Global Warming!!!

Aquesta és la portada d'avui d'un dels grans diaris de UK. Encara hi ha qui no creu en l'Escalfament Global, i els seus efectes? Això un passa per creure en déus i bajanades d'aquestes i no obrir la ment.
Per sort, -o per desgràcia potser per a l'Univers- encara ens queda temps per salvaguardar part del món i mantenir la possibilitat de veure imatges com aquestes:


Mentrestant, jo em quedaré al meu Pier a Bangor, on per ara no hi ha problemes ni sembla que els haurà amb les inundacions.

R.I.P. LEZAMA -uno de los grandes-

Raimundo Pérez Lezama, Lezama, ha fallecido a la edad de 84 años.

Con Lezama se va uno de los mejores porteros en la historia del Athletic, el iniciador de la extraordinaria saga continuada por Carmelo e Iribar, y uno de sus más laureados jugadores, tal como lo atestiguan sus dos ligas (1942-43 y 1955-56), seis copas (1943, 1944, 1945, 1950, 1955, 1956) y un trofeo Zamora al guardameta menos goleado (1946-47).

Lezama, niño de la guerra, se formó como futbolista en Inglaterra, país que le acogió durante su exilio, en cuya Primera División participó defendiendo los también colores rojiblancos del Southampton.

Tras regresar de Inglaterra juega una temporada en el Arenas, y del equipo de Getxo, en 1941, da el salto al Athletic, "su máxima ilusión". Permaneció en el Athletic durante 16 temporadas, de 1941-42 a 1956-57.

Lezama trajo aires nuevos a la portería rojiblanca al trasladar a Bilbao lo aprendido en el campeonato inglés. Tal como relata el propio interesado en una reciente entrevista, fue el primero en jugar con el pie, sacar con la mano, salir fuera del área o poner la pelota en movimiento a botepronto. No era por tanto el sobrio jugador al que estaba acostumbrado el público de San Mamés, público que sin embargo, le tenía entre sus jugadores preferidos.

Capaz de lo mejor y lo peor, las célebres "Lezamadas", de entre sus 261 partidos oficiales con el Athletic destaca el de la final de Copa de 1943, partido en el resultó clave en el triunfo rojiblanco.

Suplente de Carmelo Cedrún sus últimos años en el Athletic, tras abandonar el club rojiblanco siguió disfrutando del fútbol en el Indautxu, el Sestao, y el Arenas, donde colgó las botas.

Paradón de Lezama en la Final de Copa jugada en el Estadio Metropolitano (Madrid), Athletic 1 - Real Madrid 0. 20/06/1943

When a weekend is for relax

El divendres era dia de Cap&Gown Graduation al departament. Així que mentre tothom participava de la "festa" altri érem, on si no, al lab. Val a dir que aprofitarem que havíem de preguntar-li quelcom a Hans per passar pel tiberi i jalar una miqueta. Per la tarda tractarem de fer una RT-step de la que millor no parlem. Per la nit, Helma, els dos Francesco, Samuele i un servidor fórem cap al Fat Cat a fer unes birres -i òbviament hi havia més gent del departament-.
Al dia següent pel matí aprofitarem per restar una estona al llit i 'nar a fer unes cosetes a la post office. Després de dinar férem camí cap al Penrhyn Castle. i dic fer camí perquè son dues milles per arribar a l'entrada, i des d'allà una milla més per arribar al castell. Per valia la pena. Sí, sí. Im-prezionante. El que arriba la gent a fer quan guanya pasta... Qué fuerte!!!




Després de tornar, i de sopar. Una estoneta de relax i sortir a fer una pinteta.
Al dia següent, vore com un diumenge maco naix amb solet. -espero que d'això hi haurà un escrit a Semirea-. Una passejadeta pel poble. I em vai trobar amb Hajed. Varem xerrar una estona, de religió. I varem fer cap a caseta. I començà a ploure molt. Però aquí no hi ha inundacions. Com que plovia vai' aprofitar per possar una peli al dvd: The Wizard of Oz. I continua essent tant maca...



Després arreglar-nos que em venien a buscar que nava a sopar a casa de Francesco i Helma. A menjar lassagna feta per un italià.

lasagne al forno . fare besciamelle fare ragù con 100 gr di carne di maiale tritata 200 gr di carne di manzo tritata 50 gr salciccia una cipolla una carota un pò di sedano deve essere sempre tritato e 850gr di polpa di pomodoro sale e pepe in una casseruola dalle pareti basse portate a ebollizione abbondante acqua ,salatela e cuocete le lasagne poche per volta ; a mano a mano che saranno pronte sgocciolatele con il mestolo forato, e poi stendetele su un canovaccio ad asciugare . ungete una teglia con un pò di sugo ,e ricoprite il fondo con uno strato di pasta ,condite con ragù e besciamelle, cospargetevi sopra il grana e ricominciate daccapo, fino a esaurimento degli ingredienti. terminate con uno strato di pasta cospargetelo di grana e besciamelle fate cuocere le lasagne in forno caldo a 180 gradi per circa 40 minuti.

Besciamelle : 4 cucchiai farina una noce di burro un pizzico di sale noce moscata mezzo litro di latte.

Non iniziare con il fuoco.

2x250g 6 persone

metterla nel forno con alluminio

I òbviament fer petar la xerrada a la sobretaula: política i sistemes educatius. -parlant en anglès-. I veient la victòria de Stoner que el mecànic en cap es amic de Samuelle.

Així que aquesta és la història d'un cap de setmana tranquilet per Bangor, Gwynned, Cymru.


P.S.: per si voleu meditar una estona i adonar-vos que Gaia és molt graciosa, mireu que s'ha publicat a The Lancet

Deduïu què passa en aquest cervell?

sempre hi ha una raó

a vegades no ho volem creure:

SEMPRE HI HA UNA RAó

PER A TOTHOM

qui sap si ho aconseguirem?

Demà, si tot continua igual compliré 17 dies sense consumir nicotina. No ja sols sense fumar cap cigarreta, legal ni il·legal, ni tan sols sense utilitzar el chewing tobacco que Ivan em donà. Qui sap si aquesta vegada sí guanyarem la batalla...

En el día del decimoquinto aniversario de mi primo Pablo -lo tuyo sí fue puntaería al nacer- quiero aprovechar para colgar un texto mío en recuerdo de los sueños que empezaron a romperse un día como hoy de hace tan solo setenta y un años.

NUNCA PODRÁN CALLAR MI VOZ

Hijos de puta! Hijos de puta!

Devolvednos la vida;

porque nunca os ha pertenecido…

Nunca hemos sido esclavos

sino trabajadores

en aras de la libertad

y de la generación venidera.

Por mucha mierda que nos echéis encima

no nos enterraréis la memoria;

que por muchas torturas que nos infrinjáis,

por mucho tiempo que nos robéis

seguiremos aferrados a la dignidad del ser humano.

Aunque desaparezcáis a los nuestros;

pese a que fusiléis nuestras vidas

y sumerjáis nuestras palabras en hogueras de odio

nunca seremos cadáveres…

porque nadie puede acabar con nuestra sangre tricolor;

y por muchas lágrimas que nos obliguéis a verter

ellas no destiñen sino son semillas

para que nuestra historia siga viva

y la lucha se mantenga.

Nuestros corazones serán siempre madres amorosas

y por eso la libertad tendrá siempre una esperanza.

Que aunque lloremos y nos caigan

seguiremos siendo los trabajadores del mundo

los dignos de la libertad

los sembradores de futuro

los héroes de la memoria

que se mantiene viva

para que la justicia sea digna

y la vida el regalo que nos merecemos.

Que por mucha consigna de fusil

que traten de inculcarnos

nuestra fe seguiremos siendo nosotras y nosotros…

que como único homenaje posible a nuestra memoria

nos concederemos como futuro

el presente que nos robaron…

Natxo Barrau Salguero

BCN 6/III/2005

Eisteddfod & Caerdydd

El divendres al mati despres de fer una miqueta de report de la feina de la setmana, vai' fer cami cap a Llangollen per tractar de gaudir d'un dia del Eisteddfod.

http://www.international-eisteddfod.co.uk/


Una vegada alla vai' quedar amb Iris i amb Daniela i Ana Lisa. Vai poder entrar al recinte sense pagar i vaig fer un tomb per alla dins. Elles estaven de voluntaries ajudant per alla. Vai vore el concert del grup gales de folk: allan yn y fan Forsa interesant.

http://www.allanynyfan.co.uk/

I despres de fer un tomb quan arriba Iris, varem tractar de colar-nos en el concert de pagament. Al principi no ens deixaren, pero ho aconseguirem i ho veierem senser. Era el concert de Hayley Westenra. Tb hi participaren el Tower Nez Zealand Youth Choir, un altre corus, un grup de ball tradicional d'Irlanda del Nord, un jove violista i un jove pianista.

Despres nerem a fer una birreta al Bull Inn, on ens trobarem al sempre present John del Gallery.

El dia seguent al mati, ben d'hora erem Iris i jo per agafar el bus fins Ruabon per iniciar el cami fins a Caerdydd -Cardiff-. El problema fou que els dos busos que ens naven be no passaven. Tractarem de fer autostop, pero no funciona i agafarem el seguent bus, que no nava dins la puntualitat britanica, i arribarem just quan perdriem el tren. Agafariem el seguent. Pero hi ha una part del trajecte que ara no es pot fer en tren pq ho estan arreglant.

mes tard del que desitjavem arribarem a la que des del 20 de desembre de 1955 es capital de Cymru -digui's "cámri".

la veritat es que no se ben be perque, pero no esperava res especial d'aquesta ciutat de poc mes de 300000 habitants; i per sort, m'equivocava. Es d'aquestes petites ciutats q estan fetes per viure en una ciutat pero de forma relaxada. Salvant molt les distancies pero recorda en aquest aspecte a una Amsterdam.


Al arribar, en una dia ben solejat -penseu q hem gaudit de tants dies de nuvols i pluges que fins i tot a mi em va agradar la visita de Llorens-, voltarem una mica pel centre de la ciutat i ja apreciarem aquesta sensacio de town antiga que s'ha anat fent gran i que vol creixer com a ciutat pero tractant de mantenir l'habitabilitat per els seus moradors.

El primer que visitarem fou el Museu Nacional, ja que haviem descobert que podriem vore obres impressionistes, alguns Millet, Corot, Degas, un Van Gogh, varis Rodin -una versio del Peto!-, algun Manet, i tres meravelloses teles de nimfees de Monet -i altres seus-.

Decidirem voltar fins la bahia, on hi ha una antiga norkskirke -s'escrivia aixi olga?- i on ara sorgeixen nous i moderns edificis de la ciutat que recorda que pot obrir-se a la mar.

Despres de sopar Alba -recordeu: - http://www.fotolog.com/albetapetiteta Iris i jo ferem cap els carrers principals on pendriem elles vi blanc i jo brains i gaudirem d'una preciosa nit xerrant i xerrant.

L'endema al mati, allo no era pluja, era el diluvi... I ens aiguali -mai "millor" dit- el mati de diumenge. No poguerem visitar el molt interessant castell de Cardiff; pero si voltarem pel precios i increible -les ciutats s'haurien de permetre el luxe de tenir grans parcs verds al seu interior- Bute Parc.

Servidor va fer cami cap al Millenium Stadium... arribo el veig i presento les meves reverencies, pero no vai poguer entrar perque estava reservat tot el cap de setmana per una gent que la tarja d'acreditacio era "follow the christ". [mecagoenvustraputamadre] Aixi q tampoc vai' poder comprar els polos de la seleccio nacional de rugby. ja ho intentarem un altre dia en u altre lloc.

i despres de dinar, tornarem l'Alba a Wrrexham, l'Iris a Llangollen i servidor a Bangor.

Ha sigut un gran cap de setmana amb una excellent companyia.

fotos del cap de setmana a Bangor

Aixo que veieu a la foto es el pier que tinc a prop (4 min de casa) i on vai molts dies a passejar . El que es veu al fons es ynis Mon (l'illa d'Anglesey). I com veieu els canvis de la marea es noten forsa.Aqui veieu a quatre penjats dins d'un pub esperant per jalar alguna cosa.
Aquesta es una molt maca caseta a vora del pier.
Fixeu-vos si es a la vora, i entendreu perque m'he enamorat d'aquesta casa.
I aqui tots els penjats refugiats dins del pier del vent que bufava:
Dani, Lysann, Iris, Ivan, Natxo, Sara, Ramon, Armin, DAni, Daniela
una de les coses q no cal oblidar es que aqui quan mires cap a la dreta essent copilot es que et trobes: el conductor:
Imatges del molt maco castell de Beaumaris:
aqui la Iris fent-nos la contrafoto -a traves d'una "finestra" i la Sara i l'Ivan recordant-nos les bones relacions entre arquers britanics i francessos.
i a vegades pots caminar per un castell i trobar-te una fada amagada...
i despres tractar de discernir que mirava la fada...
Com veieu hi havia un assentament dins el castell
i presenciarem fins i tot una dura batalla:
les fotos del south stack i de llwinfirdeur... no les tinc encara.

La QUERALT ja te 1 anyet!!!

El passat 4 de juliol la criatura mes meravellosa de l'univers -com a minim per a mi- feu el seu primer anyet de vida.

MOLTES FELICITATS!!!

BANGOR WITH MATES

Aquest cap de setmana, alguns dels companys de l'experiencia leonardo han decidit passar-se per la ciutat de Bangor. Pero la historia comensa el divendres, abans que elles i ells arribessin.
El divendres per la nit vai' sortir una estona amb gent del staff del lab per fer unes pintes. Aixi que ja em veieu a mi amb quatre italians, una holandesa, dos escocesos i algu mes tractant de xerrar dins d'un pub. Mes o menys aconseguiem seguir les converses. De fet, vai poder comprovar que part dels italians amb altre gent, sempre que poden els divendres a la 1pm se'n va a jugar a basket; aixi que si aconsegueixen "enredar" el meu boss, encara podre seguir jugant una estoneta per aquestes terres.
Per cert primera lliso dialectal d'angles: algu sap que significa "foneticament" ders-mus-ind-jus ?
El moment freak fou quan vai acabar amb dos italians i tres profes d'italia i una british amb novio italia que parlaven sobre les diferencies dialectals de la llengua del pais de la bota.
Pero fou una nit interessant.

Al dia seguent arribaren Ivan, Sara, Ramon, Lyssan, Iris, Daniella, Marta, Tania -elles dues marxarien el mateix dia-, Dani i Armin. Ferem uns tombs per la ciutat de Bangor, que de fet no te gaire a visitar- i comensarem a passar-ho be fent unes birres al new pier. D'alla ferem cap algun pub o beverem i ballarem; pero no arribarem a les "discos"; aixi que tots cap al youth hostel a xerrar i beure.
Al mati seguent agafarem el cotxe que havien llogat i vam nar a visitar el Castell de Beamaris. Realment molt bonic, una excursio molt interessant. A mes ens troabrem amb un grup que recreava l'ambient medieval. Val a dir que l'arribada a l'illa d-Anglesey i les carreteres per alla dins es tb molt maca. Despres del castell, i de que la Iris per un moment es sentis Tippi Hedren -"atacada per una gavina"-, ferem cap a la l-altra punta de la illa: Caergybi (Hollyhead). On varem estar al South Stack -escrit al respecte a SemireA-. on hi ha el far i unes vistes i passejades per la montanya molt maques. Despres, tornant, vam passar per Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch [pronuncia aproximada: Clan vira pulth gwinn gith gor gerrick win drob uth clan tay see lee oh go go gok] el poble amb el nom mes llarg d'estacio de tren, i el tercer toponim mes llarg del mon; i ens ferem la foto.
I cami de tornada.
La veritat es que fou meravellos poder gaudir d'un bon cap de setmana en bona companyia.

P.S.: quan pugui penjare fotos d'aquesta experiencia.

P.S.2: Someone said that time is so cruel 'cos goes and goes, but I say taht it could be marvelous when you spend it with great people.

The Long Way Home

Son aproximadamente las cuatro de la manyana, y como casi cada noche -durante las últimas cuatro semanas- enfilo Regent street. Enciendo uno de los últimos cigarrillos, el aire está limpio y ya empiza a clarear profusamente. Aunque hay una luz de esperanza encendida en algún lugar más allá; hay un dolor atenazado a mis vísceras. Hoy ha sido la última noche; y aunque ha habido fiesta, existía una agria mano aferrándonos. Puede sonar ilógico, o parecer increíble; pero os he cogido carinyo: sois mis amigos y éste es mi lugar. Por eso ahora me escuecen y me tiemblan los ojos; y algo me arde en la garganta. No puedo ni quiero, aunque debo, creerme que sólo nos veremos, con suerte, algún fin de semana. ?Dónde quedaron vuestras sonrisas y miradas? ?Dónde las pintas? ?Y dónde los paseos porque no tenemos nada más que hacer? Durante doce semanas se nos habre un futuro delante y, aunque espero que podamos vernos todos; os pido que nadie falte a la cita del 20 de septiembre. ?Dónde? En el mismo sitio, a la misma hora: el Sun a las 9pm. See you Llangollen... See you my darlings.

SANT JOAN IN UK

Aquest cap de setmana passat s'inicià divendres d'horeta al matí per agafar el bus, que amb un tren després ens portaria fins a England, més concretament a Manchester. Al arribar a la ciutat del United i el City, al cercar el lloc d'informació -perquè volíem un mapa, perquè havíem de trobar el hostel; lloc on arribarem en minuts-, ens trobem amb aquest plafó on s'incitava a la gent a contestar aquesta interessant pregunta:
El hostel era molt a prop del Museu de la Ciència i la Tecnologia; així que abans de continuar caminant per Manchester decidírem fer-hi una ullada. Hi ha una secció molt interesant respecte com era la vida a la ciutat al segle XIX. I veierem un mural, que en una ciutat obrera com aquesta, només ens podia fer recordar unes sàvies paraules:
UN ESPECTRE RECORRE EUROPA...

La ciutat de Manchester ens la vàrem patejar força entre el divendres i el matí de disabte. En aquesta imatge és veu part del que és Manchester: una ciutat indultrial i obrera que ara, degut al creixement amalgama tradició victoriana amb modernitat.

Això sí, com no hi ha res millor que un bon pub on fer una pinta, i si tens gana, una Guinness, que com diu un colega: "no es beu, es mastega".

De fet, varem caminar per tot el centre de la ciutat. I al diu següent forem a visitar el seu Chinatown. És molt divertit pensar que aquí un after fa de 2am a 6am. Això ho visitarem a Liverpool.

I ferem cap a Liverpool, on d'una manera divertida trobàrem la petja catalana:

Però també cal dir que tot de nit podem ésser molt perillosos els britànics -que no és el mateix que anglesos- encara la moral victoriana és molt pressent i són molt "polites":

Aquests són els macos cartells que et recorden que pot passar si fas "botílion":

I a vegades et trobes, passejant per una ciutat industrial quelcom com això:

Manchester sembla "més ciutat" que Liverpool; però de fet són molt semblants. Dues ciutats industrials que han tractat de seguir la senda del segle XX que ja ha mort. Liverpool ha notat molt la davallada d'importància del seu port, i potser Manchester intenta ser més una petita London; però dintre de lo lleig que són les ciutats de passat clarament industrial tenen el seu encant. I la pluja.

A L'pool visitarem la seva catedral anglicana, amb 103 anys d'antiguitat. Un edifici neogòtic, amb coses molt particulars:

I què és obligat visitar a Liverpool? Efectivament; aquí em veieu mostrant els meus repectes al gran Bill Shankly.

Per als guiris que no saben on mirar, aquí una teniu clar: Look Right, Look Left!

I, òbviament, també ferem una pinta al Cavern!

Aquest ha sigut el meu sant Joan -Saint David a Cymru- sense petards, foc, ni platja amb enlluarnament de blanc nuclear.

See you soon!!!

ERYRI -snowdonia-

Aquí som els setze personates que durant les 2 primeres setmanes de juny hem "invait" les terres de Llangollen i rodalies. (dotze de catalanes i quatre d'alemanyes) Aquesta foto està feta al Parc Cenedlaethol Eryri -el Parc Nacional d'Snowdonia-.

a sota, d'esquerra a dreta: Iris, Míriam. següent fila des de la dreta: Marta, -darrera d'ella- Thomas, Alba, Tania, Iván, Sandra, -darrera Míriam-, Lysann, Sara, Dani. els de darrera, des de l'esquerra: Dani, Armin, Ramón. I darrera de tot un servidor.

Aquell dia pel matí havíem 'nat a visitar el Conway Castle. Amb una parada prèvia per vore la Marble Church (feta amb txorrocientos tipus diferents de marbre). I gràcies a l'explicació de Nigel "Hemingway" vàrempoder descobrir moltes coses del castell de conway; fins i tot enteníem el seu anglès d'anglès.

Després vàrem fer cap al parc d'Eryri; on vàrem passejar i vorejar un llac. Entre d'altres destacables coses descobrírem el Homo Natxus Gaelicus.

somethings that happen in Llangollen

La verdad es que la vida es tan tranquila en este lugar que a veces parece que no se pueda hacer nada; pero quizá lo mejor sea no dejarse llevar por las primeras impresiones. Así que una vez despierto, lo mejor sería prepararse -o mejor dicho, meterse entre pecho y espalda- un All Day Breakfast. El que veis en la foto -nosotros lo hicimos como comida- no está completo.

Una vez has cogido fuerzas puedes hacer como los lugareños e ir hasta el River Dee y refrescarte; porque aunque cueste de creer, aquí también hace calor -a ratos-, después se nubla, sale el sol, llueve, sale el sol otra vez pero ahora con viento... y todo esto 17 veces cada día. Ah por cierto, las gentes del lugar se bañaban -los teennagers-.

Aquí podéis ver a parte de mis compañeros de aventuras. De izquierda a derecha de la imagen:

Iván -also known as "áivan"-, Iris -also kwonw as "áiris"-, Alba (podeu visitar el seu flog: www.fotolog.com/albetapetiteta ), Marta, Ramon -also kwnow as "réimon"-, "big" Dani, Sara "la queen"; darrera hi és el "little" Dani -el meu company de casa. Elles i ells fan que això rutlli.

Siempre queda la opción la opción de dar una vuelta por los alrededores y encontrarse con los que han habitado estas tierras desde tiempos inmemoriales...

I per les nits, quina millor forma que 'nar al Plas Newydd i montar-se una "botílion"; on per gots cal utilitzar petits bols.
Pero si ataca la lluvia, o el frío, o simplemente quieres algo de luz y relacionarte con gente vuelva a casa, digo al pub... Éste es el Sun Inn. Toda una institución.

Aunque los miércoles íbamos al Ponsonbys (o algo así), lástima que ahora Pete lo deja. ¿Volveremos al karaoke?

Y éstas son algunas cosillas de la vida cuotidiana en Llangollen.

un pas més per a la història

Ja són 112, 1 més dels que va fer el gran Rafa Marañón. Ara queda fer-ne més per donar més alegries a l'afició perica.

Des de 1900:

RCDESPANYOLDEBARCELONA

LA FORÇA D'UN SENTIMENT

LIVING LLANGOLLEN

CROESO I CYMRU -benvinguts a Gal·les-.

L'aventura començà disabte passat. A les 9 hores del matí -una mica abans- érem a l'aeroport del Prat. Encara amb la dolça "ressaca" de la meravellosa nit anterior. CUÁNTO KABRÓN!!! I que meravellós fou. Després d'esperar massa per poder facturar -i estalviar-nos el pagar els 7 kilos de més d'equipatge- aconseguírem que, tard, sortíssim cap a Liverpool. Caigué alguna estoneta de son, i alguna xerrada amb els companys i companyes; ara que ja comencàvem a creure que sí era veritat que marxàvem.
Una vegada passat el control de passaports a l'aeroport John Lennon, dos taxis -s'escriu tacsi en gal·lès- ens duguéssin fins Llangollen. Deu ésser complicat per un continental adaptar-se a conduir al revés.
I arribàrem a Llangollen -pronunciï's quelcom similar a una barreja entre "Jlangojlen" i "Clangloclen". Fàcil, oi?
Jo visc amb en little Dani -hi ha dos danis al grup i un fa 2,02- a la casa del molt especial Mark Realy, qui ens obrí la porta sense samarreta i fent les primeres bromes. L'habitació està be. Ell viu teòricament sol; però la nòvia passa molt per casa. I té una habitació llogada a una polonesa que treballa a l'hotel i qui no veiem gaire, com a la resta de la "família". Vivim en règim de self catering; és a dir, a cadascun ens donen 30 pounds a la setmana perquè ens comprem jalo i ens cuinem.

Aquestes són dues vistes de la nostra habitació.



Bé, una vegada instalats, varem quedar els dotze i vàrem sortir a fer un tomb pel poblet. Òbviament, aquella nit vàrem sortir i tancàrem el Sun Inn -com el pub més mogut- a les dues. El "fet diferencial" és que els pubs tanquen a les 23:30 -després ja no pots entrar- però pots ser-hi a dins fins les dues. Tancàrem amb uns bascos que tornaven al dia següent.

La nostra vida consisteix en fer el curs d'ànglès (sembla que tot lo oxidat que el teníem va millorant), fer passejades -entre elles la pujada al Dinas Brân Castle, ja parlarem un altre dia- i fer estones al pub. Mola.

Bé, com veieu la vida transcorre interesant per aquesta part del món. Espero que continueu sent molt dolentes i dolents.

Per acabar, aquí us deixo dues fotos des del pont de Llangollen.

See you soon!!!

LLANGOLLEN

Ja hem arribat! Ja som a Cymru (Wales) -que cal pronunciar-ho [camri].
En aquestes terres tenen uns ordinadors sense accents i tot colocat diferent.

Arribarem dissabte i el poble es una postaleta on viu gent. L'home que m'allotja -junt amb un altre company- es forca particular. ja us en parlare. Aquella mateixa nit ja varem tancar el pub a les 2h (algu ho dubtava?)
Diumenge fou mes tranquilet. Avui ja hem comencat el curs.

Posiblement les practiques les fare a Bangor a la universitat.

avui aixo sera molt rapid.

See you later!!!