La valoració del meu Sitges 2011

Tot i que amb retard, de fet ja ha començat l'In-Edit 2011, farem els nostres comentaris respecte la nostra sessió de Sitges 2011.

Per tercer any consecutiu he pogut gaudir de diverses sessions en el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, en la seva 44a edició. Malauradament, el primer cap de setmana em coincideix amb les festes majors de Les Corts, fet que em redueix força les possibilitats de tria de pel·lícules i sessions. Com aquest any hem anat piulant les primeres impressions aprofitarem els tuits per fer aquesta crítica.

Camí del meu particular #sitges2011 A veure què tal. Començarem amb Target.

Aquest any vàrem començar amb una distòpia filosòfica que tant a mon germà com a mi ens feia pensar que o veuríem una petita obra mestra o una castanya podrida, no creiem gaire que ens deixés indiferents.

Target és pretenciosa, lenta i avorrida. Quina mala estrena a @sitgesfestival #sitges2011

Doncs resultà que l'aposta no em sortí bé. Afortunadament per mon germà, que pot gaudir molt més abastament del festival ell ja havia visionat pel·lícules que l'havien agradat o, com a mínim deixat bon sabor de boca.

Target és definible bàsicament com es diu en la piulada. Salvaria la fotografia al voltant de l'antiga base i el decorat del pis dels protagonistes. Poc per una pel·lícula que pretén fer-nos reflexionar respecte la condició humana i les seves afeccions, desafeccions i afectacions. Té alguna idea, a nivell del concepte distòpic, més o menys interessant, però el desenvolupament de la història no és gens atractiu. Com vàrem dir, és lenta fins i tot per acabar-se. Una llàstima perquè en tenia moltes ganes.

Vàrem sortir del Retiro per tornar a fer la cua per comprovar si

A veure si The woman ens ofereix el terror extrem que diu @sitgesfestival #sitges2011

Se'ns presentava com una pel·lícula, que després obtindria premi, que ens plantejava el xoc entre allò civilitzat i allò no civilitzat; però deixant clar que la frontera no és gens clara moltes vegades, i que allò que sembla civilitzat pot esdevenir quelcom terrorífic.

The woman a @sitgesfestival vol tenir un aire entre 70s i 80s però és lenta expositivament i ràpid desenllaç. Donava per molt més. Llàstima!

Una altra llàstima. Si Target era decepció total i absoluta, The woman no et deixa tan ofès però sí insatisfet. Potser és per fer cas de la publicitat, però el concepte “terror portat a l'extrem” no em sembla gens aplicable per aquesta pel·lícula i menys en un marc com Sitges. Més que lenta en l'exposició, ho és en el seu desenvolupament. Com aquell qui diu esperes que allò que esdevé durant el desenllaç sigui gran part del film.

@lhtello @sitgesfestival m'esperava més de the woman. Fluixeta. #sitges2011

Entenc que la pel·lícula és interessant i es deixa veure i que pot agradar bastant, però cal rebaixar les expectatives. Crec que es podia haver jugat molt més amb la trama introduïda. Si més no, em va fer agafar ganes de llegir quelcom del guionista (Jack Ketchum).

Així que férem camí de l'Auditori per veure si podríem gaudir amb l'última sessió de la nit. Començava amb una sèrie de curts per a continuació mostrar-nos A lonely place to die.

Suffer curt a @sitgesfestival és previsible, tot i el final. Res especial. Obviable.

Suffer: Un curt podríem dir “típic sitgerià”. No aporta res de nou. Interessant el moment que es troba amb la noia, i ben jugat el moment final, però la resta és lent i previsible. Mancava treball de guió.

Dirty silverware curt de @sitgesfestival és curiós, interesant i "divertit". Bona tria.

Primeres bones sensacions en el meu festival. De fet, s'enduria premi. I crec que merescut. És una idea molt interessant, i al principi no saps si vol jugar amb tu des d'una òptica seriosa o en plan conya però el seu desenvolupament i la seva factura fílmica fan que et sembli un curtmetratge molt interessant i recomanable. Dirty silverware

Sons of chaos, curt a @sitgesfestival te'l pots estalviar. No calia.

Llegit la piulada no cal afegir res més. A més, sabent que per la seva culpa vaig haver d'esperar una hora per agafar al tren de tornada et fa veure-la encara amb pitjors ulls. De factura correcta, però per mi el guió és molt insuls.

A lonely place to die a @sitgesfestival molt bé. M'ha agradat força. Bona tria. Molt recomanable. #sitges2011

Ja tocava! Un molt bon thriller d'alçada. Argumentalment és bo, la direcció és potent i les actuacions més que correctes. Una hora i mitja de bon cinema d'acció que manté l'espectador en tensió. M'esperava una pel·lícula correcta i em vaig trobar una bona pel·lícula. Molt recomanable per tothom. Si al principi et poden captivar els paisatges de les Highlands després et captiva la història. Potser l'última escena, que no el final, et deixa una miqueta fred, però la pel·lícula és potent. Una molt bona idea ben desenvolupada i treballada. A lonely place to die

Llàstima que havent acabat tant tard avui @sitgesfestival dubto que demà arribem a A letter to Momo. Quedarà pendent com El páramo

No hem pogut anar a A letter to Momo. Esperem que arribi a les sales comercials @sitgesfestival #sitges2011 camí de Troll hunter.

Una pel·lícula que després em comentaren com correcte o com una joia, que es sumava a la llarga llista de títols pendents que no hauríem vist durant el festival.

The troll hunter és bona fílmicament i és entretinguda i amb bon humor. Sí un gran encert @sitgesfestival #sitges2011

He de reconèixer que m'esperava una sessió de rialles amb Troll hunter i que em vaig trobar amb força més. És cert que la pel·lícula és entretinguda i que rius, però és molt més que això: presenta un guió estructurat, que s'ajuda dels mitjans que necessita i que està farcit de bons moments per a l'espectador i que a nivell fílmic és molt correcte. Una pel·lícula per passar una molt bona estona. Una descoberta interessant i molt recomanable. Aquests és un dels tipus de pel·lícules que calen trobar en un festival com Sitges.

Algú podria ensenyar al traductor de @sitgesfestival que les coses no oloren, les coses fan olor #aixíno #sitges2011

No podia estar de fer aquest comentari quan comproves que errades tan greus es produeixen en la subtitulació d'una pel·lícula. Cal tenir una mica de cura amb els idiomes.

El curt de @sitgesfestival Te i fantasmes és ensopit, ben fet però avorrit #sitges2011

Una adaptació correcte formalment d'un conte d'en Henry James, però que se'm va fer molt ensopit i poc creïble tot i les bones actuacions.

Per cert, és una vergonya sentir en un curtmetratge original en català la construcció "de que*". Parlem bé la nostra llengua, si us plau.

Ja hem comentat abans que el traductor tenia problemes amb el bon ús del català, però això encara em sembla més vergonyós. Bé, no; igual. Cony! Cuidem la nostra llengua!

Degut als desajust horaris a @sitgesfestival he decidit sortir de El callejón per arribar a Sleeping beauty. Haurem encertat? #sitges2011

El voler jugar en diferents sales provoca que quan sorgeixen els retards típics puguis tenir aquests problemes logístics. El callejón tot i la seva caràtula, que quasi et fa sortir del cinema (homenatge a “las españoladas” dels 70?) hi ha algun moment que sembla que pot esdevenir força interessant i d'altres que creus que serà una pressa de pèl. Tot i que havia tingut moments dels primers, vaig aprofitar un dels segons per marxar de la sala.

El callejón @sitgesfestival per moments no sabies si prometia o podria esdevenir un "bodri". "L'honor" de ser la 1a vegada que surto abans.

Potser perquè hom vol ser optimista de mena en aquestes coses, potser la pel·lícula podia ésser més interessant del que llavors pensava (val a dir que el fet de saber que aquesta o Sleeping beauty no la podria veure sencera em tenia una mica molest) i podia ésser un entretingut slasher.

Curiosament encisador.això de veure #sitges2011 ple de zombies passejant per la vila.

És bonic això de passejar per la vila de Sitges canviant de cinema i veure com tot de zombies volten tranquils, com la ciutadania en general, pels carrers. O bé te'ls trobes asseguts al teu costat al cinema. Genial!

Hem hagut de descartar prometedora El páramo @sitgesfestival esperarem savi consell de mon germà per saber si haurem de veure-la #sitges2011

De fet esperava força de El páramo, però em digueren que no era gaire res de l'altra món. Una llàstima. Potser la cercarem més endavant en format digital, tot i que el resum de la pel·lícula era sucós.

Sleeping beauty prometia molt, bona idea, algun moment brillant, però et deixa fred o quasi "somnolent" #wtf #sitges2011 @sitgesfestival

Quina llàstima. Una altra decepció. La idea em semblava collonuda, però s'acaba fonent com un glaçó al foc. El personatge principal de tant voler dibuixar-ho bé, se't desdibuixa. La trama quan comença a fer-se més suggeridora i pots fer que la pel·lícula, tot i que ja va donant certs tombs sense solta ni volta, pugui arribar a bon port l'occeixes amb un final inesperat i gelador. Ben treballada la pel·lícula podia haver esdevingut molt atractiva però es queda en un bluff.

Pumares marxa de la cua de la Nit més freak de @sitgesfestival indignat amb el retard: 45 minuts #sitges2011

Ja sabem que les nits de marató poden començar molt i molt tard. La seva idea era que tots marxéssim i aprenguessin d'una vegada a organitzar els horaris, però crec que ambdues coses són massa difícils.

Encetàvem la Nit Més Freak així que calia estar preparat per qualsevol cosa:

Els capítols de Femme fatales són horrorosos, tot i que m'ho esperava pitjor #sitges2011

Després d'una llarguíssima presentació de la marató veiérem dos capítols d'aquesta sèrie: Haunted i Bad medicine. Històries absurdes de mitja hora amb l'objectiu de despullar alguna que altra dona. Agafeu les sèries d'històries paranormals, d'adolescents i l'erotisme barat i potser tindreu quelcom similar a això. Pur Californication.

New kids turbo és una soberana gilipuertez amb que rius molt amb.la que rius molt. #sitges2011 @sitgesfestival

Hora i mitja de riure gairebé continu a base d'humor groller, taboll, fàcil, canalla i hilarant (alguna espurna intel·ligent). Jo no havia vist res de la sèrie original, potser per això em va sorprendre i agradar. Vaig passar una estona molt entretinguda. No apte per a tots els públics, però sí molt recomanable per qui vegi el tràiler i rigui.

El curt Metal creepers podia haver estat millor en mans de gigatron. Parodia. #sitges2011

Paròdia innecessària per no aportar res de nou. A més, ja m'havien avorrit a la presentació.

Monsters brall era una idea divertida que podia ser interesant però és rerepepetitivava #sitges2011

Crec que la piulada és prou clara. No caldria afegir res més. Llegeixes la idea i penses: mosquis, mola! Però després quan la veus t'adones que de la idea al guió hi ha un camí molt llarg on moltes neurones esdeven zombies. Quan una pel·li de noranta minuts se't fa llarga i repetitiva és un problema.

Sex, dogz & rock and roll és una infamia que algú volia vestir d'art i assaig.Fer quelcom freak no implica bodri @sitgesfestival #sitges2011

Quina tortura. No sé què s'havien pres per idear-la i fer-la però és infumable. Encara em pregunto per què no vàrem marxar del cinema. No li recomano a ningú. Bé, potser sí: a qui vulgui passar una nit enfotent-se d'una pel·lícula amb els amics estant en un estat no gaire “normal”. I tampoc sé com aniria així...

A La noche más freak del @sitgesfestival no s'havia d'emetre també el curt Bench seat?S'ha perdut pel camí o era la traca final? #sitges2011

O es va perdre pel camí, o el van fer després de l'atemptat anterior, o varen decidir que era molt tard i calia preparar-se pel nou dia que començava en una hora.

El dissabte vàrem fer descans durant el dia i aprofitàrem per anar al concert de presetnació del nou disc d'en Feliu Ventura a l'Auditori. Després d'aquesta molt bona vetllada vàrem fer cap a Sitges novament per gaudir de la marató final nocturna del festival. Ens vàrem perdre The thing, i m'han dit que està molt bé.

Millorable però amb certa gràcia i interés el.curt Il.Cavaliere errante #sitges2011

Potser li sobrava algun crit de La Mort, però la idea era diferent. En termes generals a mi em va agradar.

Bona.dosi de cinema negre farcit d'humor negre amb Killer Joe. Bon Friedkin #sitges2011

La pel·lícula sorpresa, que no ho era tal, del festival és una hora i mitja de bon cinema negre amb humor encara més negre i molta mala bava. Bones actuacions, bona direcció. Bona feina. Jo m'ho vaig passar molt bé.

Juan de los muertos molt divertida zombedy cubana @sitgesfestival un encert #sitges2011

Impressionant. M'ho vaig passar genial. Vaig riure molt, té moments hilarants, i té tot allò que necessita una bona zombedy. Poques coses es poden dir, que cal veure-la, us agradin o no les pel·lis de zombis. Us la recomano a tothom.

Lobos de Arga: 1h i mitja d'humor xorra d'homes-llop. Me l'esperava bastant pitjor #sitges2011

Quan llegeixes la sinopsi i la fitxa tècnica penses: això serà molt dolent. Doncs no. No és cap meravella, però podia haver estat molt pitjor. Rius a moments i no se't fa pesada com d'altres. Ho podríem deixar en entretingudeta.

S'ha acabat la meva sessió de #sitges2011 Ara a esperar fins #sitges2012 tot intentant veure els films que no hem visionat @sitgesfestival

Doncs sí. Esperem que l'any vinent tornem a tenir l'opció de fer bones sessions a Sitges i mentrestant intentarem cercar alguna de les moltes pel·lícules que la lectura del llibre del festival et deixa enllistades com a possibilitats de trobar quelcom interessant. A més de les esmentades, i per citar només de la secció oficial a competició podríem anomenar: Les contes de la nuit, The divide, Guilty of romance, Kill list, Mirages, The murder farm, The other side of sleep, Red state, Saint, Womb i les que trobem a la resta de l'extens programa.

Dades: Pàgina oficial, palmarès, twitter, facebook.

Ens veiem a #Sitges2012

Comentaris o notes mentals referents a la reunió de Coordinadora del passat 30 de setembre de 2011

Afirmava Plutarc que els necis decideixen mentre els intel·ligents deliberen, Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

L'any 2010 el president de l'entitat considerà que el millor pel govern de la mateixa, vista la situació interna de la junta, era convocar eleccions. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die afirmava Swift, que l'ambició Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die El general Von Bismark recordava que mai Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Una vegada aconseguit el poder calia dur a terme el programa de govern Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die Anava a demanar-vos poder fer una el·lipsi, però crec que millor serà deixar part del text ocult fins acabar la comissió disciplinària i llavors deixar-ho tot al descobert. Em vénen al cap les paraules de Moravia afirmant que els votants no es senten responsables dels fracassos del govern que han votat. Es procedirà a la qüestió de confiança? I sí, a l'ésser que reclama respecte per després titllar de border-line l'assemblea, o part d'ella, que es llegeixi els nostres documents legals i descobrirà que sí, tenim qüestió de confiança i moció de censura. I no només caldria que tothom ho fes, Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Les persones que poden estar llegint aquest text es possible que es preguntin “I per què diu (escriu) tot això?”. Doncs perquè la Coordinadora està fracturada. Les tradicionals dissensions i diferents formes de veure les coses s'han convertit en fractura oberta Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die obrint l'àmfora de Pandora, al debat respecte la Mercè.

I aquí ara m'aturo un moment. A l'última reunió el Sr. Segura, ponent dels estatuts i RRI així com ex-membre d'una junta (compartim ambdues virtuts o defectes) es pregunta quantes vegades calia votar perquè la gent de L'H, i acòlits forans o no, acceptés la resolució que l'assemblea adopta any rere any. Suposo que no sentí dir “mentida” al seu argumentari final ni voldria escoltar-me quan el refutí. Els documents legals s'aproven definitivament el març del 2007 a la Casa Groga. El mes anterior, a la seu del districte d'Horta-Guinardó s'havia aprovat gran part dels texts. Aquella del febrer fou una reunió amb una participació molt pobre, on per defectes de forma (arribar tard en el termini de presentació) no s'acceptaren les esmenes presentades per Malignes del Guinardó, es refusà l'esmena a la totalitat presentada per Diables del Clot i es votaren (essent algunes pendents de ratificació per l'assemblea) les esmenes presentades per Diables de Les Corts.

Després d'aquesta votació, la junta que llavors dirigia l'entitat presentà la seva dimissió. S'instaurà una comissió gestora. I gairebé un any després de l'aprovació dels documents legals en unes eleccions sortí guanyadora una nova junta. Aquesta junta heretà la problemàtica ja presentada durant la gestora que hi havia qui no estava d'acord amb part dels documents legals; emperò, mai es constituí de forma efectiva la comissió que havia de revisar-los. Sota el mandat d'aquesta junta es celebraren dues mercès, ambdues sota la gestió d'una comissió ad hoc supeditada a l'assemblea, com mana la nostra legalitat. En ambdós casos, tot i que l'actual junta ha tractat de tergiversar la realitat històrica, es votà si es mantenia o no aquella màxima que afirma “Coordinadora som tots, a la Mercè sortim i cremem tots”. En ambdues votacions guanyà l'opció de mantenir-ho. A veure si ho apreneu d'una vegada!

Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Però podríem abandonar per un moment aquest aspecte tan centrat en Mercè. Sí, perquè fóra bo que ho entenguéssiu, la crítica, la queixa no és per no sortir al Correfoc, és per Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die atacà impunement i sense cap mena de justificació la persona de Jordi Ullate. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Davant vostre no existeixen ni nomoi ni thesmoi, per a vosaltres només existeix la veritat suprema del vostre oracle. Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Hem arribat a la trista situació que la junta acusa persones o entitats (encara no ho sabem exactament, com tampoc les acusacions) i ara una Comissió Disciplinària haurà de dirimir aquestes situacions. El problema rau en el fet que Aquest fragment del text romandrà censurat per l'autor sine die

Considerant que aquest text, per censura pròpia, perquè crec que és molt millor, considerant les meves actuals funcions, no aparegui íntegre, deixaré d'escriure, ja que gran part trigarà a ésser públic.

Els versots del Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts 2011

Si hom cerca el mot versots en el DLC no el trobarà pas; tot i això, els versots són part inalienable del món dels diables.

Els versots els trobem en els balls de diables dit penedesenc, on des d'antuvi es reciten versos satírics referents a persones o esdeveniments de la vila. En el model del Baix Camp i el Priorat trobem la figura del diable burlesc qui també fa unes rimes satíriques. De fet, no podem obviar que el l'actual figura dels diables convergeixen tant els histrions de la paraula, com serien joglars i botargues, així com el concepte demoníac eclesiàstic. D'aquesta confluència en deriva la seva idiosincràsia crítica i festiva. No serà pas aquest escrit un erudit text referent al món dels diables i dels seus parlaments, ans al contrari; aquesta és sols una introducció als versots llegits ahir previs al Correfoc Unitari de la Festa Major de Les Corts.

Les Corts, avui dia ja consolidat com a barri de foc, la gentada que ahir acompanyava les colles en el seu cremar així ho demostra, té una relació difícil amb els versots; si més no, que la meva memòria recordi. En els ja onze anys que fa que en formo part de Diables de Les Corts n'he viscudes de tots colors en referència a aquest tema. Des de la possibilitat de llegir-los a la balconada de l'Ajuntament (afortunadament recuperada ahir), fins a la impossibilitat de llegir-los passant per escenaris a la plaça o l'exili a altres places per a poder dir-los. A més a més, també el seu contingut ha experimentat variacions al llarg d'aquest temps. Hem tractat de mantenir la seva funció de crítica social, tant a nivell més local com global, tot i que moltes vegades hem patit cert grau de censura o ens l'hem auto-imposada; hem fet re

ferència al propi món del foc; així com jugar entre les colles.

Una mena de protocol tradicional no escrit sembla afirmar que és la colla de Diables de Les Corts qui els redacta per a la festa del Correfoc Unitari, sense obviar els que en altres festivitats hem redactat. Fet aquest que m'ha permet col·laborar més d'una vegada en la seva redacció. Aquest any ha sét un d'aquests. L'insomni que de vegades em desvetlla m'inspirà la base dels versots d'enguany que foren polis amb l'ajuda de la Raquel, la Irene, la Cris, i altres companyes de la colla. La situació actual permetia, malauradament, fer uns versots amb certa potència i, suposo que inspirat per l'èxit dels versots que vaig tenir l'honor i el privilegi

d'escriure per l'espectacle del Mascle Cabró del Correfoc de la Mercè del 2010, espectacle ideat pels companys de Diables del Carmel (dins el projecte conjunt de comissió amb Malignes del Guinardó i Trinifoc) han sortit uns versots que crec que recuperen el seu esperit original.

Aquí us els transcrivim:

Cortsenques i cortsencs, la Festa Major ja és aquí

i per oblidar les penes ompliu la bóta de vi!

Aixequeu les vostres copes per brindar

que Les Corts és a punt de cremar.

Ara fa un any les eleccions les guanyà CiU

que promet molt i amb el PP fa la viu-viu.

I al govern dels millors d'en Mas

preguntem: “A quina mútua vas?”

Retallada va, retallada ve

els polítics es barallen i no fan res bé;

ells es mantenen els seus sous,

nosaltres els tallaríem a tots els ous.

Aneu amb compte no us cremeu

que a l'hospital no entrareu!

I si teniu una emergència fatal

acabareu parint en un portal.

Ens volen robar la llengua a l'escola,

de nosaltres sols volen que els omplim la guardiola.

A les armes catalans

que el Constitucional ens declara guerra,

cremem aquells bergants

hijos de mala perra!

Això sembla una dictadura

tot jugant a qui la té més dura.

Els agrada fer amb la por i la repressió

però lluitarem per un món millor.

La plaça és un espai de trobada

però en aquest barri ens l'han vetada.

Un any més voldran acabar amb la discòrdia

però continuarem sense utilitzar Concòrdia.

Diuen que és un barri de calés

però el jovent tenen en un traster.

Ens van prometre mils de metres pel jovent,

i ni borratxos els veiem!

Els Bocs de Can Rosés volem felicitar

per haver trigat 15 anys per aprendre com experts a cremar

i aquesta Festa Major l'haureu de rebentar,

i com a bons adolescents dediqueu-vos a cardar.

Vist el món que ens donen sols tenim una solució:

aixecar-nos tots plegats i fer la revolució!

Diables, carregueu les maces amb foc.

Brindeu per l'Infern. Salut i bon correfoc.

La imatge la féu Marc Navarro (@flametes) i fou el seu tuit al respecte dels versots.

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Valoració crítica dels actes de foc de la Mercè 2011

Aquest any, els actes de foc de la Mercè començaren el dia de la nostra Diada Nacional. Aquella vesprada es féu, per primera vegada, la presentació conjunta dels actes de Cultura Popular i Tradicional Barcelonina al Pati Manning de la Casa de la Caritat. Aquesta acció, duta a terme per gairebé una quinzena d'entitats, i filla de cinc boigs, és un intent per aconseguir aglutinar per enfortir i anar més lluny. Perquè aquell conte tràgic que s'explicà no s'esdevingui mai realitat, perquè cada vegada siguem millors.

El següent acte fou el Toc d'Inici. De vegades tinc la sensació que la massa de gent del món del foc no entén la importància d'aquest acte i com fou una gran passa per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona poder accedir a formar part d'ell.

Val a dir que aquest any fou un Toc d'Inici deslluït, quasi ni el podem considerar com a tal, ja que a Sant Jaume no hi havia cap manifestació; com si no hi hagués motius!

Centrant-nos en els aspecte referents al món dels diables, aquest any, coincident amb el vint-i-cinquè aniversari de la coordinadora, era especial per l'estrena de les noves figures. Amb el tret de sortida per la festa descobrírem aquestes. El Mascle Cabró ha guanyat mobilitat i agilitat; tot i que no sé si per les vegades que he jugat amb l'anterior, la gàrgola tenia una presència més diabòlica. Trobo que al rostre li manca certa malignitat. Potser només és la manca de costum, no varia tant del projecte aprovat; però m'esperava quelcom “diferent” pel rostre, tot i que, siguem sincers, aquest s'adiu més al rostre d'un mascle cabró. Ara bé, on són els logotips de les colles que havia de lluir a les solapes? Si aquests al final no hi seran, seran substituïts per quelcom? Tindrà algun tipus de maça, bàcul o tirs? Sembla ésser que l'idea original sí duia les insígnies, però els problemes no resolts (i això fou amb la meva junta) respecte el projecte i la seva versió definitiva els poden haver fet caure del disseny final. També havia de dur maça, la que es veié a l'espectacle?

Respecte el Llucifer i la Diablessa, la primera pregunta és: quan i qui procedí a dissenyar-los i a la seva votació? Són aquests el motiu dels 8*10³ € que ballaven del projecte? Aquestes figures no acabaren de convèncer-me del tot. El Llucifer el trobo els menys reeixit, el trobo sonso i amb poca capacitat de lluïment. La Diablessa, dependrà molt, com els altres dos, de qui el balli; però trobo una errada terrible la màscara que duia. També la trobo excessivament sòbria. És cert que també ho eren els precedents; potser és que amb l'edat em canvien els gustos i les percepcions.

Referent a l'actuació, és lògic i necessari que la música que duen sigui tradicional; però potser es podria mirar de variar la peça durant el recorregut. Hi hagué més d'un diable que ho comentà durant la passejada; així que aquesta, proposta és una idea per tenir present. Un nou intent de millorar en la senda en la que anem fent passes endavant.

Si hi havia una novetat esperada era, emperò, el ball a l'escenari. Hem de tenir present que sempre se'ns ha criticat la nostra actuació, amb cert grau de raó, però sense oblidar que el foc pirotècnic barceloní, mare i pare del correfoc, és un concepte caòtic i anàrquic. Personalment em semblava una bona idea tractar de, per fi!, organitzar una mica què es feia damunt l'escenari de la Plaça Sant Jaume.

La primera crítica és envers el passadís que fan els diables, per què no es fa amb les torxes enceses? Crec que quedaria molt més lluit, tot i l'excés de llum de la plaça. Una vegada a l'escenari, comprovar que allò era coreografiat es podia veure en algun moment i si n'eres conscient prèviament que així seria. Majoritàriament es mantingué la imatge externa d'un caos, teòricament organitzat, més clar perquè hi havia menys gent. Potser s'hauria agraït alguna acció de les figues, que la pirotècnia d'entrada fos fixa.

I aquest ball barceloní de diables, per què hauria d'ésser un ball d'esbart? El ball de diables no ha sét mai una coreografia d'esbart. Podríem cercar en representar un ball tradicional diables o si volem seguir per aquesta nova via oberta, pensar en aprofitar la durada de la peça del Jaume Vendrell perquè es vegin diferents figures i amb entrades i sortides d'escena. Fet que permetria que totes les colles fossin representades a l'escenari, tal i com diu el Protocol Festiu de Barcelona, d'obligat compliment, per si algú no ho recorda:

al Toc d'Inici “hi participa tot el Seguici Popular de Barcelona i el ball de diables barceloní format per un representant de cada colla de diables de BCN amb el seu vestit i estri de foc distintiu.” Quan parla de la successió de balls a l'escenari diu: “el Ball de Diables Barceloní amb un representant de cada colla de diables de Barcelona amb el seu vestit i estri de foc distintius -que ho fa amb pirotècnia encesa-.”

El següent acte fou l'esmorzar de les entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona el matí de la Mare de Déu de la Mercè. Tot i la pluja, era obvi que amb aquest acte aparegueren les Llàgrimes de Santa Eulàlia, es féu, tot just acabades les matinades. El cert és que hi hagué una bona participació de gent. Llàstima que la resta d'actes del matí quedaren suspesos fins la Cavalcada de la tarda.

I arribem al diumenge vint-i-cinc com a dia dels actes de foc. Fou una veritable llàstima, podríem dir que una vergonya, que el dia nasqués tenyit amb tanta tensió i mala maror provocada per un mas ús i poc afortunades paraules a les xarxes socials. No podem obviar que allò que succeí la tarda prèvia només és la part eixida de l'iceberg, que és una problemàtica llastada des de fa massa temps, especialment des de fa un any i mig; que no és només una queixa per l'actuació referent al Correfoc (de la Mercè), que ho és al global de l'acció de govern i gestió de l'actual junta. Nogensmenys, alguns dels comentaris versats al perfil de facebook de la Coordinadora foren molt desafortunats; especialment, alguns de la Queta, tant a nivell de formes, com a vegades de contingut, així com les respostes de la Montse Paco i l'Oriol José, amb l'atenuant d'ésser membres de la junta. (Suposo que no vaig poder llegir tots els comentaris que circularen per la internet i per això desconec tot l'abast que va poder agafar la situació més enllà del mer espectador preocupat). Aquestes accions només fan que desprestigiar el món dels diables. Podem tenir divergències, que si volguéssim aprofitar podrien ésser beneficioses; però així només ens dediquem a crear un món de famílies i tensions irresoltes constants que duran a un abisme. El fet que s'arribés a suposades amenaces em sembla greu, molt greu; però encara més que es cregués en la possibilitat que diables poguessin atemptar contra diables, en les seves persones o en les seves estructures físiques. Cal que tothom recapaciti i pensem què ens ha dut fins aquesta situació.

Segons m'havia arribat a oïdes la presidenta féu una breu reunió de caps de colla on essent molt succinta en els aspectes tècnics només recomanà prudència a les colles davant la possibilitat d'una acció reivindicativa. Si tota la informació que posseïa era aquesta em sembla una forma molt correcte de dur-la a terme; ara bé, si era coneixedora de quin acte es duria a terme (fet que desconec), em sembla d'una irresponsabilitat conscient no haver-ne informat i haver donat pàbul a certs rumors infundats que només feien que generar malestar als diables i afegir sal a la nafra de la ferida oberta a la nostra entitat.

El primer gran acte del dia era la Tabalada. Es canviava el recorregut, fet que ens permetria, tot i perdre un camí mantingut en l'habitud, assolir certes demandes de la percussió. Considerant a més que és el primer any de la vocalia de percussió i que s'estrenaria tema conjunt era un dia molt especial per la Tabalada. Crec que les valoracions són positives i em sembla un encert poder fer el tema conjunt La Catedral a les escales de la mateixa.

El correfoc dels petits diables manté el seu camí de consolidar-se cada vegada més, fet que ens ha d'omplir de joia a tot el món del foc barceloní i de la coordinadora.

Per cert, m'heu de permetre que faci un comentari respecte el Polvorí de grans. Com sempre la tasca allà és entretinguda i distesa i el bon rotllo (gràcies Pere, Tòfol i Manel) impera entre nosaltres. El que és indigne, incomprensible i il·lògic és que encara ens arribin carros de colles on no pot entrar tota la pirotècnia pel correfoc! Reaccioneu, collons, reaccioneu!

El correfoc d'enguany permetia poder gaudir per primera vegada de la Porta de l'Infern íntegre. Malauradament, no fou en el seu emplaçament natural: la façana de l'Ajuntament, on en el 2004 fou l'última vegada que es gaudí; caldrà continuar pressionant amb les recomanacions del Protocol. Aquest és un gran motiu de joia per a l'ens. Sabem que gent digué allò de “me l'imaginava més gran”; però és la nostra porta i finalment ja la tenim sencera i aquí.

Aquest any vaig poder tornar, després de molts anys, a participar amb LaMevaNena a la ceptrotada. La frase de la Raquel dient que havia vist els estels ho resumeix tot, quina joia! Només per aquest moment ja paguen la pena tots els esforços. Un orgasme de foc màgic. Ceptrotada que era la part final de l'espectacle del Mascle Cabró.

Al haver d'ésser darrere la porta m'impedí viure en directe l'espectacle del Mascle Cabró que escenificaren els companys de la Colla de Diables Sant Llorenç de Terrassa. És aquest un espectacle que any rere any és re-inventa i això fa que sense tenir una continuïtat temàtica en el temps, suposi un repte per a qui el vol dur a terme com una intriga pel públic. He de reconèixer que encara no l'he pogut observar amb deteniment gràcies a les noves tecnologies; emperò, a primer cop d'ull podem dir que sembla bastant reeixit, i això que últimament el nivell era alt; que es pogué veure bastant de foc i moviment. Lamento no poder afegir gaire més en aquest moment, excepte, la meva felicitació al companys que el varen dissenyar, treballar i dur a terme. Ara que hem pogut fer alguna que visió dels pocs vídeos que he trobat, farem un comentari més extens. Sempre, amb esperit crític constructiu.

Crec que un dels problemes més greus que tingué fou la dificultat que tothom el gaudís. El fet de tenir molt element (para)teatral a nivell de carrer podia provocar que gran part del públic es perdés aquests detalls. És aquest un problema amb el que diria que totes les colles que han fet front a aquest repte s'han trobat. Nogensmenys, crec que aquesta part, especialment en els moment d'actuació del Mascle semblen força reeixits. S'observa un treball considerable en tractar de coreografiar allò que esdevindrà a l'espai i no deixar-ho al lliure albir. Però situem-nos més a l'inici. L'aparició, molt musical de les figures és poderosa, visualment parlant, ajudada per la música, però potser podia feixe-se una mica massa llarga (tal vegada si ho hagués viscut in situ no diria el mateix). A més, dóna la sensació que és la part més fluixa de l'actuació. Com si s'hagués hagut de canviar la idea original i no haguessin reeixit en re-idear-la. Tot i això, la utilització de les plataformes permetia lluir les figures. A nivell del text, tot un guany poder-ho tenir gravat, em sembla força original. Tot i que és una recurs d'habitud fer la invocació de les criatures filles de l'Infern, la forma em sembla tot un encert. En aquesta quadre de l'espectacle és on es veu millor la part coreografiada que deia més amunt; tot i que també és cert, que és difícil dramatitzar, com a figura en alt, el que el text diu. I, no pot oblidar-se, crec que fou encert la selecció musical triada.

En línies generals un espectacle molt correcte i molt ben treballat. Només puc agrair els companys de Diables de Sant Llorenç per l'esforç i la feina feta.

La part d'encesa de la Porta, tasca tradicional de Pirotècnia Igual, tornà a ésser molt bona. Crec que sí lluï la porta definitivament a nivell de foc. Això sí, sense tornar al seu lloc natural mai tornarà a ésser la meravella que pot esdevenir. Sí, la seva última gran encesa fou la Mercè de l'any 2004.

Gràcies. Aprofito, també, per felicitar els Tabalers de la Colla del Prat per la seva actuació a l'escenari, prèvia al correfoc, i com a premi a la victòria en el Concurs de Percussió de Barcelona.

El correfoc fou una gran festa, plena de públic, molt de guiri però també molt de local sabent què es pot fer i què no (tot i que per salvar els imprudents del Guardià de Les Corts vaig patir un esquinç al peu esquerre. Com, malauradament, succeeix d'antuvi, potser amb l'excepció dels últims anys del 2004, ens manca un final digne de l'acte.

Tot i que s'afirmava que no succeí res i molta gent no s'assabentà, per estar fent el correfoc, sí hi hagué un acte reivindicatiu. Un acte amb el contingut del qual es pot estar d'acord o no: la crítica a la mala gestió de la Coordinadora i que ha desembocat en la reestructuració de la columna de foc del Correfoc. Un acte, emperò, del que no es pot criticar el continent; la forma, travessar la Porta de l'Infern de forma conjunta en un punt del recorregut on hi havia colles afins a la protesta i després permetre el correcte desenvolupament de l'acte simplement no fent foc i repartint pamflets durant el recorregut demostra savoir faire; que no sé si tothom pot dir el mateix.

Avui dijous la Coordinadora farà la seva valoració (també amb la vista posada en l'acte del XXVè anivervari -figues d'un altre paner- que es celebrarà aquest dissabte) i seria un bon moment perquè parléssim tots plegats sense benes als ulls, amb sinceritat i amb el desig de millorar la nostra entitat. Barcelona, la Mercè i la ciutadania es mereixen i necessiten una Coordinadora digne i potent.

Salut, foc i tabals!

P.S.: tant aviat com pugui, afegiré tots els links per accedir a les imatges.

A veure si així els culés deixen de tocar-me els collons amb el partit del diumenge

És futbol, estúpids, és futbol. El futbol, originàriament, era un esport, tot i que des de fa un temps ha esdevingut un negoci més, com ha succeït amb el cinema o temps ha ho féu amb el circ.

Aquest entrada al blog naix perquè aquest diumenge el RCD Espanyol de Barcelona juguem a casa contra els merengues, i, és clar, haurem d'aguantar des d'avui i fins el diumenge, si obtenim un bon resultat, fins el proper partit si no l'aconseguim, sentir la típica cantarella culer respecte l'actitud perica envers l'equip blanc. Aquesta cantarella, sentida des de i fins l'eternitat més exasperant es basa en una colla, infundada, de tòpics estúpids. És a dir, no són sinó un conjunt de mentides. Ara bé, és conegut per les ciències antropològiques el fet que un seguidor d'una secta no pot ni vol veure la certitud de les coses, simplement, creu i veu allò que el gurú afirma; now you do/say what they tell you. Vivint en un món de la propaganda i on sortir-se de la norma és gairebé un delicte i en un país on l'esport nacional és allò del “difama que algo queda”, la màxima goebbelsiana demostra la seva realitat i per tant, una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat; al més pur estil del ministeri de la veritat orwellià.

Una mostra la trobem en el programa d'ahir nit La porteria de BTV. La pregunta que feien era si els pericos seríem capaços de vèncer els merengues. Alguns dels comentaris al facebook o twitter que es sobreimpressionaven adduïen motius esportius per afirmar una resposta en un o altre sentit. Això sí, quan arribà l'hora de fer el recopilatori final foren majoritaris els que queien, volitivament, en les recurrents mentides forjades d'antuvi. Potser, no ho dubtaria pas, eren les respostes majoritàries. Des del sucursalisme, que si som madridistes disfressats, que si la intensitat, que si el nostre objectiu és simplement fotre els blaugrana, etc.

Com les mentalitats inferiors són poc dotades a l'abstracció ho il·lustrarem amb un exemple, que sempre és més fàcil, tal i com es fa, exempli gratia, a les classes de matemàtiques. I marxarem cap a les illes britàniques, que poden ensenyar moltes coses a nivell futbolístic. En les hores més baixes dels Blues (l'Everton de la ciutat de Liverpool, per tots aquells que no ho saben) ningú hagués demanat que tinguessin més esma a guanyar un victoriós Man U, un odiós, però enfortit Arsenal, o uns milionaris, ara poderosos, del Chelsea; el partit més important per guanyar a Goodison Park per part dels Blues és contra els Reds, és el Merseyside derby. És com demanar que els lillywhites desitgin guanyar a White Hart Lane qualsevol altre equip que no siguin els gooners! És futbol, estúpids, és futbol! Cal que viatgem a altres llocs? Ho obviarem per no fer l'escrit excessivament feixuc.

La grada de Cornellà-El Prat sempre desitjarà guanyar més el FCB que no pas al RM per un motiu molt lògic i obvi: és el rival ciutadà. L'altre és sols un gran equip. Òbviament, contra el RM els jugadors voldran fer un bon partit i guanyar-lo, com qualsevol altre, a excepció feta del derby (per impuls de l'afició) o d'un partit de resultat vital.

Això els culers no ho podran, perquè no volen, entendre mai, perquè com som diferents no compartim les seves mateixes fílies i fòbies ens denigren per no voler ésser com ells. En el fons, ho podrien entendre molt fàcilment: per ells seria el mateix jugar una final contra els merengues o contra qualsevol altra dels equips que enguany juguen la Champions league? No hi ha més cec que aquell qui no vol veure.

L'odi que la grada blanc-i-blava sent envers l'equip de Chamartín és per l'odiós que el propi equip és; per voler convertir-nos en amics quan els seus veritables amics, interessos i accions així ho demostren, són els culers; perquè aquells dels seus aficionats que accedeixen al camp ja fa molt de temps que del senyoriu que presumeixen no en tenen (ni es cosa de Mou ni en tenen altres que ara intenten presumir, tot i que no abandonen el seu victimisme tradicional). Més enllà d'això, ells no són els que porten anys intoxicant ni cercant la nostra desaparició; aquests són uns altres, i, a aquests, com a rivals ciutadans són l'enemic.

A qui tot això no el convenci, que cerqui les estadístiques, les dades fredes però reals, la història numèrica de la lliga, i comprovarà, oh sorpresa!, que el RCDE ha guanyat més punts davant de l'equip blanc que no pas del blaugrana. Abans de contestar, cerqueu a l'hemeroteca dels vostres aparells del ministeri de la propaganda què heu de dir

Així que si voleu continuar participant del mainstream forjat a base de mentides que us han fet empassar com a veritats, féu-ho, però oblideu-nos, nosaltres estem farts d'haver de viure el futbol ple de mentides; nosaltres creiem en la força d'un sentiment.

El llac dels cignes

Des del passat dia 7 i només fins el proper diumenge 18 de setembre es pot adeleitar-se a Barcelona de El lago de los cisnes en la versió del Ballet Nacional de Cuba.

La mateixa nit del dia 7 la Raquel i un servidor vàrem poder gaudir de l'obra. Era la primera vegada, tot i que pugui semblar mentida considerant les ganes, que ella anava a veure ballet en viu i en directe; jo ja havia gaudit de la peça també per la companyia de la gran Alicia Alonso.



Qui ja l'ha vista sap que aquesta és una adaptació de la versió original, canvia el quart acte per un epíleg on el final deixa d'ésser traumàtic per trobar un final feliç; però, la màgia de certes escenes, de certs quadres, és tan sublim, tan meravellosa, que et sembla que l'obra, des de la seva concepció havia d'ésser així.



La trista història d'Odette rescatada pel príncep Siegfried esdevé aquí una perfecta història romàntica on el Bé torna a guanyar, per una vegada, el Mal. Hi ha qui veurà una versió naïf i ja demodée de l'obra, del mite, però crec que sota les mans de la direcció d'Alicia Alonso és d'una perfecció sublim.

Hi ha tantes escenes captivadores... És una succeció de sensacions corprenedores...

Podria parlar de la subtilesa de Viengsay Valdés o de la força de Virelles, però quan hom gaudeix d'aquest espectacle no es poden fer crítiques, només dibuixar un somrís de satisfacció.

Especialment quan s'ha sentit l'emoció de poder aplaudir dempeus, amb el vell ruboritzat, a Alicia Alonso saludant a l'escenari.



Corol·lari, espero que la famosa pel·lícula Black Swan (castellà) hagi fet un gran favor a la dansa.

P.S.: en aquest enllaç podeu començar a veure tot l'obra en una altra adaptació.

El conte-manifest de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

La Copa Catalunya demostra que Catalunya és un país petit

El passat dimecres nou d'agost de dos mil onze es celebrà la vint-i-dosena edició de la Copa Catalunya de futbol. Aquest torneig hauria d'ésser el títol futbolístic més important del país, la competició que sota el seu nom acull tots els equips del país. Ara bé, resulta que aquest país nostre no és gens normal, i no ho és no sols per la seva condició de nació sense estat, sinó perquè depenent de com bufa el vent ens el creiem o no, o si més no les seves institucions i representants.

La primera mostra d'això es veu en el fet que el la màxima institució del país no hi era present, suposarem que aquesta competició no és prou important per destarotar les seves vacances (d'intentar ésser un govern dels millors, només pels selectes). Això sí, segur que el podrem veure en d'altres llotges en altres competicions “oficials”, no dubteu pas.

Podríem dir que és difícil creure en una competició organitzada per una federació que últimament no sortia d'una crisi per caure en una altra, però aquesta no seria més que una excusa de mal pagador. La competició falla, com a torneig, perquè no depèn d'ella mateixa sinó d'altres calendaris i disposicions de certes institucions.

L'anormalitat del país també queda manifesta en la incapacitat de poder escoltar el nostre himne nacional sencer. És bo no sacralitzar les insígnies pàtries, però no cal devaluar-les fins al no-res. Si ni en aquestes ocasions respectem els nostres emblemes no podem demanar a la resta que ens mostri el respecte que haurien de merèixer. Un apart caldria per mostrar que ni un dels vint-i-dos jugadors fou capaç de cantar l'himne, clar, que sols fou un menys respecte l'onze titular de l'últim partit de la nostra selecció nacional en l'únic partit anual que se li permet jugar. Aquesta és l'anormalitat del nostre país.

Crec que l'única mostra de respecte envers Catalunya la manifestà un argentí, l'entrenador de l'equip que s'endugué el títol. El senyor Mauricio Pochettino palesà el fet que com a competició de la nostra terra és el títol important del país i que cal intentar guanyar-lo. Gràcies!

El següent apunt seria criticar la institució i cos tècnic de l'altre equip que jugava la final, però com en aquesta anormalitat en la que vivim és més sacríleg criticar-lo que no pas el país, no cal dir res més.

Un país pot ésser molt petit en extensió o en nombre d'habitants però és gran quan la seva societat ho és; el nostre, amb aquests fets, continua demostrant no ja sols que és un país petit sinó que a més a més li està bé ésser-ho i no hi ha intenció d'esmena.