primeras impresiones. Así que una vez despierto, lo mejor sería prepararse -o mejor dicho, meterse entre pecho y espalda- un All Day Breakfast. El que veis en la foto -nosotros lo hicimos como comida- no está completo.
Una vez has cogido fuerzas puedes hacer como los lugareños e ir hasta el River Dee y refrescarte; porque aunque cueste de creer, aquí también hace calor -a ratos-, después se nubla, sale el sol, llueve, sale el sol otra vez pero ahora con viento... y todo esto 17 veces cada día. Ah por cierto, las gentes del lugar se bañaban -los teennagers-.
Siempre queda la opción la opción de dar una vuelta por los alrededores y encontrarse con los que han habitado estas tierras desde tiempos inmemoriales...
I per les nits, quina millor forma que 'nar al Plas Newydd i montar-se una "botílion"; on per gots cal utilitzar petits bols.
Pero si ataca la lluvia, o el frío, o simplemente quieres algo de luz y relacionarte con gente vuelva a casa, digo al pub... Éste es el Sun Inn. Toda una institución.
Aunque los miércoles íbamos al Ponsonbys (o algo así), lástima que ahora Pete lo deja. ¿Volveremos al karaoke?
Una vez has cogido fuerzas puedes hacer como los lugareños e ir hasta el River Dee y refrescarte; porque aunque cueste de creer, aquí también hace calor -a ratos-, después se nubla, sale el sol, llueve, sale el sol otra vez pero ahora con viento... y todo esto 17 veces cada día. Ah por cierto, las gentes del lugar se bañaban -los teennagers-.
Aquí podéis ver a parte de mis compañeros de aventuras. De izquierda a derecha de la imagen:
Iván -also known as "áivan"-, Iris -also kwonw as "áiris"-, Alba (podeu visitar el seu flog: www.fotolog.com/albetapetiteta ), Marta, Ramon -also kwnow as "réimon"-, "big" Dani, Sara "la queen"; darrera hi és el "little" Dani -el meu company de casa. Elles i ells fan que això rutlli.
Siempre queda la opción la opción de dar una vuelta por los alrededores y encontrarse con los que han habitado estas tierras desde tiempos inmemoriales...
I per les nits, quina millor forma que 'nar al Plas Newydd i montar-se una "botílion"; on per gots cal utilitzar petits bols.
Pero si ataca la lluvia, o el frío, o simplemente quieres algo de luz y relacionarte con gente vuelva a casa, digo al pub... Éste es el Sun Inn. Toda una institución.
Aunque los miércoles íbamos al Ponsonbys (o algo así), lástima que ahora Pete lo deja. ¿Volveremos al karaoke?
Y éstas son algunas cosillas de la vida cuotidiana en Llangollen.
diumenge, de juny 10, 2007
un pas més per a la història
Ja són 112, 1 més dels que va fer el gran Rafa Marañón. Ara queda fer-ne més per donar més alegries a l'afició perica.Des de 1900:
RCDESPANYOLDEBARCELONA
LA FORÇA D'UN SENTIMENT
divendres, de juny 08, 2007
LIVING LLANGOLLEN
L'aventura començà disabte passat. A les 9 hores del matí -una mica abans- érem a l'aeroport del Prat. Encara amb la dolça "ressaca" de la meravellosa nit anterior. CUÁNTO KABRÓN!!! I que meravellós fou. Després d'esperar massa per poder facturar -i estalviar-nos el pagar els 7 kilos de més d'equipatge- aconseguírem que, tard, sortíssim cap a Liverpool. Caigué alguna estoneta de son, i alguna xerrada amb els companys i companyes; ara que ja comencàvem a creure que sí era veritat que marxàvem.
Una vegada passat el control de passaports a l'aeroport John Lennon, dos taxis -s'escriu tacsi en gal·lès- ens duguéssin fins Llangollen. Deu ésser complicat per un continental adaptar-se a conduir al revés.
I arribàrem a Llangollen -pronunciï's quelcom similar a una barreja entre "Jlangojlen" i "Clangloclen". Fàcil, oi?
Jo visc amb en little Dani -hi ha dos danis al grup i un fa 2,02- a la casa del molt especial Mark Realy, qui ens obrí la porta sense samarreta i fent les primeres bromes. L'habitació està be. Ell viu teòricament sol; però la nòvia passa molt per casa. I té una habitació llogada a una polonesa que treballa a l'hotel i qui no veiem gaire, com a la resta de la "família". Vivim en règim de self catering; és a dir, a cadascun ens donen 30 pounds a la setmana perquè ens comprem jalo i ens cuinem.
Aquestes són dues vistes de la nostra habitació.
Bé, una vegada instalats, varem quedar els dotze i vàrem sortir a fer un tomb pel poblet. Òbviament, aquella nit vàrem sortir i tancàrem el Sun Inn -com el pub més mogut- a les dues. El "fet diferencial" és que els pubs tanquen a les 23:30 -després ja no pots entrar- però pots ser-hi a dins fins les dues. Tancàrem amb uns bascos que tornaven al dia següent.
La nostra vida consisteix en fer el curs d'ànglès (sembla que tot lo oxidat que el teníem va millorant), fer passejades -entre elles la pujada al Dinas Brân Castle, ja parlarem un altre dia- i fer estones al pub. Mola.
Bé, com veieu la vida transcorre interesant per aquesta part del món. Espero que continueu sent molt dolentes i dolents.
Per acabar, aquí us deixo dues fotos des del pont de Llangollen.
See you soon!!!
dilluns, de juny 04, 2007
LLANGOLLEN
Ja hem arribat! Ja som a Cymru (Wales) -que cal pronunciar-ho [camri].
En aquestes terres tenen uns ordinadors sense accents i tot colocat diferent.
Arribarem dissabte i el poble es una postaleta on viu gent. L'home que m'allotja -junt amb un altre company- es forca particular. ja us en parlare. Aquella mateixa nit ja varem tancar el pub a les 2h (algu ho dubtava?)
Diumenge fou mes tranquilet. Avui ja hem comencat el curs.
Posiblement les practiques les fare a Bangor a la universitat.
avui aixo sera molt rapid.
See you later!!!
En aquestes terres tenen uns ordinadors sense accents i tot colocat diferent.
Arribarem dissabte i el poble es una postaleta on viu gent. L'home que m'allotja -junt amb un altre company- es forca particular. ja us en parlare. Aquella mateixa nit ja varem tancar el pub a les 2h (algu ho dubtava?)
Diumenge fou mes tranquilet. Avui ja hem comencat el curs.
Posiblement les practiques les fare a Bangor a la universitat.
avui aixo sera molt rapid.
See you later!!!
dissabte, de maig 26, 2007
UNA SETMANA...
D'aquí vuit dies, a aquestes hores -dos quarts d'una- seré dins un avió camí de l'aeroport de Liverpool per passar quatre mesos a Wales (Cymru).
Espero tenir temps de vore-us a totes i tots abans de marxar....
Cançó del dia: A Song To Say GoodBye (Placebo)
P.S.: la fotgrafia és de Llangollen [Zlangóthlen] -o es pronuncia quelcom similar-. La població on seré el primer més.
dijous, de maig 17, 2007
HEROIS
Malgrat la dolorosa derrota (als penals) d'ahir; heu demostrat ésser autèntics herois.
Potser ningú ho reconiexerà fora dels nostres colors; però és aquesta la única veritat.
Com em digué un estimat amic ahir: HI HA EQUIPS QUÈ NO ELS CALEN TÍTOLS PER ÉSSER GRANS.
Aquest grup humà -a qui tot el planter dels mítics anys 86-88 considera millor- heu demostrat que sabeu i podeu fer coses grans -una Copa del Rei i un Sotscampionat de UEFA en dos anys-; així com saber patir i defensar amb honor els nostres colors -la lluita fins l'últim sospir la temporada passada-. Per això, cal que ara siguem capaços de no desmembrar aquest conjunt i fer-nos més forts per arribar més lluny.
RCDE 1900 LA FORÇA D'UN SENTIMENT
ORGULLOSSOS DE SER PERICOS
SEMPRE SEREU ELS NOSTRES HEROIS
el reconeixement oficial:
Graham Turner, el delegat de la UEFA encarregat de temes de premsa, va agafar el micròfon de seguida que Valverde va respondre a l'última pregunta. “En nom de la UEFA i en el meu propi –va dir- vull dir-li que han aconseguit vostès un fet històric i difícil d'igualar. Han estat l'únic equip en tota la història de la competició que ha disputat quinze partits, no han perdut cap, ni tan sols a la final i, no obstant això, no poden portar-se el títol pels penals. Vull que tingui el meu reconeixement i el respecte de tots nosaltres”. Immediatament, els periodistes que estaven a la sala de premsa es van aixecar i van començar a aplaudir. A Valverde se li va posar un nus a la gola i només va encertar a dir: “Gràcies, encara que hem perdut, el meu equip se sent campió”. No va poder dir més. Es va aixecar i va sortir per la porta. Fora, en un ampli espai buit, en un solitari túnel que donava cap al camp, esglaiava la imatge d'un tècnic que es va ajupir en silenci. La seva silueta, retallada sobre el fons colorit dels seients i amb una fina pluja que brillava entre els potents focus, componia una foto preciosa, un contrallum màgic. Segurament, si el propi Valverde s'hagués pogut veure des del darrere, hagués tret la seva Leica i hauria immortalitzat aquest moment tan màgic, tan íntim, tan especial.Van ser només uns minuts de silenci absolut. Fins i tot els membres de seguretat de l'estadi que custodiaven les portes les van tancar per no pertorbar la seva soledat. Van ser un parell de minuts en els quals va recobrar l'alè i, amb el mateix sigil que havia arribat va enfilar, de nou, el camí d'uns vestidors que seguien intentant pair tan dolorosa derrota.Aquesta final va tenir això. I més coses. Va tenir les cançons de Zabaleta a l'autobús. Va tenir la complicitat d'un equip absolutament il•lusionat i amb una gran càrrega d'ambició. Va tenir rituals, litúrgies, moments copiats a la final de l'any passat a Madrid i va tenir, per damunt de tot, el reconeixement del rival. Ningú, ni un sol dels seguidors del Sevilla, fins i tot sabent-se favorits, van poder imaginar que aquest Espanyol els possaria tan complicat revalidar el títol que van aconseguir l'any passat en Eindhoven i que tant d’orgull ha portat al Guadalquivir.Quan l'autobús de l'Espanyol va abandonar Hampdem Park, va trobant-se pel camí petits grups de seguidors blanc-i-blaus que van aplaudir al pas de la comitiva, però també, de sevillistes que van fer el mateix. Ni un gest dolent. Ni una paraula dolenta. Silenci i reconeixement. Tots van coincidir que havien vist un dels millors partits que ha donat la història d'aquesta competició. Els jugadors de l'Espanyol, dins, agraïen amb imperceptibles gestos l'afecte que rebien i que els feien partícips d'un moment realment especial en les seves vides.
com a crònica us deixo la de la pàgina del club www.rcdespanyol.cat
2-2: Un altre cop els penals
L’Espanyol es queda sense premi després d’un partit molt intens
Un altre cop la pedra. L’eterna pedra. La molesta pedra que s’ha colat en una sabata i que et fa mal quan camines, la que et recorda que està allà. Unas vegades s’amaga en algun lloc i no es nota, però segueix allà. D’altres, com avui, es fa tant evident que fa mal. I molt. L’Espanyol, mil vegades caigut i mil vegades aixecat, esperarà una nova ocasió per llençar-la algun cop al buit i amb un gest de ràbia li dirà: aquí et quedes.Serà un gest de revenja que paliarà les llàgrimes d’avui dels milers de socis i seguidors blanc-i-blaus. La revenja, aquest tipus de revenja, seguirà en el cor de qualsevol perico. L’Espanyol, el millor equip que ha tingut aquest any aquesta competició, lúnic que no havia perdut ni un dels catorze partits disputats fins ara, ni tant sols el d’avui en els minuts reglamentaris, s’ha quedat en el camí, com fa 19 anys a Alemanya, amb el mateix dolor, amb idèntic sentiment d’angoixa. Era l’únic partit que no es podia perdre, l’únic que contenia les dues cares de la moneda: la felicitat absoluta i la pena. No hi havia segona oportunitat. La moneda ha caigut del costat que no tocava i els 13.250 seguidors blanc-i-blaus que havien anat a Hampdem Park no han pogut reprimir les llàgrimes.Donava igual que durant les hores prèvies tots diguessin/diguéssim que, per sobre de tot, quedava l'orgull de ser periquito, la força que dóna aquest sentiment. L'Espanyol ha lluitat, com ha vingut fent aquest any però ha acabat morint, defallit, prop del què podia haver estat la seva felicitat màxima. Tot i així, honor i glòria, periquitos. Honor pel fet fins avui. Glòria pel tot el que ens ha donat aquest any. El Sevilla, tal com havia anat la UEFA, li haurà de fer un monument a Palop, el porter que li ha donat vida al classificar al seu equip, a la sortida d'un còrner, quan estava absolutament KO a les rondes prèvies i que aquesta nit, amb el partit intens i igualat com estava, va treure una mà prodigiosa que podria haver canviat el curs dels esdeveniments i després, a més, ha resolt en la tanda de penals.El partit ha arrencat conforme al guió previst i amb una consigna clara: arribats a aquest punt, no hi ha res més. El que no aguanta té molt a perdre i això ha semblat des del principi. Espanyol i Sevilla s’han posat d'acord per ficar-se por mútuament. Els blanc-i-blaus buscant l'esquena de Dani Alves i els del Nervión, tocant i buscant buits impossibles entre la defensa local.Amb aquests ingredients no és estrany que la pilota anés d'un costat a un altre sense descans. Faltaria més. A un remat de Tamudo, fluix, li va seguir un altre de Luis Fabiano. I a un de Moisés, amb molta intenció, el gol del Sevilla en una jugada de manual. Córner i mans que pel porter, llença amb la mà forta fins al mig camp per on apareix Adriano com una bala. David García el busca per tancar, però cau en l'últim segon. El lateral sevillista es planta, escorat, davant Gorka i el bat en la seva sortida. Era el 0-1 i un cop dur tal com anava el partit fins aleshores.El partit ha seguit obert durant molts minuts, tants que es veia al camp a dos equips realment ambiciosos, generosos en l'esforç i acostumats a anar per davant sense especular. El premi del Sevilla, abans del partit, era haver aconseguit dos finals i posar-li l'alè al clatell als gallets de la Lliga. El de l'Espanyol passava per no haver perdut ni un sol partit en la UEFA i d'haver espantat a més d'un dels grans en els seus enfrontaments de la lliga.I enmig d'aquest duel de velocitat i estratègies, Riera ha aprofitat un passi de David García per enfilar cap a la meta de Palop, ha driblat per la dreta a Alves i ha llençat un cop de dreta al qual no ha arribat el porter sevillista. Era l'1-1 quan encara no s'havia disputat el primer terç de partit.La segona meitat ha començat amb els mateixos ingredients: tensió, velocitat, ansietat i casta. Juande ha apostat per Jesús Navas en lloc de Maresca i, al poc, Pandiani entrava per Rufete. L'Espanyol no anava a ser menys. I res més entrar, la pilota ha caigut a peus de Rufete que ha llençat un espectacular remat que, entre una mà miraculosa de Palop i el travesser, ha acabat en còrner, en la que ha estat la millor i més brillant acció de tota la segona meitat.Massimo Busacca, el col•legiat suís, ha decidit que s'havia de posar una mica més d'emoció al joc i ha expulsat a Moisés Hurtado amb dues grogues. Dues faltes, més o menys discutibles, li van suposar dues grogues i, al carrer. No ha tingut perdó ni compassió el col•legiat amb el de Sabadell. L'Espanyol es quedava coix al centre del camp amb gairebé 25 minuts de joc per davant. Valverde va optar llavors per donar-li galons a Zabaleta perquè pujés uns metres i col•locar a Lacruz per recomposar la defensa. El sacrificat ha estat Tamudo. I el perjudicat, l'Espanyol que ha estat molts minuts sense acabar de trobar el seu lloc.És cert que, de vegades, les finals, es guanyen o es perden per petits detalls (qui no recorda ara el pal de Riera i l'expulsió) i això ha pogut condicionar en excés a un equip que es va enfrontar als minuts finals amb més problemes dels desitjats perquè el Sevilla es va sentir, a partir d' aquest moment, molt més confiat i dominador. Va arribar més però va fallar i el partit estava condemnat a una pròrroga. El temps afegit li va pesar més a l'Espanyol que oposava ordre per frenar la contínua pressió del Sevilla. No hi havia fissures, ni buits, fins que Jesús Navas va trobar una petita escletxa i ha centrat ras perquè Kanouté batés per sota a Gorka a l'àrea petita en l'últim sospir de la primera meitat de la pròrroga. Aquest gol ha fet mal, vaja si ha dolgut, però l'Espanyol no es va descompondre i quan, semblava que tot estava irremeiable perdut, Jônatas va sorprendre amb un espectacular remat que va suposar un altre empat. I als penals. Una altra vegada els penals. Els maleïts penals. L'eterna penitència. La maleïda pedra.L'Espanyol s’ha acomiadat del somni europeu com mai hagués volgut, sense haver perdut ni un sol partit (excepte avui en els penaltis), amb dolor, amb ràbia, amb impotència i amb pena, molta pena. Demà, no obstant, tornarà a sortir el sol i el cel, com sempre, tornarà a ser blanc-i-blau.
Fitxa tècnica:
RCD Espanyol: Iraizoz, D.García, Zabaleta, De la Peña (Jônatas, min.85), Luis García, Riera, Rufete (Pandiani, min.55), Torrejón, Jarque, Moisés Hurtado i Tamudo (Lacruz, min.71).Suplents: Kameni, Lacruz, E.Costa, W.Pandiani, Jônatas, Coro i Chica
Sevilla FC: Palop, Javi Navarro, Daniel Alves, Adriano (Renato, min.74), Poulsen, Luis Fabiano (Kerzhakoz, min.63), Kanouté, Puerta, Martí, Dragutinovic i Maresca (Jesús Navas, min.46).Suplents: Cobeño, David Castedo, Chevantón, Kerzhakov, Renato, Jesús Navas i Aitor Ocio.
Àrbitre: Bussacca Massimo (SUI). Per part de l'Espanyol ensenya targeta groga a Moisés (min.11 i min.67). Per part del Sevilla, a Luis Fabiano (min.61), Kanouté (min.81), Puerta (min.114).
Gols: 0-1, Adriano (min.18); 1-1, Riera (min.28); 1-2, Kanouté (min.105)
dilluns, de maig 14, 2007
CYMRU
Estimades i estimats; avui tinc la joia de comunicar-vos que Cymru -el País de Gal·les- serà la "meua casa" des del 2 de juny fins el 21 de setembre -ambós inclosos-.
Sí, no m'he tornat boig. He sigut seleccionat per participar d'una beca Leonardo.
I què vai' a fotre? doncs les primeres quatre setmanes es fa una curs intensiu d'anglés; les altres dotze treballar. I de què? Això t'ho diuen durant el primer mes, però es quelcom vinculat a la formació rebuda.
Ara ja sabeu una altra posible destinació de vacances per a l'estiu, jejeje.
dimecres, de maig 09, 2007
LECTURA POÈTICA 17 MAIG
el proper DIJOUS 17 DE MAIG faig una lectura poètica.
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
només serà una horeta -o una micona més-.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
només serà una horeta -o una micona més-.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
dimarts, de maig 08, 2007
1r DIA
Aquest matí ha tingut la meva primera experiència com a profe -des de l'òptica que m'avaluen-.
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
dimecres, de maig 02, 2007
¿SABEN DE NOSALTRES?
COSMOS fou una sèrie que s’implantà molt fortament en l’ànima de moltes persones. El gran mestre Carl Sagan ens obrí els ulls a molts i ens despertà l’esperit observador i crític que cal en les persones que somien amb la Ciència.
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
dimarts, de maig 01, 2007
1r DE MAIG DE 2007
El Manifest Comunista s’inicia:
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)