ODERINT DUM METUANT.
DA MIHI ANIMAS, CAETERA TOLLIS.
UBI BENE, IBI PATRIA.
SÓC MÉS LLUNY QUE ESTIMAR-TE. QUAN ELS CUCS FARAN UN SOPAR FRED AMB EL MEU COS TROBARAN UN REGUST DE TU.
hi ha algun motiu especial per el qual avui sigui Sant Silvestre? no ho sé.
valorem? vale...
l'any 2008 -el del mític 8, que li diguin als xinesos...- començava amb una esperança molt gran: semblava que la felicitat científica per fi arriba; emperò, no fou així. L'experiència durà poc; però quedar-se allà hagués significat, com a mínim, un suicidi -no sé de qui-. Així que el somni quedava fet bocins.
llavors vàrem ficar-nos en una altra aventura de somnis -i algun malson- que, tot i que molts no ho esperaven ni desitjaven, encara dura... Esperem que el proper any sigui més beneficiós per a la Coordinadora; per això continuarem treballant.
i durant l'any es succeiren mil i una idees, trobades i moments especials, llibres i concerts...
Però res més especial que trobar ELUFPA. A l'estiu se m'obriren les portes del paradís i vai' decidir passar... i no penso tornar a sortir... Gràcies Raquel.
Per contrarestar el fracàs inicial hem començat el màster; i això em duu al Duran i Reynals a treballar en Rabdomiosarcoma... esperem que sigui profitós.
gràcies a totes les persones que em regaleu la vida; voltros sabeu qui sou... GRÀCIES!!!
que l'any vinent sigui coma mínim igual, i si fos possible, millor per a totes i tots... us estimo.
Com cada any quan sortim després de fer el raïm, els tiquets de transport públic seran més cars... Així que avui dia 31 és el de fer càclculs i comprar les els abonaments fins a finals de febrer...
fills de puta!!!
com us atreviu a pujar 50 cèntims les t-10!!! i mentres tant ens omppliu "la parada fastasma" de Gaudí amb llumetes -com totes les grans decissions del consistori del Cap i Casal..-!!!
Llàstima que tots siguem massa cívics i continuarem pagant; però es una maleïda vergonya!!!
els coll dels caps que pensaren tan inteligents decisions -la pujada de les tarifes- haurien de col·locar-se a les vies del metro mentre aquets passen!!!
Això s'acaba; l'espiral continua la seva fugida cap endavant... heu fet valoració del 2008 per encarar millor el següent?
Ara mateix la Caveolina-1 i el Rabdomiosarcoma, així com el retorn mental associat a anormalitats cromosòmiques són qui tenen la major part de la meva atenció; tot i això farem una aturada per escapar-nos i caure en la dinàmica consumista. I després patir la preparació de la Cavalcada de Reis de BCN.
Per sort, després hi haurà un soparet amb bons amics al caliu del bon foc.
La major sort és esser ben acompanyat?
Ja heu decidit què fareu demà a la nit? juas juas juas
Com a imatge un record pel passat dia de la (matança) dels (sants) innocents. Es veu que encara s'estil·la lo de fer innocentades; perquè això era el que digué el Sr. (sic! què ben educat he set!)Fernández Díaz, no?
imatge: La masacre de los inocentes; Jacopo Robusti (Tintoretto); Scuola Grande di San Rocco de Venecia. Venecia. Italia.
avui fem una actualització ràpida; com ja s'ha dit, el problema no és no tenir temps ni per respirar, sino no tenir-lo ni per poder possar-se malalt. (ta'nterao!)
així, l'Astrid, l'Olga, la Raquel, el Joan l'Aleix i un servidor ahir a la tarda vàrem fer cap al TNC per veure ALOMA de Mercè Rodoreda en versió de Dagoll Dagom. La valoració de la mateixa la penjarem -esperem que demà o el següent- a SEMIREA. El que sí sabem es que utilitzant la molt taurina expressió "había división de opiniones"; tant i que hi hagué qui llençà un exabrupte tal com "no em penso llegir mai Aloma"; fet que irrità als rodoredians assistents.
Si més no, gràcies al soparet que fèrem després poguerem fer unes valoracions més acotades de l'obra; així com recordar Mar i Cel -organitzar una trobada per fer un passi-; recuperar l'eterna discussió dels traumes provocats per les errònies eleccions de les lectures al cole/institut; i altres temàtiques vàries com "i què collons kardem per capd'any?"...
A posteriori, la nit continuaria de xerrades però ja a nivell més íntim i privat...
Jo us recomano que aneu a vuere Aloma.
I que aprofitem fins el dia 11 per veure Los Modernos.
Un dels efectes d'afegir anys a la nostra vida és el fet que el caràcter se'ns agrïa (més o comença un camí sense retorn).
No tinc gaire clar que això sigui evolcuió; tot i que ben mirat, ens podria fer més fàcil l'adaptació al medi, impedint-nos haver de suportar estupideses socials, de les moltíssimes que ens envolten. I potser, si realment ens desempalleguéssim del lastre innecessari acabaríem "madurant".
Cada vegada sóc més vell i tot i que no pretenc, an absolut, arribar a ésser un Scrooge, tampoc tinc cap mena d'intenció d'ésser l'estàtua de sal traïda pel temps i els records del (mal)suposades èpoques millors que resta a la barra del bar per curar juvenils -o infantils- fotesses de suposades amistats que no passen de coneguts de matinada.
No és rencor, i menys encara ira; emperò, com diuen en castellà "lo cortés no qita lo valiente" i "es de bien nacido ser agradecido"; per això crec en el diàleg i en que de les pitjors accions que es poden cometre és retirar la salutació. Ja que els savis aprenen de les errades tractem de seguir aquest camí d'il·luminació: tractem, no de fer una fugida cap endavant, sinó de continuar passejant devers l'hortizó.
Amb l'edat també comproves com a l'idioma li manquen moltes, amsses, paraules perquè puguem utilitzar adequadament els conceptes -i derivats i relacionats- d'amistat i amor. També et dóna la capacitat d'apreciar els sentiments encara que et manquin les paraules; i tot i que un continua sense poder entendre'ls, sap extraure ensenyaments dels succesos quotidians.
Davant d'això és meravellòs saber que un pot arribar a gaudir d'una vetllada màgica amb les amistats (d'aquestes que epitetitzem "de veritat" o "de les bones") anant al teatre i a sopar; i que tot i que no ens veiem tant com abans oi/o desitjaríem, la nit del 2 ja soparem i gaudirem de tot plegat...
Cada vegada, de collonades, en tolero menys -i supose que me'n toleren menys, també-; per sort, Gaia cerca l'equilibri -l'homeòstasi-, i això permet que gaudeixi molt més dels moments que realment s'ho mereixen...
imatge: Sic transit; George Frederic Watts; Tate Galleries.
penseu que fa mal temps? bé, el vent és una mica molest, però que faci un amica de fred i plogui no és tan dolent... més si aprofitem per gaudir del temps en bona companyia (especialment si tenim un dia "xof").
per mal temps el que podrien patir a la Sydney-Hobart:
Avui ha començat una de les més dures proves del món nàutic. L'any 1998 6 persones moriren degut a una terrible tempesta amb onades de 15 metres i vents de 80 musos; de fet només 44 de les 155 embarcacions que havien iniciat la regata l'acabaren.
Així que si voleu solcar les mars amb aquests boigs podeu seguir el seu desenvolupament, o la futura Oman Sail, o els de la Vendée Globe o la Volvo Ocean Race en les seves pàgines webs. Moltes, porten associades jocs virtuals per seguir-les des d'un altre punt de vista.
una de les nostres grans tradicions és la de fer cagar el tió? Us he preguntat mai per què?
doncs en el número 74 -desembre- de la revista Sàpiens, Roger Costa [és antropòleg i col·laborador del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana]ens dóna una resposta (l'he copiada de Casal Aixumara):
El caràcter de celebració infantil que des de fa segles revesteix l'acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrere antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al bell mig de l'hivern. No hem d'oblidar que el tió -o tronc, tronca, rabassa... entre altres noms que rep al nostre país- és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitza la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys -reals o imaginaris- del grup domèstic.
Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d'amulet protector de la casa, els camps i el bestiar. Per aquest motiu era costum escamar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquest tros de fusta arribava a l'extrem d'adreçar-li oracions, oferir-li aliments i vi, pràctiques que coneixem perquè van merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII. El do de la fertilitat L'acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat que acabem d'apuntar. De la mateixa manera que a l'arbre de Nadal se li pengen les boletes que recorden la fruita que no dóna a l'hivern, obligar a cagar el tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d'hivern, que segueixi produint béns fungibles. Ritus solsticials similar han estat documentats en pobles hispànics en principi tan dispars entre si com el País Basc i Extremadura, arreu d'Europa -des d'Anglaterra fins a alguns països eslaus-, i fins i tot en determinades cultures de l'Àfrica negra. Joan Soler Amigó assenyala també en la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s'estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l'interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors que hi hagueren en l'època.
essent avui 22 de desembre només es pot preguntar: us ha tocat la loteria?
doncs a mi sí... diners? no, òbviament no -no duia res-... cada dia ens toca la loteria, al llevar-nos i comprovar que continuem vius i podem lluitar per fer un món millor, o "simplement" per fer realitat els nostres desigs...
Sóc molt feliç en aquests moments, i sé que continuarà; però no oblideu que la meua felicitat també és fonamentada en la de la meua gent... i sembla que més o menys tot comença a rutllar...
Qui més qui menys criticarà aquests dies que arriben; però, aprofitem i meditem internament: què som, què volem i cap a on anem? Tractem que el cor, l'ànima i els somnis siguin en les respotes...
aquí matí i principi la Raquel i jo hem pogut estar junts, i cal aprofitar-ho; després tenia una reunió al districte d'Horta-Guinardó pel tema de tractar d'aconseguir un local per Coordinadora. (He aprofitat per passar per la biblio i agafar un llibre per veure si podem preparar una nova lectura poètica). I Més tard he 'nat a BDN per demanar-li el carnet perico a mon germà, i llegir-li un conte a la meva neboda per 'nar a dormir...
demà serà un dia / nit intereressant... podrem veure a la Peque i la seva panxa i al Sergi; així com al nostre home a Alemanya. A més és l'aniversari del meu amic Iván; així que hauria de passar-me pel bar del seu colega a falicitar-lo...
i el dia següent partit de bàsket (i estem en quadre!!!) Sense oblidar que demà he d'inscriure al Ferran i un servidor per la Copa Nadal...
I he descobert que ahir vai' fer, sense saber-ho campana a classe i que tindrem molta, i és molta, feina amb aqueta assignatura (submòdul o com es digui).
millor que 'nem a dormir...
P.S.: la foto és del piromusical d'aquest any; perquè no em puc queixar...
Això que veieu a la imatge és CULTURA TRADICIONAL I POPULAR CATALANA.
Sabeu quin és el problema? que poca, sí, molt -massa!- poca gent ho sap o així ho considera. Quines són les conseqüències? Que els "correfocs infantils" són més en perill que mai. Sembla que la seva al·legalitat pot ésser substituida per una il·legalitat desfermada per les noves normatives europees que provoquen les noves espanyoles.
Al respecte de tot això que avui tractarem d'aqust tema a la reunió de Coordinadora. Aquí us deixo la convocatòria remesa a les colles:
HOLA COMPANYS I COMPANYES!
COM JA VAM DIR A LA ULTIMA REUNIO DE COORDINADORA HI HA UNA TEMA MOLT IMPORTANT A TRATAR QUE ES EL DE LA LLEI DEL FOC. PER AIXÓ QUE, DES DE LA JUNTA, FEM AQUESTA CRIDA A TOTES LES COLLES , TANT INFANTILS COM ADULTES. ES UN TEMA MOLT IMPORTANT QUE HEM DE TRATAR I HO HEM DE FER ENTRE TOTS I TOTES. ES PER AIXO QUE EL PROPER DIA 16/12/08 HI HA UNA IMPORTANTISSIMA REUNIO. FOS BÓ I IMPORTANT QUE TOTES LES COLLES HI VINGUESSIU.
DIA: 16/12/08 HORA: 20:30h LLOC: CMCP DE ST. ANDREU C/ ARQUIMEDES, 30 ( CAN GALTA)
MOLTES GRACIES.
LA JUNTA
PD: RECORDEU QUE FAREM UN PICA-PICA DE GERMANOR. FOS BO QUE TOTHOM PORTES ALGUNA COSA
les fotos són del company Baloo (en Jaume de Poble Sec).
Hi ha ocasions en què les paraules no són capacitades per expressar allò que desitjaríem comunicar; o,potser, no en som nosaltres els capacitats. Sigui com sigui, en resulta terriblement difícil narrar el (nostre) últim cap de setmana.
[tu sabràs/saps que es pot resumir en ELUFPA]
Aquest cap de setmana amb tu ens ha permès ésser encara cadascun més l'altre. Hem continuat (i ho farem cada dia) descobrint-nos, com són les nostres ànimes i com bateguen els nostres cors; que la frontera que ens separa és com la nora entre la terra i la mar; que som fars que ens il·luminen de nit i de dia; que descobrim de forma conjunta l'horitzó; i, que res ni ningú ens podrà ésser aturador.
Tossa ara, per nosaltres, significa el poder haver-nos despertat, novament, en els braços que ens acullen i ens protegeixen a cada instant; il·luminats per la mirada de l'altre que com un atrapasomnis sempre vigila perquè gaudim somiant i els nostres desigs esdevinguin realitat. La respiració de l'altre és com la remor eterna de la mar; ens bressolem i ens estimem amb tots, que són més que els cinc coneguts, sentits. És cert que a cada instant creixem més en l'altre i això ens fa millors per a nosaltres com a dos cors que bateguen com un; permetent-nos gaudir a cada instant de l'AMOR.
un viatge més, tres dies i dues nits -i infinitat de fotos, jejeje- per avançar com l'Univers.
Gràcies Raquel, t'estimo.
Menos tu vientre, todo es confuso. Menos tu vientre, todo es futuro fugaz, pasado baldío, turbio. Menos tu vientre, todo es oculto. Menos tu vientre, todo inseguro, todo postrero, polvo sin mundo. Menos tu vientre, todo es oscuro. Menos tu vientre claro y profundo.
aquest divendres, disabte i diumenge del cap de setmana de Santa Llúcia, els dos "empalagosos" de la foto marxem de cap de setmana romàntico de relax...
res, a guadir "del amor i sus trabajos" així com de la bona companyia sense que ningú ens destorbi -ni noltros molestem ningú-.
a "the flat", i protegint a Kinto dels posibles efectes, Isako, Luisamen i Miguelito s'ha possat a tractar de gravar quelcom que ens serveixi definitivament per a ésser quelcom similar a una banda.
per ara les presses de guitarres i baix; caldrà treballar les bateries encara en algunes, i no totes les lletres estan acabades; però és el principi, esperem de quelcom.
mentrestant seguirem somiant i gaudint de les estones juntes.
P.S.: i ja tornem a tenir sonostil, així a vore si tornen els assaigs i la productivitat...
Avui és 6 de desembre de 2008; fa 30 anys el poble espanyol aprovava en referèndum la Constitució Espanyola que les Corts havien retificat el 31 d'octubre precedent.
Tots som conscients de la importància de la "transición"; tot i ésser una llei de punt i final, que com digué Santiago Carrillo tot just després de la legalització del PCE "no podíem tornar a matar-nos entre nosaltres; així que tots haurem de fer concessions". D'acord; no podem negar-ho; però, tampoc que 30 anys després i sense menysprear la importantíssima feina de persones com Suarez, don Santiago, Felipe, (el després president) Pujol, Roca, Herrero de Miñón, i tats d'altres com cares visibles de tot un procès ciutadà, potser ja va essent hora de millorar tot allò que no es va poder fer com calia llavors degut a les circumstàncies.
Emperò, demanar segons què quan encara no és permés demanar donar sepultura digna als morts caiguts defensant no ja sols els més justs i dignes ideals, sinó la legalitat; sembla una bogeria. Però, no oblidem que la única lluita que es perd és la que s'abandona.
Per tant; no creieu que ja toca carregar-se això:?
artículo 1.3 La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.
cada vegada més, aquest gran home, Ismael Serrano, em deixa sense paraules...
el d'ahir, tornà a ésser un grandíssim concert; una meravellosa nit màgica per deixar-se seduir gràcies a les seves paraules i la seva música i bressolats arribar a Peumayen on els somnis són posibles i si ho desitgem es faran realitat...
poques coses us puc dir del concert... sols que calia ser-hi per tornar a gaudir amb ell (tantes vegades i sempre és un nou viatge a Ítaca). Era un dels últims concerts de la gira de Sueños de un hombre despierto; per tant era el mateix escenari que el concert a l'Auditori del 18 de novembre de l'any passat (comentari aquí). Però les cançons foren conformades en un set list diferent.
Aparegueren a l'escenari i tot començà a agitar-se dins... i quan arribà la segona cançó (Amores imposibles) les aigës eres desfermades... al acabar-la el meu cor gairbé eixia del meu pit... Era tan conscient que no existeixen els amors impossibles; que l'única batalla perduda és aquella que no es lluita... que si ho desitgem i ho cerquem, els nostres somnis esdevindran realitats...
Hi hagué molts moments màgics; com la presentació de Recuerdo, que li respondria la noia la vegada que canviï tot... (jo ara sé que li diria que ha decidit oblidar la neteja de primavera -llàstima que no toqués Si Peter Pan viniera), i òbviament, la interpretació de la cançó; posiblement la meva seva preferida. Vine del norte ens transportà fins el Con Sud i les lluites encara no acabades o dignificades; i arribà Al bando vencido; i vai' tornar a plorar... [ploraré, però ho hauré de fer, i ho faré, el meu recital Palabras para la República].
Foren tants els moments... com els contes que ens narrava o quan ens feia volar cap a llocs i temps més enllà de la nostra localitat (a l'ultima filera a la cantonada).
Al acabar Duermes vai' tornar a demanar-li, com no -l'anterior vegada no li havia fet; potser en aquell tancament d'espiral cap endavant no tocava- un fill seu...
El set-list, sense ordre és el següent, deixat per elsolenlaluna al foro de la pàgina web:
Testamento vital - Amores imposibles - Ya ves - Km 0 - Duermes - Si se callase el ruido - Zamba del emigrante - Papá cuéntame otra vez - Recuerdo - Pequeña criatura - Últimamente - Tierna y dulce historia de amor - Vine del norte - Sesión continua - Sucede que a veces - El virus del miedo - Ya nada es lo que era - Qué andarás haciendo ahora - Vértigo - Al bando vencido - Ana - La extraña pareja + dos canciones que no sabría deciros el título, no recuerdo haberlas escuchado antes, una de ellas Hay que vivir (?) en honor al desaparecido Joan Baptista Humet (y una de nueva?)
Són tants moments... tantes sensacions, tants pensaments... i un adonar-se que les cançons varien, no ja sols per com ho fem nosaltres, a cada concert degut a les meravelloses bones arts per donar-li una sonoritat diferent.
Ya ves em fa pensar en algunes persones i en allò que no ens vàrem atrevir a fer; La extraña pareja en Núria, per tantes nits compartides amb Ismael Serrano; Pequeña criatura en els amics que es casen; Si se callase el ruido indefectiblement en Anna Massallé, hi eres?;Vértigo -si continuen veuran un video- en quan el vai' descobrir la primera vegada en concert (any 1999!) i em feu veure tota la meua vida des de la facultat fins fa uns mesos... i sí, el concert en sí, en la fortuna d'estimar i ésser estimat...
I una vegada acabat -fou estrany no escoltar A las madres de mayo ni Caperucita-, després de les seves tres hores amb Barcelona -segons Fredi Marugan la ciutat del món on més bisses es demanen- i tocar amb els llums encesos del Palau uns poquets decidírem esperar...
i així em tornà a signar l'entrada del concert i em feu una abraçada (ja teníem els dos petons) deprés de poder fer-me la foto amb ell...
només calia tornar gaudint passejant (i parlar amb una nova parella d'enamorats dels seus directes des de Terrasa) de Barcelona -i com un pelegrí passar davant dels nostres altars- forjant el record d'una altra màgica nit GRÀCIES A ISMAEL SERRANO.
P.S.: quan era al País de Gal·les les seves foren unes de les que més m'acompanyaren; i no sols allà, m'han fet somriure, gaudir de l'amor o plorar... i sé que ho continuarem fent... NOS VEMOS EN LA PRÓXIMA qui s'apunta?
el dia 3 de desembre és dels poquets dels que en conec el sant (potser perquè és el de mon germà mitjà?).
aquest matí he 'nat a casa de Raquel, i per fi he descobert el seu petit racó de món on s'amaga; així com a la family. Hem vist fotos, hem somiat, hem fet fotos, hem seguit somiant i sabent que tenim un futur per redactar.
tu dius que sóc el teu àngel caigut del cel, jo et dic que ets tu qui em fa pujar devers el paradís...
I per fer que el dia sigui encara més màgic (màgia ets tu) aquesta nit per enèssima vegada (7, 8, qui sap?) veuré en directe -una altra vegada al Palau de la Música Catalana- al meu admirat i estimat Ismael Serrano (web / blog) presentant el nou disc (en directe) UN LUGAR SOÑADO.
Així que continuarem somiant amb els nostres paradisos...
Que amantes y borrachos irán a los infiernos, no puede ser verdad, creerlo es imposible; si van a los infiernos amantes y borrachos, quedará el paraíso desierto y despoblado. Omar Jhayyam
Joan Amades ha estat una figura cabdal en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, és un personatge amb el qual hi estem tots en deute i per això creiem que la iniciativa de l'homenatge és patrimoni de totes les associacions, organitzacions, i persones que valoren, es senten identificats o es dediquem a la cultura popular.
És per això, que per assolir aquest objectiu proposem l'adhesió a aquesta iniciativa de col·lectius, entitats, federacions, organitzacions, mitjans de comunicació, persones... sensibles a la proposta i a la figura de Joan Amades. Aquesta implicació pot materialitzar-se de moltes maneres com per exemple organitzant actes commemoratius a les vostres poblacions, afegint-vos a la iniciativa amb propostes que ja realitzeu en les programacions culturals, donant a conèixer el personatge i la seva obra ingent, fins i tot dedicant-li activitats que ja feu habitualment. .....
Amb aquesta intenció i amb la idea d'unificar visualment totes les activitats que s'organitzin al voltant de l'Any Amades, s'ha creat una marca que és a disposició de totes les entitats i organitzacions, i que podeu, si ho desitgeu, descarregar-la d'aquesta pàgina.
L'Associació Cultural Joan Amades agrairà rebre una notificació a través del correu electrònic a l'adreça anyamades@joanamades.cat per tal de tenir-ne constància i poder difondre l'acte organitzat en els mitjans que té al seu abast.
avui, si no tinc malentés, és la presentació de l'any Amades, així que atítol personal i des de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona allà hi serem. C/ Avinyó, 19.
Desde hace ya algunos años durante el post bolo en el que aprovecho para poner la libreta de emails a disposición del público y para hacer top manta vendiendo mis discos me ha ocurrido a menudo una escena más o menos similar a la que sigue: Comprador: Dame un disco de lo que has hecho hoySobrino: Es que hoy he hecho dos o tres canciones de cada uno de mis cedés e incluso alguna nueva que no está grabada.C: Me refiero a lo que sea más parecido a lo que hoy hemos visto en el escenario.S: Intento que cada día mi concierto sea diferente y eso es difícil de plasmar en un disco…P: O sea que los comentarios que haces entre canción y canción y los monólogos no están en tus grabaciones.S: Pues no: mis discos son básicamente música y letra pero los trozos hablados entre canciones, los juegos con el público y todo eso lo dejo para mis directos.P: Pues deberías grabar un disco en directo… Ha llegado por fin el día: el próximo domingo 30 de noviembre El Sobrino del Diablo graba su primer trabajo en directo. Incluirá canciones nuevas (Enemigo público número dos, El retorno del Rey), viejas (No quiero ser un monje, Menos mal que nos queda el blues), históricas de mis bolos a dúo con Mr Rodríguez (Jipi fumador, El país de Gromenchoc) y alguna que otra versión o perversión. Y monólogos, muchos monólogos. En fin, una docena de canciones mías que toco regularmente pero que era imposible encontrar en CD. Habrá un micro abierto hacia el público, de modo que queden grabadas las risas, incursiones, guiños y gente accediendo a mi humilde y habitual petición de que vociferen estribillos a dos o más voces. Así que ya lo sabéis: si queréis colaborar chillando, cantando, riendo, aplaudiendo o abucheando en el primer disco en directo del sobrino, ahí va la cita: DOMINGO 30 de noviembre a las 20h en la sala GENIS DE BADALONA (La Rambla nº 11, Ascensor piso -1, a 2 minutos de Renfe) BADALONA Entrada 3 euros. (Se recomienda llegar a la hora, que empezaremos puntuales)
Doncs, amb Isako i Luisamen ens anaren cap allà a gaudir d'una freak nit on vàrem riure molt i escoltar bona música. Ara faria falta que fés un disc en directe dels seus "greatest hits"!!!
ahir vàrem celebrar l'acte CONTACONTES CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES al Casal de Les Corts.
fou un veritable èxit. La sala acabà plena; diverses persones -algunes que no pensaven que ho farien- pujaren a l'escenari per participar activament de l'acte. A totes vosaltres i a tothom que hi vingué, GRÀCIES per ser-hi. (Especialment, vull agraïr l'Astrid per deixar-me ser-hi amb ella en la coordinació de tot això).
fou una molt maca forma de fer palès la nostra visió de les coses. Sonaren cançons; es llegiren poemes, textos -alguns d'inèdits-i cartes; s'interpretaren contes (gràcies Janina per acabar explicant la formosa versió d'Eva i Adam); i es realitzà una performance final.
personalment vull destacar la possibilitat d'haver participat, d'haver deixat palès que com a home sols es pot estar en contra d'aquest terrorisme`.
em vai' emocionar especialment al sentir-me una nena petita llegint el text de la Raquel -gràcies per deixar-me ésser qui el llegís-.
continuarem lluitant mentre sigui necessari.
què bonic fou tot: començar amb el conte recollit per Rodari, Una tira de cuero perezosa; que la última cançó fos Ella de Bebe; que l'Anna fes l'esforç de venir a cantar les seves cançons i a fer els cors a l'Astrid a La Caterina -sonà genial!- [per cert, Anna, se m'oblidà felicitar-te pel recent premi Butaca!!!; I'm so sorry]; l'Ori, com sempre, demostrant que l'escenari és el seu medi, i ajudant a que tot pogués sonar bé; la Irene llegint-nos la "definició de dona" perquè meditéssim; que la Marta i l'Astrid Plantada llegissin dos poemes de l'àvia de l'Anna; que la Raquel llegís dos meravellosos poemes (llegir aquí); que les i els companyts del grup Empenta fessin la performance final; la Janina que ens donà unes lliçons de com explciar contes; qui pujà sense que fos previst a llegir un conte... (i que pogués ésser partícep)
tot i que molt negra ens sembli la foscor de la nit sempre acaba eixint el sol... cal tenir confiança en les persones que ens estimen i estimem i podrem gaudir del plaer de viure...
parafrasejant el gran Nietzsche, allò que no ens mata ens fa més fort
un bonci somrís per en "peretzós" i la joia eterna de la seva fulla (de nas verd)...
imatge: ParadiseƒAdam and EveƒThe Morning Hymn] Book 5. line 136., bound at p.133 in the book, The Paradise Lost of John Milton (London: Charles Whittingham, 1846), 1825. Mezzotint. 25,4 x 35,8 cm. Museo de Bellas Artes de San Francisco. San Francisco. California. USA.
el passat divendres vai tenir l'oportuitat de gaudir del concert d'EPICA a la sala nova de Salamandra en companyia de Luisito -mi bajista!!!- i uns colegues seus.
val a dir que els teloners (support band, que no "curtainer") Amberian Dawn feren un concert molt digne i interessant.
Dels EPICA poca cosa es pot dir... BRUTALS!!! Si en estudi sonen genials en directe, tot i la necessitat de samplers són absolutament fantàstics... vai' gaudir com feia molt de temps que no podia en un concert. Els heu de descobrir tota persona que encara no hagi sigut subjugada per ells!!!
Ariën van Weesenbeek, drums, impressionant, amb ell queda clar que mai es passaria fred a l'Infern; no és un motor, és el cor de la terra reconvertit en bateria de metal. Yves Huts, bass, la sobrietat de qui sap que tot el pes recau en el seu treball fosc. Ad Sluijter, guitars, un altre treballador nat que fa tot el conjunt pugui brillar, recordant com la múscia és matemàtica, la llengua universal. Coen Janssen, synths and piano, màgia en els dits donant-li amplitud al conjunt de l'encanteri. Mark Jansen, guitars, grunts & screams, el cervell de tot plegat, un geni que ens permet gaudir des de la foscor cap a la llum. Simone Simons, la seva veu és la nostra llum com ella ho hagués set per Vermeer.
Són com un quadre de Rembrant il·luminant la foscor de l'existència amb el seu art.
Gràcies Luisito per, finalment!, haver aconseguit fer realitat quelcom que desitjava des de feia temps...
Aquesta tarda acabem els submòduls 4 i 5 del mòdul 1b del màster (sí, és complicada l'estrucutra de les coses aquestes que area es diuen màsters oficials -estil Bologna-). i per remartar-ho, amb les treballs pendents, un examen (i això com es feia)...
Per la nit, gaudirem, per fi, del show, segur que impagable, d'EPICA:
demà i diumenge, deu hores cada dia al Saló Nàutic:
Teníem planejat una visita a un acte molt i molt interessant; però qui sap si arribarem:
perquè els "chipsahoy" us ho mereixoeu per lo bona banda que sou; i perquè als que conec sou meravelloses persones; espero i desitjo que aquesta nit sigui molt gran...
La nit d'ahir dimarts 11 de novembre de 2008 fou màgica. Més enllà de la bellesa que deixava la lluna al cel; vai' ésser l'aforntunat receptor d'un bonic regal.
El 19 d'octubre fou l'aniversari de la Raquel, i algunes de les seves amigues li regalaren dues entrades per anar a vore l'obra Els nens d'història (the history boys d'Allan Bennett) al renovat Teatre Goya. Ella decidí que volia que jo fos el seu partenaire. A més, per fer-ho més rodó, se li acudí que al acabar podíem anar a sopar i que fos una sorpresa per a mi el lloc.
És divertit troabr-se amb gent coneguda quan un surt de la rutina habitual; aquesta vegada fou l'Àngela -per cert, recorda els consells de salut que vai' donar-te, jo crec que fora molt adient que els apliquessis-.
L'obra fou interessant; ja farem un comentari a Semirea, al respecte. La veritat és que us la recomano; si més no, us farà pensar mentre gaudiu de dues hores i mitja d'una obra digne i amb bons diàlegs i algunes bones interpretacions.
Després d'allò, fèrem camí devers les rambles, al número 120, per sopar al restaurant Attic. Un gran sopar:
Amanida de formatge de cabra amb fruits vermells i pipes + Coca fina de verdures amb sardines, formatge de cabra, rúcula i germinats/Rissoto de verdures amb ceps + postre verd/postre vermell.
El sopar ens permeté xerrar de tot una mica -penseu en dos empalagosos sopant...- i tot i que hi ha qui té una capacitat de síntesi ingent, sempre surten temes per poder xerrar...
Resumint; fou una nit màgica amb la millor companyia posible.
L'altre vesprada, sortint de la facultat duna classe del màster, vai' vore el cartell que ens recorda que la UAB fa 40 anyets... i això de fer anys aliens a vegades ens fa pensar sobre la fugacitat del temps; i com tot just dijous passat fou la Festa Major de la UAB, el cap comença a donar voltes...
Com bé ens diu El Sobrino del Diablo "cualquier tiempo pasado es... anterior"; ell també afirma que recordem agradablement i diem allò de "la música de la meva època era millor" ja que foren els temps en que "follàvem" més... això últim potser és més discutible segons la persona; però la primera asseveració no la pot negar ningú (els físics no contarien).
Qui fa un cert temps que havia trepitjat i viscut a la UAB (possem des del tombant de mil·leni) haurà dit més d'una vegada allò de "la Festa de la UAB de la meva època era molt millor". Potser té raó; i no ho dic sols pel fet que un servidor sigui un d'aquests... sinó perquè així ho sento... Ara, que també pot ésser una clara forma de síndrome de PeterPan no diagnosticada... Sigui o no veritat, el cert és que m'és ben igual, el que mai ens podran robar -si no fem cas de les pelis de ciència ficció- són els records...
aquella primera festa amb els companys de primer, quan fa "quatre dies" que ens hem conegut i de fet, poc sabem uns dels altres, a la gespeta davant del bar de Ciències -quantes hores ens esperàven al bar del Quiñonero!!!-. el BRUTAL -amb majúscules grans i color- segon any amb l anostra primera paradeta... i totes les que foren venint abans que la UAB decicís canviar el format...
potser és simplement que un tracta de crèixer, o de madurar, o simplement, de sobreviure en aquest món, absolutament de bojos que ens ha tocat heretar, i hi ha coses que no volem que se'ns escolin per les mans com qui tracta d'aferrar la mar amb la mà...
no és el que voldria escriure; però ara mateix sóc en una biblio i com tracti de redactar el que significa REALMENT per a mi la idea de la Festa Major de la UAB, els records esclataran en mi mitjançant un nus a la panxa, sequetat a la gola, tremolor humida d'ulls i no sé si fora bo... potser, millor, que deixi que la massa que ara és al forn pugui a poc a poc i quan pertoqui fer-ho públic...
Nyllu, quan ens llancem a la piscina i tractem de montar un nou CAN GIRONA???!!!
ara fa unes 8 hores que s'ha inciat la Vendée Globe 2008-2009; una de les últimes aventures de la humanitat.
i fa unes 24 hores que Diables de Les Corts va aconseguir la seva primera victòria a segona!!! (llàstima que no em concediren la última cistella -tot i que duia dedicatòria igual). La Raquel, que es debé sentí una mica "en presentació oficial" fou l'espectadora que veié la nostra primera victòria no en el nostre millor partit. I després sopar en un Thai.
Avui ha sigut, com serà tot el cap de setmana vinent, i el matí d'ahir amb el Far Barcelona, dia de Saló Nàutic amb el Consorci El Far. Una mica cansat...
Com gairebé la majoria de la població occidentalitzada sap a aquestes hores Obama ha derrotat a McCain en la cursa per ésser el nou nomen la llista que els alumnes nord-americans han d'aprendre darrere de George W. Bush.
La gran alegria europea, reflectida en la davallada generalitzada de les borses?, caldrà veure si es converteix en fets i no sols paraules de propaganda... però que ningú oblidi que algunes de les molt cirticades opnions, no dites per ella, de la reina espanyola serien perfectament compartides per ell. En el seu gran país, aquell que alguns recorden sols per dir "tant de bo Canadà fos una illa!", l'esquerra fa molt i molt temps que és més extraviada que aquest costat del basal.
Calia un canvi? Sí, però de fet, Bush ja era un ànec coix; i si havia de guanyar un republicà, millor que ho fes el "maverick"; però guanyà el primer afroamericà -després de derrotar una dona-. Té una dura, molt dura tasca, enfront: a la global crisis, cal afegir-li dos conflictes armats amb pressència seva i molts fronts polítics internacionals que ara mateix els USA no saben tancar i que Rússia i la Xina aprofitaran; i aquesta última amb Índia i Brasil volen fer-se amb la última hegemonia econòmica que els resta per derrotar, després de fer-ho amb la perduda i vella Europa (algun dia algú pensarà quelcom últim per aquest petit continent?).
Obama ja és el polític amb més poder, a vore què farà, deixem si més no que formi equip...
P.S.: envejo de Raquel del Río la possibilitat d'haver viscut aquesta nit a NYC P.S.II: m'agradarà saber que diuen els meus estimats Sarita i Nacho de l'obamització des de l'altra vessat americana (Colorado) [aquí i aquí]
aquest passat dia 1 de novembre ens vàrem reunir tot una bona colla de bons amics, érem 12, per dinar a Cabrera de Mar, a can Marta i Nyllu: Núria i Óscar, Muntsa i Gorka, Marta i Roger, Lluna i Ferran, Raquel i un servidor. per fer el cafè s'apuntaren la Laia i la Montse.
la veritat és que fou un dia força interessant. és maco, i molt, això de poder passar una bona vetllada acompanyat dels teus (a més, així els que no "recodàveu" Raquel ja no podríeu dir que no sabeu qui és...)
potser ens fem grans i ja quedem per dinar i veiem fotos de quan érem joves o de les bodes passades -potser perquè s'ho repensin els propers?-; però els macos moments viscuts continuen en expansió, i això és l'important.
és un plaer continuar gaudint de la vida en la vostra companyia.
per cert, després de la tornada cap a BCN amb Raquel, i sopar una micona, vai passar a buscar a Isako a la Formiga i cap al Hijos de Caín -quantes nits li queden?- per retrobar-nos amb Muntsa i Gorka. Xerrar i fer birres, també amb Miguelito; i fer la nit en converses fins les 7 del matí...
.JPG)
.JPG)
.JPG)
