Presentació de Play Room

Avui us proposo que assistiu a la FNAC Arenes a la presentació de la novel·la Play room de Patrícia Muñiz.

I per fer-vos la boca aigua, i sí, us deixo que sigueu tan malpensats com desitgeu, aquí us deixo els dos booktrailers que es presentaren el passat dia 23 de novembre a la Llibreria Pequod.

El primer book trailer de la novel·la:

El segon book trailer:

Els dos book trailers et feien venir moltes ganes de tenir el llibres a les mans i poder-lo llegir, oi? doncs, bé, si se't remouen  ganes de tenir el llibre, aquí pots llegir el primer capítol i llavors les ganes et bulliran per dins. I quina millor acció que poder viure la seva presentació?

Doncs vine avui!

Ho agraireu!

P.S.: Demà a Semirea us penjaré el comentari de la novel·la.

Gràcies Mauricio Pochettino

Ara per ara sortir a agrair-li quelcom sembla més un acte de voler anar contracorrent perquè sí o d'una nostàlgia empedreïda; potser, tal vegada, ni una cosa ni l'altra, sinó, simplement, que una cosa no lleva l'altra.

Cert que per a tota decisió cal prendre consciència des de la, teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com l'annus horribilis que el 2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.

Quan mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor. Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la pericada; pot ésser cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa massa aviat.

És aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a permetre eixir de l'àmfora pandoriana tota la malasang interna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant, fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip; perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i reiniciar el procés patològic.

Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies. Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.

Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.

Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.

Salut i força RCDE!

Avui #26N celebro o no els resultats del #25N?

Passen les hores i les converses i continuo preguntant-me si cal que realment em senti satisfet amb els resultats de la jornada electoral catalana d'ahir. I no sé ben bé si som un reflex de l'aristotèlic terme mitjà o més aviat una societat de mentalitat bipolar. Sigui com vulgui, crec que hi ha elements positius, des del meu humil punt de vista, i d'altres que ens haurien de fer tremolar més que no pas les sessions més extremes del festival internacional de cinema de Sitges.

El primer titular, o si més no la primera dada, ja mostra aquesta dualitat que ens durà a sentir-nos penjar dels interrogants com les criatures de la lluna creixent o minvant dels contes: el partit del govern ha tornar a guanyar però s'ha fotut una patacada considerable. Per a mi una victòria de CiU no és cap bona notícia, ans al contrari; ara bé, considerant que es produeix quan demanaven per activa i passiva per poders lícits i fàctics “préstec d'una majoria molt sensible” i que a més a més, i especialment, es produeix amb un considerable retrocés, més en escons que no pas amb vots, és motiu de satisfacció i que ens pot permetre albergar l'esperança que és més cert que mai que “Catalonia is not CiU”. I dels suposats plebiscits que cercaven solucionar amb la veu del poble a les urnes?

El plebiscit, com no podria ésser de cap altra manera, considerant l'esquizofrènica realitat social catalana, es pot considerar guanyat i perdut, perquè, com a mínim, en trobem dos de plebiscits. La vessant més nacional sembla guanyada, de vuitanta-quatre escons a favor del dret a decidir es passa a vuitanta-set; la vessant social sembla perduda pel govern, esperem que guanyada (ai les il·lusions esperançadores!) per la societat. És a dir, podríem esperar creure que la societat li ha dit al govern “Sí, volem el dret a decidir que volem ser un estat propi, però volem mantenir, i millorar i deixar de retallar, el nostre estat del benestar”. Ho entendran? (Serà realment cert aquest afirmació o serà només un miratge més de les nits electorals on tothom guanya i ningú perd?).

Perdó, un moment: encara hem de celebrar que hi hagi polítics, és a dir, representants triats pel i per al poble, que estiguin a favor del dret a decidir amb un referèndum? Considerant que fa més de dos mil anys que alguns batejaren un concepte com a democràcia no hem avançat gaire; sembla que l'evolució dels memes no és gaire més veloç que la dels gens...

Bé, tornant a les fiques del nostre paner, i parlem d'allò que trobo positiu. M'encigala l'avenç d'ERC, ICV-EUiA i la irrupció nacional des de la municipalitat de les CUP. M'agrada especialment que Esquerra hagi esdevingut segona força a Catalunya. És una dada molt esperançadora, una dada il·luminadora en el nostre camí vers l'horitzó nacional d'un nou i millor país. Espero també que les seves puixances continuïn en properes conteses electorals. La força d'allò que tradicionalment hem anomenat les esquerres rau en elles i cal que s'ho creguin i no ho oblidin. (Si em permeteu un comentari “irònic” només per veure com reaccionaran les brunetes madrilenyes quan coneguin la CUP ja era necessària la seva presència al Parlament. Esperem que no morin d'èxit).

Nogensmenys, no podem obviar que si aquest país nostre fos un país normal, o si més no, normalitzat, és a dir, sense ingerències colonialistes, afirmaríem clarament que les dretes han guanyat; i això, com podeu suposar, no em barrufa gens ni mica. No ens enganyem, amb aquests resultats en una Catalunya independent no dubtaríem pas ni un segon que CiU i PPC pactarien establement per la gestió del país. Donada la situació de confrontació vers la necessitat de desepanyolització o espanyolització de les seves mirades en referència a Catalunya, conjugada amb la “flamant” majoria absoluta del PP al “gobierno central” fa que aquesta conjuntura haurà de trigar cert temps a tornar-se a produir; ara bé, que ningú no oblidi que res és més relatiu que els temps de baralla en els àmbits dels partits polítics.

I ja que us confesso coses desagradables dels resultats d'ahir, continuem. Trobo força fastigós l'avenç de la dreta més nacionalista espanyola, entenguis PPC i C's. L'ascens d'aquests últims és molt preocupant; bé, demostra que una bona campanya pot fer miracles i no podem oblidar que un dels últims “grans” blocs europeus que utilitzà la llengua com a prejudici acabà portant el continent a una salvatgina, tot i tenir certes propostes interessants en el seu programa allà pels anys trenta. A l'altra mà d'aquesta vessant està la davallada de PxC, una molt bona notícia; com el resultat lamentable de UPyD.

Com podeu observar no he citat el PSC, el gran misteri o la seva pròpia desgràcia en celebrar un salvar els mobles durant el naufragi. Continuen en la seva cursa vers enlloc, i això que l'ala catalanista encara no ha marxat en bloc tot i les punyalades caïnites del PSOE (reflex de la relació Catalunya – España?) Si són capaços de celebrar els resultats d'ahir, jo no puc entendre la condició humana. I ho confesso: el somriure de la Chacón feia por... preferiria trobar-me amb les bessones de The shinning.

Així que si em pregunteu respecte els resultats d'ahir... a veure què succeeix en els propers dies i espero que Esquerra no ens ni es falli en la seva nova posició de segona força del país. Cal caminar vers la independència però no es pot arribar a qualsevol preu.

Corol·lari final: Molt es parlà respecte la foto de campanya de CiU trobant paral·lelismes entre Mas i el Moisès de Els 10 Manaments. Sembla que ara més que mai cal recordar a qui volia esdevenir Massies que Moisès dugué el poble jueu a la terra promesa però ell no podia entrar-hi, i que Jesús morí a la creu... esperem que ell no ressusciti, ni les seves polítiques de dretes.

Sensacions 24 hores després de la denigrant #JGAEspanyol

Quan gairebé es compleixen vint-i-quatre hores des que vaig tornar de la Junta General d'Accionistes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD encara tasto la fel a la meva gola i la humiliant sensació de vergonya arrapada a la meva pell. El millor reflex de la tràgica vetllada que es perpetrà ahir a Cornellà fou el pensament, camí de casa, que la mort de mon pare, ara fa més de nou anys, l'estalvià viure i veure la denigrant imatge que ahir s'oferí del nostre club.

Continuo creient que la JGAEspanyol d'ahir serà una de les pitjors experiències que viuré en el decurs de la meva vida. La impotència enfront una actuació purament destructiva i generadora d'odi que només serà llavors per la discòrdia i la zitzània dins la nostra entitat encara cueja i et fa plantejar si no fóra millor deixar que cent dotze anys d'història es consumeixen el més aviat possible i abandonar el món del futbol com a seguidor d'un club i passar a ésser únicament un ocasional observador diletant d'aquest esport. Però l'amor que mon pare m'inculcà per aquest club, com tantes d'altres meravelles que vaig rebre, em demanen seguir lluitant i creient en el RCDE.

Creure i lluitar per un Espanyol millor i de tots aquells que veritablement l'estimen es allò que haurà de fer la nova junta directiva encapçalada pel vint-i-setè president. Ahir vaig donar-li l'enhorabona per la seva victòria i ànims per encarar una situació complicadíssima. Espero de tot cor, pel bé del club, que així sigui.

La situació d'ahir, més enllà de la pèssima i patètica imatge donada donada, palesa la crítica i malalta situació de la massa social del club. Fa uns dies algunes persones fèiem broma respecte la ferma condició d'entitat d'esquerres del club adduint les fractures internes que componen la nostra història; emperò, la denigrant vetllada d'anit en mostrà en tota la seva cruesa la situació de guerracivilisme que existeix en el món blanc-i-blau, i les guerres intestines només tenen un possible final sempre tràgic. I aquesta visió desoladora és tràgicament esfereïdora; i, no podem obviar, que al mirar fixament l'abisme, l'abisme també ens mira.

Com milers de pericos he vist i viscut el futbol del meu RCDE en els seus tres camps, n'he vist la demolició de casa nostra i l'exili. He patit dos descensos a segona, veient quasi a tocar les llàgrimes del jugador, ex-perico, que ens enviava al pou de segona. He cridat i cantat dues copes del rei. Vam perdre la innocència amb la inexplicable final de Leverkusen. Vam somniar i plorar amb l'equip de Glasgow. Encara se'm posa la pell de gallina amb el Gol de Coro. Sempre vaig creure en la salvació durant aquelles temporades que hem obrat miracles durant l'última dècada. I fins i tot creia amb esperança en la d'enguany... Fins ahir. Intuir que des d'anit hi haurà una secció de la massa social de l'Espanyol que treballarà més per fer política de club per jugar al joc de les cadires i no apostar per la única salvaguarda que ens resta, animar l'equip per tractar de dur aquesta nau esquarterada a bon port, fa preveure que la travessia se'ns farà massa llarga. Hi ha qui creu l'infern de segona ens podria servir de purga; però, ho sento, no penso combregar amb aquesta hipòtesi, no vull acceptar que aquesta variable entri a formar part del joc.

Podria escriure, qui sap si com a efectiva teràpia, les meves impressions respecte les tres candidatures, la visió que tenia, vaig tenir i tinc d'elles; les guerres de banderes i la fal·làcia del mal entès concepte de l'apoliticisme; dels canvis, continuismes i falses renovacions; de tecnicismes futbolístics i la dictadura de la pilota; d'economia empresarial i sistemes de vot; però, sincerament, no em ve gens de gust: el malestar no ix de mi. Prefereixo anar a dormir i espero aquesta nit no continuar tenint malsons.

L'única batalla que ara mateix es pot contemplar des de l'òptica perica és la del migdia de diumenge, maleïdes coincidències, una altra jornada electoral; però aquesta serà una altra història. Espero encarar aquella amb el regust de tres punts que iniciarien la derrota de la pitjor imatge que s'ha donat del RCDE.

P.S.: Em pregunto on rau ara la força d'un sentiment? Quin sentiment?

Comentaris al candidats del #debatTV3

Ahir nit vàrem tenir el debat electoral amb totes les forces que actualment ostenten representació parlamentària, un luxe democràtic poder tenir-ne set.

Respecte el format em satisfiu que fos un debat a set sense una cotilla gaire estricte. Potser no hagués subdividit en els dos grans blocs temàtics que es féu, més que res perquè trobo que el posicionament respecte la primera part, relació Catalunya-España, es podia resoldre més ràpid, i deixar més temps a d'altri aspectes de la gestió de govern. De fet, si assolim, tant de bo sigui aviat, la independència pel país, un nou debat electoral es centraria només en la segona part. Crec que l'escomesa li vingué gran a en Ramon Pellicer.

En referència als candidats, personalment, i obviant els seus posicionaments ideològics, crec que qui millor afrontà el debat foren Oriol Junqueras, Joan Herrera i Albert Rivera.

El candidat Mas transmetia supèrbia, qui es creu guanyador i millor a la resta perquè es creu es possessió d'una veritat revelada; i en el fos només feia criticar la impossible gestió degut a les mans lligades per Espanya (amb qui han pactat -i pactaran!- massa coses poc beneficioses per Catalunya) o per l'herència del tripartit.

En Navarro, hi era? Sí, per deixar la imatge de la pissarra. El discurs del candidat del PSC no se'l poden creure si les seves pròpies bases. Es veia perdut en una mar agitada i tractant de governar un vaixell en ple motí dins del motí i ell com a capità que tampoc sap què vol fer.

La candidata Sánchez-Camacho, o la senyora LIS* HI ho diré, tractava de vendre un fum no contaminant mentre atiava els focs de la inquisició i semblava oblidar tot allò que el seu partit fa o no deixa fer.

En Joan Herrera es va créixer mostrant-se com tot un cap d'oposició, però a més a més, d'una oposició constructiva: atacant les mentides del candidat del govern i mostrant alternatives possibles. A més el to i les formes foren de les més correctes.

N'Oriol Junqueras, candidat d'ERC va tractar d'ésser i erigir-se en un ferm candidat a dirigir una segona força nacional, en tots els sentits, tractant d'estendre mans i oferint propostes de futur i exigint veritats al govern.

Semblava observar-se una bona entesa entre els candidats d'ERC i ICV-EUiA, quelcom que pot ésser molt profitós pel bé del país.

L'Albert Rivera em va continuar sorprenent gratament en les formes, el contingut ja el coneixem i en grans blocs discrepem, tot i que hi ha possibilitat d'enteses; mostrà unes formes força correctes i una capacitat de realitzar propostes molt interessant, més enllà del seu contingut.

I per últim el Sr. López-Tena va tornar a pecar de les formes i la reiteració. Alguns ja hi creiem que gràcies a esdevenir un estat independent podríem fer més i millor política, però tot i fer les propostes, resten diluïdes en el seu discurs repetitiu.

Sigui com vulgui, el diumenge #25N podrem tornar a viure una interessant nit electoral i llavors, com sempre, esperar què ens durà l'esdevenidor polític governamental del país.

Motius? Clar que hi ha motius!

Fins i tot Frederick Winslow Taylor afirmà In the past the man has been first, in the future the system must be first... I acabà reconeixent que era un horror viure sense poder mirar a la cara a un treballador per no veure la seva hostilitat.
Avui és aquell futur, i els caps dels estaments directius socials i econòmics fan d'aquest infern global el seu edèn terrenal sense cap vergonya, i amb tot el despreci, envers la població. És per això que el moment de la lluita és arribat.

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Preguntes... sense resposta? La #Independència I

Des que l'ànim popular vers la necessitat d'expressar la nostra veu com a poble i reclamar la possibilitat d'esdevenir un estat ha ultrapassat les nostres pròpies reclamacions a peu de carrer i ha arribat no ja sols a les nostres institucions sinó arreu, es forgen moltes preguntes que sembla podrien restar sense resposta. És per aquest motiu que vull expressar-les de viva veu tot esperant que alguna ànima caritativa i amb coneixença tracti de respondre-les.

 

Pregunta primera

Diuen des de certes esferes del poder, actual o passat a l'estat espanyol, que no es pot entendre Espanya sense Catalunya ni viceversa, i a més a més, o tal vegada només, ho fan mostrant un desaforat amor des de la l'altiplà central, escassament vist per no dir moltes vegades de nova floració, envers les perifèries. Un amor tal que hom acaba pensant que, vista la situació real i el tracte que les institucions espanyoles donen a Catalunya i a tot allò que significa, no erràvem quan parlàvem d'un matrimoni on una de les parts ha acabat tergiversant el seu comportament resultant un cas de maltractament. Passada aquesta fase de recordatori de l'amor que segons ells hauria d'ésser mutu, ens recorden que cas d'independitzar-nos (al respecte hi ha una pregunta més endavant) acabaríem fora de la Unió Europea, i clar, caldria engegar el procés d'admissió on caldria la unanimitat dels membres; i, deixen entreveure que, cas de marxar, Catalunya no hauria d'esperar que Espanya acceptés la seva possible entrada a la UE.

I la pregunta és: això és amor? Això em sona a “o mía o de nadie” que acaba esdevenint “la maté porqué era mía” que, no ho oblidem, és una perversió malaltissa de l'amor. Són les amenaces de revenja durant un procés de separació matrimonial sense gaire acord. No diuen que s'estimen tant Catalunya i la seva gent? Llavors, si se l'estimen, perquè els volen posar traves al seu propi esdevenidor? Per què impedirien la seva nova entrada, cas que fos necessària, a la Unió Europea?

Segona pregunta

Afirmen que les normatives europees no contemplen com actuar en cas de secessió d'un part d'un estat membre i que, consegüentment, pertocaria que aquest territori, cas d'independitzar-se, de forma automàtica restarà exclòs de la Unió i hauria d'encetar un nou procés d'admissió. Considerant que ara per ara qui primer planteja aquesta possibilitat és Escòcia en un horitzó de finals del 2014, bé podrien intentar les autoritats europees intentar tenir enllestit per llavors quelcom que permetés dirimir aquesta qüestió; però, no ens enganyem, les coses de palau poden anar molt a poc a poc, que sempre seran molt veloces comparades amb la celeritat de les institucions europees.

Bé, sigui com vulgui, és un marc legal que caldrà resoldre el més aviat possible, mentrestant donarà per a molts comentaris i algunes preguntes. Per què, si Escòcia, territori i ciutadania que, no ho obviem, actualment forma part de la UE, esdevé un estat independent simultàniament es veu obligada a marxar de la UE perquè no va passar cap procés d'adhesió, no ho hauria de fer també el nou estat que sorgirà com a hereu del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord? De fet, no crec que es pugui dir igual, tal vegada passarà a ésser Regne Unit d'Anglaterra, País de Gal·les i Irlanda del Nord. I si filéssim molt prim, fins i tot el Regne d'Espanya que entrà a la UE no seria el mateix que restaria a la UE si Catalunya (sense coma) o Euskadi acabés esdevenint un nou estat en el sí de l'anomenat vell continent.

I encara filant més prim, els hi recomanaria que posessin fil a l'agulla, perquè per tots és conegut que hi ha d'altres regions sense estat a Europa que aspiren a canviar el seu estatus legal; i si Flandes aconseguís esdevenir un nou estat, adéu-siau a Bèlgica, ja que en sorgiria a més a més de l'estat flamenc el de Valònia, i si tots dos han de demanar l'adhesió, m'agradaria veure com s'ho faria la UE sense Brussel·les en el seu sí.

Tercera pregunta

La legalitat vigent és d'obligat compliment afirmen i recorden, o millor dit, amenacen amb la seva literalitat, des dels fronts unitaris espanyols. Bé, aquesta és una afirmació d'una veracitat inqüestionable, ara bé, també és cert que la legalitat, o millor dit, les legalitats, no són sempre unes doctrines perfectes. De fet, si ho fossin, no hi hauria una catèrvola de legalitats escampades pel món i hauríem arribat a un punt de la línia temporal on no caldria modificar-les. Però no és el cas. De fet, aquells que esgrimeixen la constitució espanyola com si aquesta fos la paraula revelada, més verídica encara que els tres llibres de les religions monoteistes, podrien tractar de fer-la complir amb la mateixa aparent vehemència en aspectes com la igualtat davant la llei, el dret a l'habitatge, etcètera.

I si ens posem una mica historicistes, comprovarem que gran part dels avenços socials s'han fet contra una legalitat vigent d'obligat compliment i que en molts casos una majoria volia encara mantenir com a privilegis heretats. A més a més, si no recordo malament, la traducció del mot democràcia (no estic parlant de la democràcia grega quan es creà el mot, si allò no ho haguérem canviat, legalitat vigent d'obligat compliment aleshores) significa poder del poble; per tant, donem-li el poder al poble, que aquest s'expressi lliurement i s'accepta la seva decisió. És a dir, per què no es fa un referèndum? Ara bé, si al final es realitza el referèndum que sigui en condicions, no com d'altres vegades ha succeït a l'estat espanyol.

Sigui com vulgui continuo sense entendre per què no volen que es pugui fer un referèndum, més enllà de les suspicàcies que tenen por al resultat. Només hi ha una manera de saber què opina la gent: preguntem-li-ho.

M'insultes dient que t'he insultat sense demostrar-ho

  Aquest escrit originàriament es pensà com una piulada; ara bé, vaig creure que podria ésser més entenedor si es desenvolupava una mica més abastament i així tractàvem d'evitar possibles interpretacions errònies involuntàries.

    La piulada hagués estat: “La meva perfecció és ésser jo amb totes les meves imperfeccions. Qui afirmi que l'he insultat i no ho provi, m'està insultant a mi.” De fet, ho serà per enllaçar el text.

    No he tractat, ni ho faré ara, d'enganyar ningú amb les meves idees, són les que són perquè sóc qui sóc; i, afirmin o hagi semblat que afirmava per un excés de zel en tractar d'esdevenir políticament correcte en les formes per tractar d'evitar ferides “innecessàries”, que em moc en certes ambigüitats degut a cert ús de la llengua, qui realment em coneix sap de la meva franquesa i de la meva visió clara i directa de els coses.

    Aquesta forma d'actuar i pensar, conjuntament amb l'obertura i ús de les xarxes socials pot fer, i fa, que les idees que hom expressa no arribin sempre a destinació, o si més no a la pretesa i en d'altres, i sembla que amb possibilitat de força habitud, amb tergiversació, amb volició o no, del contingut.

    Tot i això, no crec que es pugui afirmar de la meva persona que em dedico a les xarxes socials a insultar a tort i a dret a tota aquella persona que no pensa igual a mi. Reconec que certs aspectes o temàtiques em fan bullir la sang i certes vegades he pogut perdre els estreps o fins i tot fer comentaris poc afortunats, ara bé, d'aquí arribar a creure que estic insultant a col·lectius sencers em sembla fer marrada.

    Per això, crec que qui consideri que últimament he faltat al respecte de certes persones o col·lectius amb els meus comentaris i a més a més es dediqui a comentar-ho amb persones properes a mi sense el meu coneixement, i encara més greu, sense aportar cap prova fefaent, o no em vol conèixer o directament m'està faltant al respecte.

   

Nit d'Ànimes 2012

La celebració de la Nit de les Ànimes es perd a la nit dels temps, probablament des que la humanitat esdevingué quelcom que podríem definir com a creador de memes.

A Les Corts des del 2002 (algunes incerteses històriques dubten si el 2001, tal vegada sota l'influx del monòlit) tenim la celebració de Nit d'Ànimes a la Plaça Concòrdia gràcies a Diables de Les Corts. Fou un "part natural" i des de llavors ha anat creixent i desenvolupant-se. Hem vist (i creat!) diferents històries i versions, hem viscut nits més gèlides i nits més exitoses.

Sigui com vulgui aquell acte que crearen dos dels boigs que llavors era la nau de Diables de Les Corts continua viu i amb ganes de celebrar la cultura popular i tradicional d'arrel catalana.

Aquesta nit, dissabte 27 d'octubre (sí, som plenament conscients que en cap cas i sota cap concepte hauria de realitzar-se fora de les seves dates pròpies i naturals, però des de l'any passat, l'organització del Casal de Joves de Les Corts decidí que havia de realitzar-se en dissabte; jo encara espero una argumentació -vàlida no pot ésser- al respecte); com dèiem, avui dissabte 27 d'octubre Diables de Les Corts tornarem, conjuntament amb altres entitats del barri com Bocs de Can Rosés, Repúbli-k de l'Avern i Krítik, i una molt especial col·labarció de dues actrius sorgides de l'IT, a donar vida a la Nit de les Ànimes.

Si voleu gaudir de la nova versió de Nit d'Ànimes atanseu-vos a la Plaça Concòrdia de Les Corts. A les 8 del vespre s'iniciarà una torxada des del Casal que arribarà a la plaça a dos quarts per encetar l'espectacle.

Us hi esperem!

Versots Festa Major Les Corts 2012

Enguany, i després de molts anys essent Diables de Les Corts qui escrivíem els versots pel Correfoc Unitari de la Festa Major, els versots han sorgit de la feina conjunta de Diables de Les Corts, Bocs de Can Rosés, Diables i Timbalers d'Itaca i Repúbli-k de l'Avern.

A més a més un altre canvi es produí el passat dissabte (la data també varià, tradicionalment el feien oficiar el diumenge) a nivell de posada en escena, ja que després de la recuperació de la balconada l'any passat, el Marc, de Bocs, fou l'encarregat de llegir-los (aquesta vegada me'ls he mirat des del terrat, l'altre gran lloc per ser-hi en aquesta data).

Per aquelles persones que no puguéreu ésser allà o que els vulgueu recuperar, aquí us transcric els versots:

Diables som de l'Infern,
amatents per atiar els focs;
i mentre ballem, cremem, pervertim i bevem,
de terroristes de corbata en deixarem pocs!

Aquesta horda de diables,
només bergants per vosaltres,
l'any vinent serem més que tots els de Barcelona
per fer la Trobada de l'única Coordinadora.

Tisorada va, tisorada ve,
i com comtes d'olivars,
mai no féu el bé,
i quasi ens deixeu sense menjars.

Súper tècnics i polítics que viviu als vostres palaus
d'esquenes als honrats ciutadans
i us creieu que som uns babaus.
només perquè ens heu de signar els vostres nyaps.

Sr. Regidor, com us ho fareu
per de les havaneres sortir rodolant,
si rom cremat no beureu
perquè així ho aneu imposant?

La gestió de la Concòrdia,
les festes dels joves, amb les Alternatives o la Plataforma,
com tractar el soroll, i fer callar el xivarri
i sempre amb la paraula veïns a la boca.
Per dos o tres es deixen de fer actes
que inunden de vida el nostre barri,
que creen teixit social i fan troca.


Els petits, joves i no tan joves preparem moltes activitats
perquè Les Corts tingui cultura popular.
Les comissions de festes fan un gran treball
i les tècniques ens fan perdre el temps en reunions
sense ordre previ ni conclusions.
Com t'ho feies Montse? Com ho aguantaves?
Ah clar, sempre els ovaris sobre la taula posaves.

Sense Atabala'Mmmm no hi ha festa major!
Si les festes de foc sempre farem
Ja n'hi ha prou de voler-ho fer tot pitjor!
L'Atabala'Mmmm també el cardarem!

Aquesta és la casa del poble,
no ho negueu ni ens feu retrets,
no hi ha cap excusa per a la vostra actuació innoble
jugant com si fos una casa de barrets.

Que fàcil sembla rebre poder
i esdevenir dictadura,
però quan el poble obri el coder
la repressió ja no us la posarà dura.

No ens descuidem de parlar de la nostra Festa Major:
demà no serà un veí del barri qui faci el pregó
sinó un polític barceloní que no és panarra.
Un altre cop l’Ajuntament, quina barra!

Si continueu atacant cultura i jovent
tindreu un molt greu problema,
i no es dirà pas “tres per cent”,
i de la revolució serem emblema!

La història ens reclama, catalans i catalanes!
Segueu arran segueu arran,
ara és l'hora de segar cadenes:
que a espanya ja no ens retindran.

El Segadors era cançó de taverna:
diables, carregueu forques i bótes,
contra tot botifler de partit o caserna
que borratxos de plaer matarem antipatriotes.

Sota el bon guiatge d'en Pau Farinetes
diables, bèsties i tabals ompliu de foc Les Corts
seguint el Guardià i no hi haurà desfetes.
Que comenci el Correfoc!

La importància dels Protocols

Ahir divendres 21 de setembre es donava el tret de sortida a les Festes de la Mercè 2012. Em plau que el pregoner fos un científic, en Lluís Torner, que a més a més recordà la importància de la Ciència per a la vida de les persones. Seguint la tradició, mentre es feia lectura del pregó el Seguici Inaugural feia camí vers la Plaça Sant Jaume, plena de gom a gom i amb les seves reivindicacions. Tot seguit venia el Toc d'Inici. I aquí, trobem el primer problema. El primer de tres problemes que voldria comentar.

Com tothom sap des de fa uns anys la ciutat compta amb uns Protocols Festius, uns protocols redactats des de la pròpia Cultura Popular i Tradicional Barcelonina (CPTB) i que aprovats en ple d'Ajuntament esdevenen normativa (fet que ens era una immensa joia). Aquest protocol ens ha de permetre vetllar i salvaguardar la nostra cultura i les seves forces dotant-la de la viva força de la nostra societat que és qui la crea; això siginifica que si el món cultural es mou, tal vegada caldrà modificar els Protocols, regulada està la forma per fer-ho, emperò, hauríem de tractar de mantenir la literalitat d'allò escrit negre sobre blanc.

I aquest fet, no sempre s'està produint. Ahir tinguérem una mostra. Durant el Toc d'Inici, i per segon any consecutiu, el Ball de Diables Barceloní no era la representació que ha d'ésser. Que consti que no critico, ans al contrari, els esforços per "dignificar" l'actuació de foc que clou els balls a l'escenari, però la norma que entre tots vàrem redactar no s'està complint; i per segona vegada ho hem permés, i crec que és una greu errada. Si ha d'ésser modificat, que així sigui, però llavors, seguim les passes establertes per a fer-ho.

Aquesta última reflexió és perfectament aplicable al rebombori creat per una colla al voltant de les dues actuacions castelleres a les festes d'estiu del Cap i Casal del país. Entenc perfectament la postura que defensa que s'ha de cercar una millora pel bé de la CPTB i del públic que ens dóna vida, ara bé, les passes a seguir són les passes a seguir (i sabent que hi ha hagut un procés per a tractar de resoldre el suposat problema) actuar tal i com s'ha decidit, una decisió molt respectable, potser, no és la millor vers els objectius cercats.

Ara bé, si alguna cosa trobo realment problemàtica com a incompliment del Protocol Festiu és el canvi de data, sense cap argumentatiu vàlid, del Correfoc. Vers l'acte de foc que ha donat nom als cercaviles de foc a Catalunya hi ha incompliments de les recomanacions de forma sistemàtica des de l'ICUB per obra i gràcia del "perquè no pot ser d'una altra manera", és a dir, perquè ho dic jo. Aquesta última gran afrenta al col·lectiu de foc és el canvi, i proposta per fer-ho sistemàtic, de la seva data pròpia d'actuació: canviar el dissabte pel diumenge. Això que només ha d'ocórrer quan la Mare de Déu de la Mercè cau en dissabte ara es vol fer a l'inversa. I per què? Perquè algun il·luminat així ho creu més oportú. Trobo que és una greu errada i una afrenta a tota la CPTB. Haurem d'accepar que aquest any ha d'ésser així degut a certes viscissituds en el món de la cultura del foc, però ha d'ésser intolerable que aquesta anomalia passi a ésser norma.

Potser algú em titllaria d'integrista de la literalitat sensu estrictu de les nostres normatives, i s'equivocaria. Si tota constitució és sempre modificable, encara més uns protocols festius; ara bé, cal fer-ho adequadament i seguint unes normes. Igual que vàrem reclamar que érem nosaltres qui els havia de redactar ja que en som qui els dóna forma i vida, nosaltres som qui els ha de modificar. Crec que la Taula del Consell de Cultura Popular i Tradicional té feina, i com més aviat la fem, millor. I si em permeteu una frivolitat, fóra un bon moment perquè aquella iniciativa engegada pels ja coneguts com "Els 5 Bojos" de la CPTB s'enlairi definitivament. Seria una opció per recuperar l'esperit fundacional d'allò que fou anomenat "El Senat de les Tradicions de la Mercè" amb unes noves forces i objectius.

És ara el moment de reclamar allò que és nostre: la Festa. Ja fa massa temps que hem deixat la festa ens mans de l'administració, però ara la situació és encara més greu, ja no són només els tècnics a qui la qualitat i la capacitat se li suposa, ara rau en les forces de l'ordre; feu el símil amb el govern de la societat i veureu que no és aquesta la via.

Segon conte de la Cultura Popular i Tradicional Barcelonina

Ahir per segon any tota la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona vàrem fer la presentació dels nostres actes per les festes de la Mercè al Pati Manning. Esperem que sigui l'empenta definitiva per poder continuar treballant tots plegats per unes millors condicions del nostre àmbit d'actuació.

També per segon any vaig tenir l'honor d'ésser el membre dels "Cinc Bojos" d'escriure i llegir el Conte de la Cultura Popular i Tracional. No fou una continuació del primer, així que sembla que aquest "cuentista" (com el digué el company Blanes) tindrà feina escrivint cada any un conte diferent.

Ara toca Mercè, ara toca gaudir de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona.

         Un petit llum il·lumina l’habitació per evitar que sigui la foscor qui porti la Mercè vers el món dels somnis on la seva discapacitat desapareix i pot viure totes les aventures que llegeix en els contes. Quan acluca els ulls i sembla que la realitat es difumina li sembla veure una ombra saltironejant per les parets de l’estança. Es regira en el seu llit i creu descobrir una criatura volant al seu voltant. Podria ésser cert que una fada voleia per la seva habitació? La fada somriu i fa que sí amb el cap... “Sóc la teva fada i he vingut a cercar-te per dur-te a viure els teus somnis.”

         Guiada per la seva fada, la Mercè abandona volant la seva habitació per anar a descobrir aquell món on la màgia esdevé realitat. Des del cel descobreix una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà. I de cop i volta li sembla apreciar uns gegants com torres dansant entre la gent, i al baixar a peu de carrer contempla que també hi ha nans i capgrossos que constantment somriuen a les criatures. I tota la ciutadania viu en joiosa gaubança festiva, tal i com ella sempre havia somniat que haurien d’ésser els diumenges per a tothom. El so d’uns rítmics cops de bastó desvien la seva atenció, i descobreix més gent ballant, aquesta vegada envoltada d’un brancat de fustes amb fruites com picarols que sembla portar la joia del camp fins la ciutat. Una ciutat on a cada carrer hi ha gent ballant diferents danses i on la gent treballadora s’agrupa en cors per cantar i exaltar la seva felicitat.

         Enmig d’aquella riuada de gent que s’atura i es saluda i xala de la seva existència festiva descobreix una guimbada de criatures fantàstiques com només en els contes es poden veure, al so de les seves músiques, provinents qui-sap-lo lluny en el temps, fent-se seus els carrers. I allà al fons, a les places, descobreix la màgia del treball col·lectiu, agrupacions d’homes, dones i nens construeixen castells que semblen acaronar el cel per on voleia la imaginació.

         I al caure la nit, la gent no marxa a les seves cases, resta passejant pels carrers fins que reapareix la música, sons de sàbats de la nit dels temps, i apareixen bèsties i diables amb foc que fan ballar les persones sota les espurnes.

         El somrís a la cara de la Mercè  per la satisfacció de veure els somnis realitzats s’ha anat dibuixant durant tot el dia i ara la seva fada ja creu que pot ésser etern... La Mercè ha descobert la ciutat on vol viure per sempre més!

         Aquesta màgica ciutat per fer realitat els somnis de la Mercè és Barcelona, la Barcelona de la seva Cultura Popular i Tradicional, la ciutat que entre tots nosaltres construïm i hem de seguir construint. Potser serà cert, no ho sé, que les fades no existeixen però crec que no hi ha moment més màgic que el somrís de les persones que gaudeixen gràcies a nosaltres durant les festes; per això, si tots plegats treballem conjuntament, podrem seguir, durant molt de temps, escrivint els contes de la Cultura Popular i Tradicional d’Arrel Barcelonina...

         Que comenci la Festa!

Carta al MH President Mas

MH President Mas,

Em dirigeixo a vós com a ciutadà català que ahir va sortir als carrers de Barcelona a manifestar-se en favor de la Independència del nostre país. Aquest text, que sé que no arribarà, malauradament, a les seves mans, ha estat modificat després de la seva compareixença aquest matí.

La Diada d'ahir fou una jornada històrica i una baula més en el camí cap a la consecució de l'objectiu nacional d'esdevenir estat. Si el lema de la mítica manifestació de l'any 1977 era “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, la del 10-J del 2010 fou “Som una nació. Nosaltres decidim” el d'ahir era prou clar: Catalunya nou estat d'Europa”. I això es resumeix en una única paraula, la més pronunciada ahir. Independència. Paraula, per cert, que ens hagués agradat sentir avui en la seva veu; si més no, per a fer referència a les demandes que els convocants li feren arribar.

Avui esperem de vós que encapçali i lideri el nostre vaixell, Catalunya, vers el port d'esdevenir nou estat a Europa. Tots som conscients que no és una senda fàcil, però després de trenta anys de “reconstrucció nacional”, la “transició nacional” vers el nostre estat propi ha d'ésser molt més veloç, altrament perquè el poble no sols ho demana cada vegada més, sinó que ho necessita cada vegada més. És per això que cal que a gratcient iniciï aquest procés ara mateix a nivell de totes les vies possibles. No cal que s'erigeixi en un Casanova, Moragues o Villarroel perquè, afortunadament, no estem ara per ara, lluitant a peu de carrer en un guerra armada; però sí com ells, o com Wallace i Bruce o Glyndwr en els seus pobles, cal que com a estendard timonegeu el país fins l'objectiu final.

Sr. President, què espera obtenir respecte les demandes del poble de Catalunya el dia 20 amb l'entrevista del president del govern de l'estat que ens escanya i es nega fins i tot el dret a convocar un referèndum per decidir què volem ésser? Quines paraules ens adreçarà ulteriorment a la mateixa? Ahir li recordaren en l'acte institucional de la nostra Diada Nacional les paraules que l'ínclit Joan Sales li adreçà a la gran Mercè Rodoreda el 4 d'octubre de l'any seixanta-dos: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Potser ja va sent hora que realment ens fem dignes de les persones com les que jauen sota el Fossar de les Moreres.

Ahir, camí de la manifestació la meva neboda de sis anys exclamà “Ningú no es vol perdre la festa!”. Son pare li respongué “La festa és per vosaltres...”. M'agradaria que si algun dia em naixen l'Ermessenda i en Guerau ho puguin fer en una Catalunya lliure, o si més no, en tinc trenta-dos, d'anys, que puguin viure la independència essent ben petits.

MH President de la Generalitat de Catalunya, pensi en les paraules que ahir el President Rigol digué a la televisió: “Veient què succeeix avui crec que podria arribar a veure esdevenir Catalunya un estat sobirà”. El poble de Catalunya estem a les vostres mans, no volem ésser decebuts novament.

Atentament,

Natxo Barrau i Salguero

Carta al fill de puta que decideix els horaris del futbol

Al fill de la grandíssima puta que pertoqui,

Per a vostés el futbol és només una aspecte més de la seva forma de generar-se riquesa, i, tot i que sigui cert que socialment deixà d'ésser un esport, o si més no, no només un esport i esdevingué un potent mercat econòmic, les seves decisions són vergonyants.

Només a aquells ésser indignes que embruten el concepte de persona que només es mouen per la cobdícia i l'afany de lucre propi  podrien perpetrar un quadre d'horaris com el que es patirà a la LFP enguany. Si l'any passat era un crim, aquest gairebé seria qualificable de lesa humanitat si no fos que parlem d'un mer entreteniment.

Donada la importància d'aquest circ (per allò del panem et circenses) i considerant la seva història i el seu funcionament és condemnar les persones que, moltes vegades sacrificant altres aspectes vitals, volen gaudir de la seva passió esportiva.

El passat dijous, de fet, divendres de matinada, els vostres poderosos amics ja us criticaren , vistes les conseqüències dels vostres horaris, però dubto que els pateixin gaire. La resta, la plebe, com sempre, haurem de patir les vostres desafortunades decisions: partits de futbol a les 23 hores dissabtes, diumenges i dilluns! Està clar que la vostra vida disoluta no es veurà afectada per aquests horaris de merda (com la vostra pròpia persona, vist què decidiu), però la resta de la gent sí els patirà. Encara hi ha gent que treballa en aquest país, encara hi ha gent que vol gaudir de les seves aficions i no penseu que així afavorireu el consum en l'hosteleria! Si voleu putejar, aneu a cercar els serveis de les professionals del sexe.

Continueu així i no sols aconseguireu que els infants no vagin als camps a veure futbol, acabareu matant la vostra gallina dels ous d'or.

Cert que en el fons això és només un aspecte intrascendent de l'existència vista la situació actual, però com diu l'adagi televisiu, perdoneu però algú ho havia de dir!

Reflexions respecte els màxims legals de les penes

Hi ha aspectes de la justícia que hom no pot entendre.

Avui han condemnat a 21 anys de presó a l'assassí confés de l'atemptat d'Oslo i la massacre d'Utøya. Sembla ésser que és prorrogable i que és la pena màxima. Sigui com vulgui, la meva reacció en sentir la sentència no podia sinó ésser estupefacció: un ésser despreciable comet una atrocitat com féu aquest i només se'l condemna a 21 anys?! No m'ho puc creure i no ho puc entendre.

No ho puc entendre perquè per molt que la legalitat sigui la que és, hi ha coses que no es poden entendre, potser perquè existeix un garbuix entre la justícia legal i la Justícia, com si encara no haguéssim superat l'època d'Eumònia (Ευνομια), Dice (Δίκη) i Temis (Θεμις). Esperem que el nostre sistema legal sigui just, obviem que no existeix una única Justícia, o si més no, no hem sabut trobar-la, però desitjaríem que ho fos.

Amb aquest mateix problema topem quan per actes de lesa humanitat una persona és ajusticiada i se l'imposa una pena que pel nombre d'anys és un equivalent a la perpetuitat, emperò, aquell estat té un màxim legal d'anys que una persona pot restar a la presó, i a més a més, respecte d'aquest màxim comença a rebre la reducció de pena per “bona conducta”. O sento, però em sembla una errada, una vergonya i una manca de respecte a les víctimes.

Sigui com vulgui espero que ésser indignes com aquest no vegin els seus ossos fora de la presó només quan surtin amb els peus per endavant i que mai més haguem de patir una tragèdia com la què provocà.

Tres històries d'amor,sexe i ràbia. GRÀCIES!

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.

A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.

Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:

Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

La farsa de la Supercopa o la Supercopa de la far$a

Avui serà la vetllada de la gran festa del futbol català: a la Copa Catalunya afegirem la Supercopa de Catalunya... Ah, no! Hi ha qui ha decidit que no parafrasejant l'anomenat Rei Sol i la seva personalíssima concepció de l'estat.

Aquells que presumeixen d'ésser molt catalans (tot i ésser qui més mal ha fet a l'esport català) han decidit de forma unilateral que no els interessava formar-ne part. I encara més greu, els gestors d'aquesta situació han decidit acceptar tan vergonyosa acció i esdevenen partícips del greuge vers l'esport català. Ara bé, no ens hauria de sorprendre. Aquests que s'omplen la boca proclamant la seva catalanitat (com diuen en l'idioma de la federació per la que sí volen participar tradicionalment a la seva copa i supercopa, dime de qué presumes y te diré de qué careces) no és la primera vegada que fan aquest menyspreu a les nostres competicions: que ningú oblidi que, exempli gratia, un any la competició no es jugà (s'hagué de fer-ho el següent) perquè ells no trobaven dates adequades al seu calendari (i, novament, es presentaren amb un equip que no era la seva alineació d'habitud). I un altre exemple paradigmàtic: quan afirmàvem que havien guanyat totes les competicions on havien participar (cap novetat en aquest sentit, ja que Ajax o Celtic anys ha que ho poden afirmar) obviaven que la Copa Catalunya no l'havien guanyada. Ah, els resistents dels llogarrets de l'esport català!

Deia el President Pujol que català és aquell que viu i treballa a Catalunya (si els seus adlàters volguessin obrir els ulls, definitivament, a la màxima qui serveix no és lliure i fessin el camí que pertoca la última part de l'afirmació no estaria tan fumuda per la població actualment; però això són figues d'un altre paner); però sembla que alguns han decidit furtar aquest adjectiu i fer-se'l seu denigrant la resta d'entitats esportives catalanes que fan veritables feina per l'esport i la societat catalana.

Davant la sortida de to del negociat del pensament únic dels valors ($, € i ¥), la FCF es baixa els pantalons i els persegueix com un gos faldiller el seu amo. No senyors. Si algú no en vol formar part d'un col·lectiu, que marxi: llibertat absoluta. Això sí, acceptem les conseqüències: el FCB no vol formar part ni participar de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Ras i curt, clar i català. ¿Ara cal cercar una nova data que li vagi bé als burggravis caciquistes per a poder tractar de fer la disputa de les competicions? Això esdevé ésser cornut i pagar el beure. Senyors de la FCF la institució culer se'ls pixa a la cara i vostès diuen que plou, tot i que fa un bon dia!

Ara la cavalleria pesada ens farà tota una demostració que la culpa és d'altri, com sempre. Clar, ara resulta que és una molt mala data perquè no tenen temps de preparació de la temporada (això no ho sabien fa quatre setmanes quan es fa la presentació?!), perquè existeix un risc de lesions molt elevat (fa quatre dies no existia al Marroc -ja se sap que els valors dels diners tot ho poden-) que tal vegada no existeix per la resta d'equips partícips de la vetllada?! I a més a més demanen respecte i comprensió! Sí, clar, el mateix respecte i la mateixa comprensió que ells no han tingut vers els altres equips catalans. Sí, cal que ho aprengueu d'una vegada: CATALUNYA MÉS QUE UN CLUB.

L'excusa que la data és poc afortunada podria acceptar-la, l'entendria, però no quan s'ha participat en la cerca de la data i quan fa quatre dies somreies a la presentació de l'acte. Això és una iniquitat superba. I respecte el comunicat, publicitat buida de contingut, emès ahir, sembla un avís a la FCF i la Secretaria General de l'Esport que no els permetran que es comportin com Die weiße Rose, que han de tornar a la pleta, i si participen ho faran segons els convingui a ells i no a les normes que vulguin dictaminar qui no és autoritat moral per a fer-ho.

Podem inferir que sembla que a ningú sembla interessar les conseqüències que en deriven d'aquesta decisió. Algú s'ha plantejat el greuge que això pot representar pel Manlleu, el Nàstic o el RCDE? El Manlleu ja es planteja, encertadament, prendre mesures legals, i l'Espanyol va descartar algun amistós per poder participar en la competició de la FCF (com ha d'ésser!). Per cert, un acte de catalanitat és organitzar un partit a l'Empordà per recaptar diners pels damnificats del foc. Destinar la recaptació d'un partit al teu camp també, però si qui juga són l'USAP i l'Stade Toulousain crec que serien aquests qui estan destinant els diners.

Així, comptat i debatut, la FCF no hauria d'haver suspès la realització aquest vespre de la Copa de Catalunya i la Supercopa de Catalunya. El que hauria d'haver fet era reconvertir els dos partits en un triangular i que el campió ho fos de les dues competicions (em sembla més senyor que no pas disputar una de les dues finals i adjudicar el títol directament en l'altre) i expedientar aquella institució que no ha volgut seguir la normativa. Tanmateix, la resta de clubs haurien de no acceptar la nova data i exigir jugar-la només els tres que sí han mostrat veritable interès en les competicions del nostre país.