La copa mundial de Sudàfrica 2010 ja és història. El primer mundial al continent africà ha esdevingut i tot ha sigut tal i com havia d’ésser: la gran festa mundial de l’esport més gran del planeta.
La gran notícia és que un nou nom s’ha escrit en el reduït i selecte grup dels campions del món: Espanya ha sigut capaç de trencar tots els maleficis, propis, europeus, continentals i de previsions, per aixecar el seu primer ceptre mundial. Per primera vegada una selecció que no guanyava el seu primer partit esdevenia campiona, i per primera vegada la selecció campiona d’Europa, sense jugar a casa, esdevenia també campiona del món, i per primera vegada una selecció europea era capaç de guanyar el Mundial fora del seu continent.
Molt criticada fou la decisió de la FIFA de concedir la celebració de la Copa del Món a un país africà. Tot i els molts dubtes, l’organització ha sigut exemplar. Avui en dia ja no hi ha sorpreses en aquest sentit.
El gran lloc, potser, per veure els futbols mundials seria un lloc com Hyde Park. Recordo un article en una de les revistes gratuïtes que es donen als camps de futbol de primera, el que no recordo era l’autor, tal vegada l’insigne Enric González? Allà explicava com a les tardes s’organitzaven partidets improvisats de futbol, com arreu del planeta. Ara bé, veient els jugadors des de fora moltes vegades es podia endevinar la seva procedència: l’esperit britànic d’enviar la pilota ràpida des de la defensa als davanters, la solvència germànica i la seva perfecta organització, la defensa fèrria i una mica de joc subterrani italià, sempre capaç de fer un gol en l’últim moment, el joc espanyol de dribling etern amb l’instint d’arribar amb la pilota als peus fins la línia de gol, la força, resistència i indisciplina de ball africana... I en el fons, durant molt de temps era quelcom similar el que es veia en els mundials; però cada vegada hi ha més por a perdre que desig boig de guanyar.
Però entrem en matèria i parlem del mundial. I si un partit resumeix una competició és, tot i que no sigui el millor, la final del campionat. S’enfrontaven, per aconseguir definitivament, el seu primer títol Holanda i Espanya. Una “taronja mecànica” que feia el futbol menys total des dels setanta contra una “fúria roja” que no havia pogut fer el seu pressuposat futbol de toc i havia fet els seus millors mèrits amb un futbol de brega i entrega. La selecció dels Països Baixos presentava una capacitat ofensiva, sortint al contracop, molt elevada, tot i que tothom assumia que la seva defensa podia ésser un punt massa feble. Tot i així, sense comptar en el pronòstics, i amb un calendari relativament plàcid, on sols patí enfonsant l’únic intent de jugar durant el mundial de la canarinha i en el moments final davant la charrúa, havia arribat a tractar d’acabar amb els fantasmes. Davant es trobava la gran favorita, la campiona d’Europa, l’Espanya de la que tothom parlava del seu bon futbol que sols havia pogut mostrar davant Alemanya a les semifinals. Potser molta gent esperava una final amb un guió on Holanda tractés de disputar la pilota als ibèrics; però en el fons, sols es podia esperar un partit com el que havia disputat davant la pentacampeona. Fou una final tensa, i això és bo per l’espectacle i el futbol; però hagués sigut millor si els Països Baixos haguessin decidit plantejar un altre partit, ara bé, gairebé ho aconseguiren.
Com ja fèrem fa quatre anys (llàstima que no puguéssim penjar el comentari respecte la última Eurocopa) farem comentaris respecte algunes de les seleccions i així comentarem aquesta South Africa 2010 FIFA World Cup.
Espanya La campiona d’Europa arribava amb la vitol•la de gran favorita i d’una de les màximes expectatives del mundial si era capaç de mantenir el nivell futbolístic mostrat a l’Eurocopa de Suïsa i Àustria del 2008. Però tothom ja estava a l’aguait d’aquesta estructura i que no era la selecció que podia oferir bon joc però caure en els partits importants. I de fet, començà amb una derrota. Fet que podia haver sigut compromès en un grup més complicat, però que també els podia servir per recordar que no hi ha déus en el món del futbol, que tot colós pot perdre els peus. La resta de la fase de grups fou acomplerta com pertocava, i sols la sort (cadascú que posi l’adjectiu que consideri segons els colors) de l’expulsió xilena fou que no hi hagués més emoció. Fins aquest moment sols alguna espurna ocasional havia permès veure el pressuposat joc de toc dels espanyols (succeïa gairebé com el pressuposat “jogo bonito” de la canarinha que sols es veu als anuncis però mai als mundials, però aquests ho fan voluntàriament, en aquest cas era per les defenses numantines dels rivals). En la fase d’eliminatòries el primer escull fou una Portugal que no és absolutament res. Potser el gol és en fora de joc, però l’altre selecció peninsular no semblava capacitada, mentre juguin per a l’exhibició del “niño bonito”, de fer per eliminar-los. Després es trobaren amb un Paraguai que ja havia fet molt en el mundial. Tot i així, els guaranís saberen plantejar el partit i tingueren el seu moment. Però si durant l’Eurocopa es feren candidats reals al títol derrotant Itàlia al seu estil, tornaren a tenir l’inspiració, l’encert de Reina i el saber fer del millor porter del món Casillas, i en aquell moment es feren, de nou, i s’ho cregueren, màxim candidats al títol. I així arribaren, per primera vegada, a unes semifinals. Davant tenien una renovada Alemanya. I fou aquesta l’única que realment tractà, infructuosament, de plantar-li cara jugant a futbol. Però aquesta vegada Lineker no tingué raó i els alemanys no guanyaren. (Qui sap que hagués passat d’haver-se senyalat el penal a favor teutó tot just abans del descans?). I es plantaren davant del seu somni des de la plata de Brussel•les del 20. Fou una final d’infart. Una Holanda tancada per defensar-se i sols evitar el pressuposat joc tècnic espanyol que havia acabat amb Alemanya però sense el qual li havia costat molt més a Espanya jugar. Tractaren de fer el seu joc durant els 120 minuts de partit, evitant el joc dur neerlandès, veient com els taronges marraven les ocasions més clares del mundial i al final la inspiració d’un jugador de futbol (amb tot el que això significa) que acabà fent que aquella imatge del seu propi mundial (en el que cap jugador d’aquesta selecció, possiblement, havia nascut) en la que saltava Pertini ho fes ara un país. Espanya no havia pogut fer el seu joc durant tot el mundial, però s’havia trobat davant la seva gran oportunitat, amb una selecció que és més un equip, i sabent-se guanyador.
Holanda Tres finals, tres derrotes. La gran diferència rau en l’estil de joc. La Holanda del 2010 no jugava totalment com les dels mundials dels setanta ni tan sols com la eurocampiona de vuitanta-vuit. Tot i així havia arribat fins la final. No gaires problemes, saber no deixar jugar a Brasil (en l’únic moment que aquests volgueren jugar) i saber anul•lar l’empenta i l’esperit uruguaià. Una selecció que es balanceja en la inspiració d’un jugador i amb la capacitat d’un contraatac letal veié per dues ocasions com tenia el títol als seus peus. Si tot el món recorda el pal de Resembrink, ara tot el seu país recordarà les dues ocasions que Robben fallà. Molts criticaran a la selecció taronja per la final que jugaren, però, primer, allà hi eren, fet que la resta no podien dir, i segon, amb aquestes dues ocasions marrades podien haver sigut campions. Aquests que els criticaran ho faran perquè desitjaven veure una final amb més joc, però havent vist el que els havia passat als rivals del seu rival i com eren ells, feren la final que podien i havien de fer. I gairebé toquen la glòria...
Alemanya O com renàixer de les cendres gràcies a una lesió. La gran notícia és tornar a veure una selecció teutona jugant a futbol i no sols essent una maquinària perfecta, una col•lecció de panzers perfectament orquestrats. Perquè tot i que molts (pressuposats) periodistes es posessin les mans al cap, Alemanya moltes vegades havia jugat a futbol i ben jugat. En aquesta ocasió, emperò, l’aposta de Low ha sigut una mica involuntària. La molt oportuna lesió de Ballack, l’etern gafe i que mai arribà a ésser aquella estrella que semblava seria, va obligar el seleccionador a replantejar-se què fer. I quin encert! Considerant la joventut d’aquesta selecció, si decideixen, de nou, seguir per aquest camí, en breu, tornaran a donar-li la raó a Lineker. Sempre podrien plantejar-se què hagués succeït de xiular-los el penal a la semifinal, però amb el seu esperit, ja estan pensant en la batre Espanya a la propera Eurocopa. Crec que aquesta Alemanya és una de les grans alegries d’aquest mundial. Esperem que no es quedi en una flor estival.
Uruguai El retorn dels charrúes. Arribaren a Sud-Àfrica mitjançant la repesca i foren la única selecció sudamericana a semifinals, bé, de fet, l’única no europea. Recuperaren els somnis no ja sols del seu mundial, primers organitzadors i campions, i els del mític maracanazo (estaven escalfant per intentar-ho de nou d’aquí quatre anys?), sinó els somnis del 70. Òbviament no entrava en les apostes originals, però amb perseverança i creient en les seves armes i jugant com a bloc arribaren fins on no ho esperava ningú. Potser no era el millor joc del mundial, però era el fet d’ésser conscient de les limitacions i virtuts pròpies per arribar el més amunt possible. És una victòria dels humils davant els totpoderosos. El que potser, tot i ésser el cor i l’empenta d’aquesta selecció, és que Forlán fos elegit el millor jugador del mundial.
Ghana. Els Baghana Baghana, com foren anomenats al restar com a única selecció africana a quarts de final, foren l’ariet de la no victòria del continent negre. Des d’aquella selecció del Camerun que féu ballar (però al final caigueren) l’última Anglaterra bona a Itàlia, semblava que cada mundial era el moment de l’eclosió definitiva del futbol africà. Però novament no fou així. És més, gairebé fou una decepció. Era el seu mundial. Possiblement l’anfitriona era la més fluixa de totes les seves seleccions, però tot un continent era darrere de cadascun dels jugadors d’aquestes seleccions. Tots eren darrera la cama de Gyan que llençà el penal al travesser. La crueltat de la màgia del futbol. Tenir la glòria a tocar però emportar-se-la algú altre. Aquella tanda de penals, maleït i etern invent de paternitat dispusta entre Rafael Ballester i Karl Wald com hereu de la idea de William McCrum, deixà tot un continent plorant. Les seleccions africanes han perdut part de la seva frescor en el joc, de la seva espontaneitat i han continuat guanyat potència física, de fet com gairebé tot el futbol, i han guanyat en organització i estratègia, més per les seves pròpies experiències en lligues europees que per la seva moltes vegades pèssima organització per contractar seleccionadors. Les seleccions africanes semblen l’eterna promesa, sempre prometent però mai acabant de despegar.
Argentina D10s no va poder obrar el miracle. Maradona havia sigut el centre d’aquella Argentina del 86 que meravellà el món, i qui, amb el aturapenals Goicoechea, dugué quatre anys després la selecció fins una final; però aconseguir-ho des de la banqueta no fou possible. Aquesta Argentina, entregada a un Messi que sense Xavi ni Iniesta no sap brillar, jugava al que podia. Hi havia jugadors que creient en la màgia possible tractaren de fer que el país somniés, però aquest no estava destinat a ésser el seu mundial. L’aposta de l’Argentina ha d’estar en consolidar l’enorme potencial per la propera cita mundialista.
Brasil En la seva línia mundialista. Aquesta vegada de la mà del més europeu dels brasilers. I que consti que sempre em va agradar Dunga (per fer la feina que havia de fer, i que fou el gran pilar de l’èxit del 94). Però aquesta vegada, Brasil jugà massa amb foc, massa amb la idea que essent un conjunt rocós tindria la sort de sempre i la capacitat per guanyar amb els seus golejadors. Però el futbol és un esport d’equip i per tant cal fer-ho així si es volen assolir certs èxits merescudament. A més, ensopegaren, quan jugaven a jugar poc, davant d’una selecció que encara els deixà jugar menys. Què faran en el seu mundial?
Anglaterra Enfront dels reiterats fracassos dels últims temps, amb alguna petita excepció, dels inventors del futbol modern es decidiren per un “entrenador guanyador”. L’aposta per Capello volia ésser una aposta guanyadora, però es quedà en l’intent. No serveix posar com excusa el gol anul•lat (no concedit, vaja) enfront Alemanya. Aquell partit no l’haurien d’haver disputat: no haurien d’haver patit tant en un grup a priori assequible. A més, no havien sigut capaços de trobar com fer funcionar l’armada que desitjava l’italià. Tenen encara molta feina pendent per fer si volen tornar a ésser una selecció realment considerable com a candidata.
Portugal Realment esperaven aconseguir alguna cosa? Davant Brasil ja demostraren a què aspiraven. La seva única intenció era servir a Cristiano Ronaldo. I així poca cosa es podia fer. Per molt que ens ho vulguin vendre, ja no hi ha jugadors pels quals una selecció pot jugar i aquest fer una campiona del món.
Itàlia Han acabat creient que allò d’una final cada 12 anys i un títol als 24? Si no és així que m’expliquin què volien fer durant el mundial. Sols jugaren alguna estoneta, allò que tothom dirà “tan típicament italià” per fer algun golet i poder anar passant. L’únic esforç foren els últims minuts del tercer partit. Així, poca cosa es podia esperar d’aquesta campiona. Cal que es replantegi molt seriosament què volen fer amb el seu futbol o sí que tornarem a veure’ls en una final, per molta Itàlia, que tot ho pot, que siguin.
França Possiblement per amagar les seves vergonyes, són amagables?, seran els únics que recurriran al vell adagi que deia que Àfrica comença als Pirineus per tractar d’atacar l’actual campiona del món i d’Europa. Aquesta doble titulació, que ells aconseguiren a l’inversa, durant el període 2002-2004, pot ésser el seu millor record durant molt temps si no decidieixen adonar-se que el seu és un model totalment caduc. Ja ho era a Alemanya 2008, però sorprenentment arribaren a una final per escriure una negra pàgina a la història del futbol que servia com a metàfora del que succeïa amb la seva selecció. Tot i això decidiren anar fins a Sudàfrica, entrant per la més falsa de les portes del darrere: amb un il•legal gol amb la mà a la repesca, per dir que havien estat. Sota la direcció d’un Domenech cada dia més il•lògic i amb un grup d’idol•latrats en excès no es podia esperar gaire res. Bàsicament el que varen oferir. Ja és el seu esperit re-instaurar la monarquia després de la revolució; així ara els toca recollir les tempestats sembrades.
Hi ha d’altres seleccions de les que voldríem fer un breu comentari. Tant de Japó com de Corea que encara són una mica massa lluny del nivell de les altres seleccions favorites, però que feren millor joc que algunes de les comentades anteriorment i que en breu les podríem arribar a veure assolint fites com les de l’Uruguai (i fora dels seus terrenys). Xile i Mèxic potser tenien millor selecció que Paraguai, per comparar-les amb algú, però no tingueren la sort suficient que en aquest tipus de competició es requereix. Crec que l’aposta del Loco pot ésser molt interessant. A qui poca gent respecte a nivell de futbol és als USA i cada vegada més s’apropen a ésser una selecció que podrà fer coses interessants dins del món d’aquest meravellós esport.
Per concloure, hem pogut tornar a gaudir d’un mundial de futbol amb tot el que això comporta: bon joc, tensió, alegries i decepcions, descobriment de nous jugadors i demostracions de “bluffs”. Sigui com sigui ara comença, com si fos temps olímpic, el camí envers Brasil 2014.
Salut i futbol!
P.S.:Realment es mereixia Forlán ésser escollit millor jugador? I si no haugés d’ésser ell, qui?
P.S.II: Em continua semblant vergonyós que les seleccions campiones tant de mundial com d’eurocopa hagin de participar a la fase classificatòria per la propera edició. A més, cal recuperar la tradició que feia disputar el primer partit a la vigent campiona.
P.S.III:Tenia pensat parlar en aquest punt de les errades arbitrals, però mentre no se’ls professionalitzi i no hi hagi responsabilitats reals, res canviarà...
